Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sovint ens diuen que exagerem quan ens queixem del tracte que l’atenció primària rep dels seus gestors i d’altres nivells assistencials, o no s’entén a què ens referim en dir que l’hospital (els professionals que hi treballen) tracta l’atenció primària com a subordinada.
No són casos puntuals els de pacients que surten de l’hospital, sigui d’un ingrés o d’urgències, sense la recepta dels medicaments que els han indicat. En concret el FoCAP ha detectat que aquesta és una pràctica molt habitual a l’Hospital de Vall d’Hebron, però també s’han notificat casos de l’Hospital del Mar i de molts hospitals de la XHUP. De vegades es fa amb el missatge de “vagi al seu CAP i allà li faran”, “no em funciona l’ordinador, vagi al seu metge de capçalera” o directament donant per fet que els metges i les metgesses hospitalàries escriuen a l’informe d’alta o al curs clínic el fàrmac que indiquen, i que el pacient ha d’anar al CAP perquè una metgessa li faci la recepta.
La prescripció, i la seva concreció en la recepta que s’entrega al pacient, és un acte mèdic, responsabilitat, també legal, de qui ha atès el pacient. Les metgesses de capçalera som responsables de la medicació que prescrivim, assessorem els pacients quan tenen dubtes sobre la conveniència d’un fàrmac prescrit, harmonitzem el conjunt de la medicació (la que indiquem nosaltres i la resta de metgesses que atenen el pacient), prioritzant els fàrmacs imprescindibles quan la càrrega terapèutica és massa elevada, desprescrivint el que és innecessari o suspenent o canviant els medicaments que estan causant interaccions o efectes no desitjats. Però els tractaments curts i l’inici dels tractaments que després hauran de ser supervisats per la metgessa de capçalera, és responsabilitat de qui atén el pacient i indica un fàrmac. Quan et fas càrrec d’una prescripció feta per un altre professional, a efectes legals et responsabilitzes d’aquella prescripció. Què passa quan no hi estàs d’acord o quan no la consideres indicada?
Saben les nostres companyes de l’hospital el que suposa per un pacient (i la seva família) sortir d’una hospitalització o d’urgències i haver d’anar al CAP a buscar la recepta? Saben que el que estan generant és una visita d’urgències innecessària que només fa que carregar una atenció primària que agonitza pel maltractament, la falta de recursos i la desmotivació? Saben que la majoria de les vegades serà un professional que no coneix el pacient ni l’ha atès pel procés per al qual li han prescrit els fàrmacs qui hagi de fer la recepta? Saben que sovint els pacients surten desorientats de l’hospital i que el fet que la seva recepta electrònica no inclogui els fàrmacs que necessita pot comprometre seriosament la seva seguretat?
En el cas de l’ICS, no s’adona que són els seus mateixos hospitals els que estan generant visites absurdes i prescindibles, generant demora i malgastant els escassos recursos de l’atenció primària? No és greu que siguin les urgències de les diferents especialitats, on sovint són metges residents qui fa l’atenció, una de les fonts fonamentals del problema? No indica això que aquesta mala actuació s’ha normalitzat i s’ensenya també als professionals en formació?
Fa molt temps que això succeeix i que les professionals d’atenció primària ens en queixem. Quina solució ens han donat els gestors? La creació d’un formulari per anar notificant els casos puntuals (lloc on ha succeït, persona implicada, fàrmacs implicats…). Com si no tinguéssim altra cosa a fer que anar omplint formularis 6-7 cops a la setmana, mentre veiem que el problema, lluny de solucionar-se, creix i se sistematitza. Senyors, no és un problema circumstancial, és un sistema sanitari que utilitza l’atenció primària com a secretària!
La responsabilitat última de què passa en el sistema sanitari és de qui té el deure de gestionar els serveis i de garantir que el trànsit d’un servei a un altre no suposi una vulneració dels drets dels pacients ni se’n ressenti la qualitat assistencial. En el nostre cas, el CatSalut.
Hi ha moltes coses que es poden fer per millorar l’AP i una és protegir-la de les agressions de la resta de nivells. Resoldre aquest assumpte no costa tant si es transmeten indicacions inequívoques als professionals. En comptes d’omplir-se la boca dient que l’AP és important, cal actuar per a què, en primer lloc, deixi de ser la serventa d’altres professionals.
Emplacem al CatSalut i en particular a la gerència de l’ICS a què resolgui aquest problema amb mesures efectives, entre les quals proposem:
-
Cartells/pantalles a les sales d’espera dels hospitals informant “Els pacients tenen el dret de sortir d’urgències/hospitalitzacions amb les receptes fetes per iniciar els tractaments”.
-
Circular personal a tots els metges de l’hospital recordant que “Els pacients tenen el dret de sortir d’urgències/hospitalitzacions amb les receptes fetes per iniciar els tractaments” i que tenen l’obligació de donar-los la recepta reglamentària del CatSalut.
-
Quantificar l’impacte. Nota: no cal que ens ho encarreguin als professionals sanitaris d’atenció primària, com se li pot ocórrer a algun gestor. Agafin la llista d’urgències d’un CAP i comptabilitzin les vegades que el motiu de consulta que registren els administratius és “Recepta. Surt de l’hospital”.
-
Si en el termini de 3 mesos el problema no se soluciona, els pacients seran remesos des dels taulells dels CAPs a les urgències dels hospitals.
Nota: ja es poden anar fent documents de desburocratització de les consultes d’atenció primària, però si no se’n fa difusió als professionals implicats (també als de l’hospital) i no es prenen mesures per fer-la efectiva, les professionals seguirem ofegats per papers que ens allunyen de la missió que tenim encomanada.
