Daphne Duval, científica superior a l’Agència de Salut Pública del govern d’Anglaterra, va ser una de les protagonistes de la Jornada Anual Alumni Barcelona 2019. En aquesta entrevista defensa l’acte de menjar com un acte polític, una acció quotidiana amb potencial per a aconseguir canvis a favor d’un sistema més sostenible. Duval, que treballa en l’estudi d’evidències científiques per a elaborar polítiques de salut pública en nutrició, també és graduada en el màster universitari de Nutrició i Salut de la UOC.
Per què considera que podem convertir l’acte de menjar en polític?
Penso que tenim un problema més greu amb el que comprem que amb la papereta que portem quan anem a votar en unes eleccions. El que mengem té més impacte que el que votem perquè cada dia comprem menjar i mengem de tres a cinc vegades al dia, les mateixes que triem què comprem i on ho comprem.
I això ho converteix en polític?
Triem on posem els diners, i penso que aquesta és una manera molt eficaç de crear la demanda per a aconseguir els canvis que volem. Em sembla que això, com a individus, és més fàcil d’aconseguir que en molts altres sectors de la societat. En relació amb l’energia, què fan els governs amb l’energia? Aquí tenim molt poc poder, passa el mateix amb l’educació. L’alimentació és una de les poques àrees en les quals tenim un poder determinat. Ho veig a Anglaterra i també a Espanya. A Anglaterra, els supermercats i el sistema alimentari estan canviant gràcies a la demanda.
Per a concebre-ho com un acte polític la gent també necessita tenir-ne consciència. Com s’aconsegueix aquesta consciència?
Tant a Anglaterra com a Espanya hi ha gent que té aquesta consciència i n’hi ha que no la té. S’aconsegueix amb l’educació en un sentit general. A Espanya, els últims tres anys, la gent ha pres molta consciència sobre la importància del menjar. Aquí les xarxes socials tenen un paper molt important, encara que hi ha una doble cara, perquè hi ha el problema de la influència dels que donen consells d’alimentació sense tenir ni idea del que diuen. Però també hi ha gent molt bona a Espanya que ha ajudat a crear aquesta consciència sobre la necessitat de menjar sa i sobre la necessitat d’entendre que el nostre sistema alimentari té un impacte en el medi ambient.
En societats amb molta desigualtat aconseguir aquest grau de consciència serà més difícil. Com es pot trencar aquesta desigualtat?
Sí, això ja és més polític. Amb el canvi climàtic és molt probable que augmenti aquesta diferència, la qual cosa és un problema molt greu. El treball final de màster a la UOC el vaig fer sobre la pobresa alimentària, i no és que la gent pobra no sàpiga que ha de menjar verdura, és que no en pot menjar perquè és més cara, se’n perd més i és més complicada de cuinar. Menjar bé requereix més preparació, i aquesta gent, que és la que ho necessita més, sovint no disposa de cuines adequades, ho té més difícil i treballa en horaris més complicats. El primer que s’ha de fer és que aquesta gent tingui un poder adquisitiu més elevat, perquè, si no pot pagar el gas i l’electricitat, el menjar queda en un segon terme. Hi ha solucions polítiques.
Quines?
Crec molt en el poder dels impostos. Hauríem de tenir un sistema d’impostos perquè els productes que siguin menys sostenibles siguin més costosos i els productes amb menys impacte siguin més barats. A Anglaterra es va plantejar posar un impost a la carn per resoldre aquest problema i, al final, el consell ètic ho va rebutjar perquè els més pobres haurien estat els que n’haurien patit les conseqüències, mentre que els més rics haurien continuat comprant carn. Els més rics tenen els diners i són els que contaminen més, mentre que els més pobres són els que necessiten més el poder nutricional que hi ha a la carn. Hauria de ser un sistema molt més complex, en el qual quan introduïssis un impost sobre la carn abaixessis alhora altres impostos o fessis alguna cosa perquè la gent ho pogués complementar i es pogués alimentar. Si no es fa així, hi haurà més desigualtat. No hi ha una solució fàcil i és un tema complex. També hi ha molts lobbys. És important que la gent com nosaltres, que estudia, té poder adquisitiu i s’ho pot permetre, ho fem perquè aleshores tot serà més fàcil.
Com es pot aconseguir reduir l’ús del plàstic?
Tot està relacionat. Pots triar comprar alguna cosa molt processada, que no és sana i porta molt embalatge, o comprar més verdures i si pots sense plàstic. Així, gent com nosaltres ha fet pressió i els supermercats han vist que baixaven les vendes, de manera que han introduït canvis per a tothom.
Continuem vivint per damunt de les nostres possibilitats. Hi ha temps per a aturar el desastre?
Queda poc temps. Penso que és complicat, però que val la pena intentar-ho perquè hi ha incerteses i no és del tot clar. Sabem que anem malament i que hi ha poc temps, però val la pena intentar-ho. Si no, què fem? S’ha de provar perquè encara que només millori una miqueta la vida de les generacions futures és important.
El govern del Regne Unit té en compte aspectes de nutrició per a fer les seves polítiques?
Sí. El Regne Unit té un problema molt important amb l’obesitat: dues terceres parts dels adults tenen sobrepès. Això té un cost increïble per al sistema de salut, és molt problemàtic. Hi ha un programa de reformulació de la quantitat de calories dels productes de la indústria. És una mesura que de moment és voluntària, però la idea és que la gent, sense haver de canviar els hàbits, pugui consumir menys sucre, i això és una manera més fàcil. L’altra cosa que s’ha fet és implantar l’impost sobre begudes ensucrades; en introduir un impost que va per límits, moltes indústries han fet reformulacions de productes per a aconseguir-se situar per sota dels límits i no haver de pagar aquests impostos. És una manera més eficaç perquè la gent amb menys recursos millori la seva dieta.
A banda dels impostos i els límits, l’educació no és un terreny per mitjà del qual es poden aconseguir coses?
Els estudis demostren que l’educació no hi té gaire impacte, però és necessària per a justificar totes les altres mesures i perquè la gent entengui la raó dels impostos. També és important la publicitat, per a veure com es pot limitar la publicitat a la televisió. Tanmateix, amb el Brexit s’ha parat una mica tot.
Si el problema ja és greu als països rics, en quina situació es troben els països pobres?
Tenen diversos problemes. D’una banda, els relacionats amb la desnutrició, però també tenen un problema d’obesitat a les grans ciutats. En aquests països tenen la doble cara. A llocs com la Xina o l’Àfrica ho tenen complicat, tenen un problema doble.