Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El psicòleg suec K. Anders Eriksson, professor de la Universitat Estatal de Florida (els EUA), és reconegut com el major expert en com s’arriba a ser un expert. El 1993 va publicar amb Ralf Krampe i Clemens Tesh-Römer un article que s’ha convertit en canònic sobre el paper de la pràctica deliberada i sistemàtica per a aconseguir un rendiment propi d’un expert i que és un dels més citats en la literatura científica sobre psicologia (9.873 cites actualment). Aquest estudi, realitzat amb violinistes experts de tres nivells (els millors, els bons i els normals), va arribar a la conclusió que el temps dedicat a la pràctica es “correspon totalment” amb el nivell aconseguit, i va entronitzar la pràctica sistemàtica com el principal factor predictor –per davant dels gens o la personalitat– del nivell del rendiment en una tasca complexa, com pot ser tocar un instrument, practicar un esport competitiu o realitzar recerca científica.
L’estudi d’Eriksson et al. ha inspirat la famosa regla de les 10.000 hores, popularitzada pel periodista Malcolm Gladwell en el seu llibre Outliers: The Story of Success (Fora de sèrie: Per què unes persones tenen èxit i unes altres no), segons la qual, per a convertir-se en un expert en qualsevol activitat fan falta almenys 10.000 hores d’experiència. Tant la comunitat científica com el públic general no ha deixat d’interessar-se per l’estudi d’Eriksson et al. i la seva principal implicació: l’exercici sistemàtic és la clau per a aconseguir l’excel·lència. No obstant això, mentre la idea que “l’experiència és la mare de la ciència” resulta indiscutible, en els últims anys s’han publicat altres estudis que indiquen que la magnitud de l’efecte (rendiment expert) atribuït a la pràctica s’havia sobreestimat i que entre els millors experts l’experiència no era tan important.
Un recent treball que ha replicat l’original d’Eriksson et al. amb violinistes –però amb preregistres de l’estudi, comparacions a doble cec i, en general, un major zel científic per a evitar biaixos– ha ofert resultats ben diferents, confirmades les sospites que s’havien sobreestimat la importància de la pràctica deliberada en l’adquisició del rendiment d’un expert (la magnitud de l’efecte o diferència observada es redueix del 48% al 26%). De fet, en aquest estudi de replicació, els millors violinistes havien acumulat menys hores de pràctica que els bons. A més, constata que la pràctica dirigida per un professor no té major valor predictiu que la simple pràctica individual sense supervisió. En definitiva, indica que la pràctica, amb ser important, no ho és tot i probablement no és el més rellevant per a establir la diferència entre els bons i els millors.
Les conclusions d’aquest estudi tiren per terra la regla de les 10.000 hores com a fórmula per a l’èxit i, sobretot, la idea que simplement amb esforç i dedicació es pot aconseguir un nivell d’expert, és a dir, convertir-se en un violinista, un esportista o un científic excel·lent. Com ens diu el sentit comú i la simple observació dels millors en cada activitat, per a destacar en una activitat complexa fa falta el que comunament es diu talent. I la pràctica seria, per tant, un factor més, com ho són la genètica, alguns trets de la personalitat i la història personal, entre altres, sense oblidar l’atzar. El periodista especialitzat en psicologia Brian Resnick interpreta aquest descrèdit de la regla de les 10.000 hores com un alleujament, perquè lleva pressió i frustracions a la gent comuna, que comprova que per més obstinació i dedicació que li posi a pintar, tocar el violí o qualsevol altra activitat no aconsegueix sobresortir. I això, diu Resnick, pot llevar-nos “l’alegria que es pot trobar en la mediocritat”.
