Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Entre els ciutadans i la premsa existeix un gran desacord, que s’aprecia clarament en les notícies de ciència i salut. La gent espera que la premsa li expliqui la veritat factual i que la hi expliqui amb transparència i rigor, però es senti defraudada perquè el que abunden són les informacions imprecises, confuses, exagerades i tendencioses que augmenten la desconfiança cap als mitjans. La malèvola etiqueta de fake news ha posat el focus de la desinformació en la premsa, quan el gruix del problema no està tant en les notícies periodístiques com en tota la informació que les envolta, les recicla, les distorsiona o d’alguna manera s’associa a la notícia i es confon amb ella. Aquesta gran cerimònia de la confusió obrada per les xarxes socials i per comunicadors poc acreditats i amb interessos particulars repercuteix negativament tant en la premsa com en el públic, alhora que aprofundeix en el desacord entre l’una i l’altre.
Una de les raons d’aquest desacord i de no pocs malentesos és la falta de cultura periodística dels ciutadans, perquè molts no acaben d’entendre què és el periodisme i com treballen els periodistes. Un estudi de l’American Press Institute (Americans and the News Media: What they do –and don’t– understand about each other) mostra que bona part del públic no comprèn alguns termes periodístics elementals: el 50% de la gent no sap exactament quina és la diferència entre un editorial i una tribuna d’opinió, el 43% no sap què significa el terme “atribució” en periodisme, el 28% no distingeix entre un reporter i un columnista, el 27% no coneix quina és la diferència entre un editorial i una notícia, i el 21% no distingeix entre un comunicat de premsa i una notícia.
També la premsa té la seva responsabilitat, perquè moltes vegades no separa adequadament la informació de l’opinió, alhora que fomenta les tribunes i columnes en detriment de les notícies i reportatges (més cars de produir) i permet que la informació s’infiltri d’opinió més o menys vetllada. D’altra banda, tampoc sempre delimita informació i publicitat com cal: molts publireportatges i continguts patrocinats no porten l’avís que, malgrat la seva aparença periodística, estem davant pura i simple publicitat. Per tant, no és d’estranyar que, segons el citat estudi, a penes el 18% de la gent sàpiga què és la “publicitat nativa” (native advertising), aquesta nova etiqueta per als tradicionals publireportatges. Una altra dada reveladora és que quan es pregunta al públic què entén per fake news, moltes de les seves respostes s’allunyen del sentit primigeni que li va atorgar Craig Silverman el 2014, quan es va usar el terme per primera vegada: “informació completament falsa creada i difosa per a obtenir algun benefici”.
Davant aquesta general falta de cultura periodística, deuen els periodistes esforçar-se per explicar algunes qüestions bàsiques del seu ofici? Aquesta pregunta, que va sobrevolar un dels debats del recent VII Congrés de Comunicació Social de la Ciència, celebrat a Burgos del 9 a l’11 d’octubre, no té una reposada unànime. Però certament no vindria malament que els periodistes científics fessin una mica d’alfabetització periodística alhora que informen i divulguen la ciència, perquè tot això ajudaria a fomentar el consum crític de la informació científica. Tant el públic com els periodistes semblen estar d’acord que el periodisme ha de concentrar-se a verificar els fets i a explicar-los amb claredat i transparència, però per a això fa falta entendre millor què és el periodisme, que el distingeix de la comunicació i la publicitat, i com es fabriquen les notícies i el que no ho són.
