Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Mai no hauria pensat que el lloc del pitjor desastre industrial de la història, el que va tocar de mort el darrer dels imperis i va despertar la humanitat del somni de l’energia barata i sense conseqüències, s’acabaria posant de moda: Txernòbil. Alguns pensareu en la platja de l’antiga tèrmica de Badalona, rebatejada amb aquest mateix nom per l’aspecte poc atraient que devia tenir llavors. Però mentre la Txernòbil badalonina ja fa temps que ha estat colonitzada pels nudistes (molt deuen haver millorat les coses!), a la ucraïnesa hi proliferen els viatges organitzats per a qui, comptador Geiger en mà, busca noves experiències i està disposat a pagar un preu gens menyspreable per l’adrenalina de veure com es dispara l’agulla del dosímetre.
Els curiosos que no poden o no s’atreveixen a anar-hi disposen de còpies digitals en 3D per passejar-se virtualment pels principals escenaris post-apocalíptics de la veïna ciutat fantasma de Prípiat, a mode de joc d’ordinador, sense perills, on les vides es poden restituir amb cada nova partida.
El darrer exponent d’aquesta txernobilmania és la minisèrie homònima (només té 5 capítols d’aproximadament 1 hora cadascun), escrita per Craig Mazin i magistralment dirigida per Johan Renck per a la plataforma audiovisual HBO. El producte resultant és una barreja de reportatge i dramatització que, deixant de banda algunes llicències del guió, és fruit d’una exhaustiva recerca històrica. Una d’aquestes fonts prové de l’escriptora Premi Nobel de Literatura Svetlana Alexievich que, en la seva crònica La pregària de Txernòbil, recull el testimoni de centenars de persones que varen viure el drama en primera persona.
Però si voleu saber on comença i acaba la ficció projectada a la sèrie, i com de difícil va ser cobrir els buits d’informació, us recomano que escolteu els podcasts del director, disponibles a Youtube. L’excel·lent representació i ambientació de Txernòbil l’han fet mereixedora de nombrosos reconeixements a la darrera gala dels Emmy de fa uns dies.
Aquesta tragèdia en cinc actes s’inicia en retrospectiva a partir del testimoni de Valery Legasov, el prominent científic soviètic que va rebre l’encàrrec de gestionar les conseqüències del desastre, i que ell mateix va gravar d’amagat en cassets per donar a conèixer al món la seva versió dels fets. Va ser un 26 d’abril de 1986, pocs dies abans de la celebració de la gran festa comunista del primer de maig. Una cadena de circumstàncies imprevistes, errors tècnics, i greus negligències durant una prova de seguretat va acabar amb l’explosió del reactor número quatre de la Central Elèctrica Nuclear Vladímir Ilich Lenin, més coneguda com Txernòbil.
S’estima que l’accident va alliberar una radiació equivalent a més de 500 bombes atòmiques com la llançada sobre Hiroshima, i que va causar un nombre de víctimes que, si bé mai es podrà saber del cert, s’estima que a llarg termini sumarà milers i milers de morts prematures, moltíssimes més que les 31 reconegudes oficialment a dia d’avui.
En Legasov es va haver d’enfrontar a la urgent necessitat de contenir la radioactivitat emesa en unes proporcions incommensurables, tan intangible i ubiqua com letal. L’afany per entendre allò inexplicable el va confrontar amb un sistema polític al que pertanyia, però que ara conspirava per ocultar la veritat. Aquesta doble natura del mal, la de les forces desfermades de la matèria, però també la de l’esperit dels humans, immergeix l’espectador en un ambient opressiu que impregna de mort una ciutat que un dia va representar l’ideal soviètic. Després d’un procés gairebé catàrtic, emergeix la veritable causa del desastre: la ocultació i la negació de la veritat, de forma sistèmica i sistemàtica, i les conseqüències que això té sobre la població, recollit en l’epígraf que obre la sèrie: “Quin és el cost de la mentida?”.
La meva fascinació particular amb Txernòbil va iniciar-se ja fa dues dècades, per motius professionals, quan un equip de científics va introduir un robot en zones del reactor danyat amb nivells de radioactivitat incompatibles amb la vida. Per sorpresa de tothom, varen observar que les parets estaven cobertes per una floridura de color negre que aparentment era capaç d’aprofitar la radiació per créixer, de forma anàloga a com les plantes ho fan amb la llum. En aquells moments, jo feia la meva tesi doctoral sobre l’estudi d’uns fongs que varen resultar ser d’aquest mateix grup, caracteritzats per la seva capacitat de sobreviure en tota mena de condicions extremes.
Aquesta particularitat els converteix en agents potencialment útils per a determinades aplicacions en biotecnologia, però també ens convida a reflexionar sobre la resiliència i adaptabilitat de la vida. L’evolució de la Terra ha passat per nombroses extincions massives, i cada una d’elles ha representat una nova oportunitat per l’evolució i diversificació de les espècies.
És una paradoxa que nosaltres, que som un fruit prou singular d’aquesta evolució, puguem ser la causa de la propera gran crisi planetària. Però si la Natura tingués consciència, no se’n preocuparia gaire. Ha passat per situacions molt més compromeses des dels orígens de la vida, i continuarà evolucionant i trobant solucions als nous reptes que se li presentin, tal com ho han fet els fongs negres de Txernòbil. La qüestió és si nosaltres també serem capaços de fer-ho.
Per això cal que ens preguntem sobre el cost de desconèixer, d’autoenganyar-nos, de no voler ser conscients de les conseqüències de les nostres accions sobre l’entorn natural, social, tecnològic, polític. Aquesta és la lliçó que hem d’aprendre de Txernòbil. La ignorància, la desídia, i la manipulació, sovint al servei d’interessos d’uns pocs, estan en bona part dins la llavor de la propera crisi climàtica que se’ns apropa inexorablement, com un Txernòbil a càmera lenta, però que aquest cop serà d’abast global.
