“Txernòbil és un enemic que no es veu”, afirma Valentina Smolnikova, la doctora i fundadora de la Foundation Children of Chernobyl, que va patir en primera persona les conseqüències dramàtiques de l’accident nuclear de fa trenta tres anys. Nascuda a Pinsk (Bielorússia) el 1941, l’any de la invasió nazi de la Unió Soviètica, ha estat testimoni de les dramàtiques conseqüències del desastre nuclear de Txernòbil en la vida i la salut de la població bielorussa, una experiència que difon pel món tot organitzant estades amb famílies estrangeres per a nens bielorussos per tal de millorar la seva salut. Entre d’altres, ha treballat amb l’organització catalana Osona amb els nens, que des de 1996 ja ha portat al nostre país a més de 1.700 nens.
Enguany, han vingut 23 infants que han conviscut fins el 24 d’agost amb famílies d’acollida de la comarca d’Osona i de tota Catalunya. Són nens i nenes que saben molt bé que l’aire que respiren i els productes que neixen en els seus camps de conreu estan contaminats. Ho han de suportar perquè viuen a només 60 quilòmetres de la central nuclear de Txernòbil. I la seva situació de pobresa i d’exclusió social no els permet sortir d’allà perquè els seus pulmons es netegin. Tots ells provenen d’una zona rural, de Gomel. Quan va succeir l’accident nuclear, la primera radiació es va produir en aquesta zona. Són hereus d’una cosa que no van viure, però la radioactivitat es manté encara que hagin passat molts anys.
Un estiu lluny de Txernòbil
L’eliminació de cesi 137 ingerit a través de la cadena alimentària és la raó principal per la qual venen a Catalunya. Com més contínua sigui la sortida del país d’aquests infants, entre els 8 als 17 anys, aconseguiran eliminar més cesi. Surten amb un nivell de cesi de 74 becquerels (unitat de mesura de l’activitat radioactiva) per quilo. És una barbaritat. A partir de 20 ja és perillós.
Hi ha motius mèdics evidents, així ho recomana la OMS, que avalen les vacances dels nens afectats per la radiació nuclear. Els nens tornen amb menys radioactivitat en el cos que amb la qual van sortir. Sobretot perquè deixen de menjar aliments procedents d’aquesta terra. L’estada de quatre o cinc setmanes fora de la zona contaminada retarda i fins i tot minimitza l’efecte de malalties provocades per l’exposició continuada a radiacions. Així, és fonamental que facin exercici, que suïn i que beguin molt, per tal que puguin eliminar tota la radioactivitat possible a través de la suor i l’orina. A part de l’objectiu terapèutic, és important que els nens s’ho passin bé i que gaudeixin de l’experiència. Des de fa anys, els programes perquè els nens tinguin unes vacances a l’exterior són abundants. 50.000 nens surten a l’estranger anualment.
La “Zona Morta” de Bielorússia
Quan es va produir l’accident de Txernòbil, el núvol radioactiu va contaminar un 23% de la superfície de Bielorússia en què habitaven 2,5 milions de persones. El 70% de les partícules radioactives emeses per la central durant l’accident van acabar en territori bielorús. Com a conseqüència del desastre, 135.000 bielorussos van ser evacuats de les seves llars i reubicats en altres llocs, i molts es van veure afectats per la radioactivitat. Com a conseqüència de la contaminació radioactiva, a la regió de Gomel l’esperança de vida es va reduir en cinc anys entre 1985 i 2000.
A dia d’avui, Bielorússia és el país amb més superfície dins de la “Zona Morta” provocada per l’accident. A diferència de la zona d’exclusió d’Ucraïna, que permet visites de forma limitada, les zones d’exclusió de Bielorússia estan tancades al turisme. Entre zones que estan prohibides a tota activitat humana, hi ha petits llogarets. A les regions econòmicament devastades, les famílies només poden subsistir consumint el que cultiven, o els animals que al seu torn també mengen el que cultiven. Fins i tot el vodka s’elabora amb cereal contaminat. Va passar fa trenta tres anys, però calen milers perquè es netegi la zona.
La majoria de famílies en aquestes àrees són desestructurades, un pare alcohòlic o una mare, un dels dos progenitors ha abandonat l’altre amb els nens. L’alcoholisme entre els homes arriba a índexs desmesurats. Les dones en aquesta regió són en la seva immensa majoria, mares solteres. El salari mitjà d’aquestes famílies pot oscil·lar entre els 80 i 150 euros al mes. Les mares treballen jornades extenuants de 15 hores diàries per mantenir les seves famílies. No poden fer-se càrrec també “emocionalment” dels seus fills. En altres ocasions, encara pitjors, aquests viuen en orfenats.
Ancorats en el passat soviètic
El que més preocupa a les associacions o organitzacions és que els nens i les nenes d’aquestes zones de Bielorússia entenguin que hi ha un futur més enllà dels llocs on viuen. Normalment, cases sense aigua, llum o gas, i on els lavabos són fora de l’edifici. La majoria segueixen fent servir la fusta per escalfar-se a l’hivern o cuinar. La feina i l’objectiu és esborrar-los la idea que seran el mateix que els seus pares, amb jornades interminables a canvi d’un salari insuficient. És per aquest motiu que intenten animar-los a estudiar, perquè puguin viure en millors condicions en un futur. El contacte amb altres nens els ajuda.
Bielorússia és el país més dependent de Rússia i com en gairebé tot l’espai excomunista europeu, l’evolució del capitalisme postcomunista va afectar de manera molt diferent als nuclis urbans i al medi rural. Molts d’ells conserven estructures mentals, polítiques i socials soviètiques. Si parlem de Bielorússia, la seva dependència de Rússia i els seus escassos, o gairebé nuls, recursos, el converteixen en un país gairebé provincial en si mateix, de fet, i no sense raó, es diu que és o més similar a la URSS que queda en els nostres dies. A Bielorússia, país marcat per la identitat incerta i una catàstrofe nuclear violenta, els drets dels nens lluiten per trobar el seu lloc decisiu.
