Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El sabó té una índole curiosa. Les seves molècules són antagonistes aparents: unes li fugen a l’aigua i s’enganxen al greix. A les altres els agrada l’aigua més que a un ànec. Aquesta naturalesa complexa fa que una sola cosa dissolgui el greix i després l’escorri de la pell, teixit o metall en la qual està pegada. Fàcil. Fàcil?
Els éssers humans sabien fer sabó almenys 2.800 anys a. C. Un cilindre babilònic d’argila portava la recepta bàsica: bullir greixos amb cendres. El conte no venia complet, perquè el cilindre no explicava per a què usaven allò. Però se sap.
Teníem sabó. Li devem la vida a l’aigua. I a l’ésser humà no se li ocorria que era una bona idea rentar-se les mans que manipulen artefactes que qui sap en quines altres mans van caminar, toquen terra, porten menjar a la boca, freguen llavis, rebreguen teixits, eixuguen suors febrils, es xopen amb les baves dels nens…
En la Bíblia es descriu que en el 701 aC l’assiri Senaquerib va ordenar el setge de Jerusalem. Però va arribar un àngel durant la nit i va derrocar a 185.000 homes en el campament assiri. A l’alba, segons el relat, eren tots cadàvers. Un infectòleg, potser, intuiria una epidèmia de còlera.
L’historiador Tucídides, en Història de la Guerra del Peloponès, va descriure l’arribada de la Plaga d’Atenes. L’epidèmia va arribar pel port. Havia travessat Àfrica per a arribar als dominis grecs. De sobte, la malaltia va caure sobre Atenes. Una tercera part dels seus habitants va morir. Una plaga que no hauria passat a la història si els atenesos s’haguessin rentat les mans abans i després de cuinar, d’atendre els malalts, de tractar ferides. Abans de menjar. Després d’anar al bany, sonar-se el nas, tossir, esternudar, acariciar al gat, gratar-li la panxa al gos o intercanviar algunes monedes.
Però continuem morint durant mil·lennis. I en el segle XIX els qui morien més eren les qui parien. Als hospitals. Oliver Wendell Holmes, metge i poeta, va concloure que la febre puerperal que matava a tantes en les maternitats es transmetien d’una pacient a una altra per mitjà dels metges i les infermeres que les atenien. Ell va recomanar en l’assaig On the Contagiousness of Puerperal Fever, en 1843, que “un metge dedicat a atendre parts ha d’abstenir-se de participar en autòpsies de dones mortes per febre puerperal, i si ho fes haurà de rentar-se acuradament, canviar tota la seva roba, i esperar almenys 24 hores abans d’atendre un part”. Dins de l’hospital, rentar-se les mans abans i després d’atendre les pacients va reduir la malaltia i la mortalitat. Però fora, l’ofès gremi -com així que els metges transmeten malalties mortals?- va rebutjar la seva teoria. No va ser l’únic pioner de la bona rentada de mans al qual li va anar mal.
Per aquella època, a l’hongarès Ignac Filip Semmelweis estava desenvolupant la mateixa teoria que Holmes i Nightingale. Ell treballava en l’Hospici General de Viena i va descobrir que les qui parien tenien més febres puerperals que les que parien a casa. Ho va registrar: a l’hospital, moria el 30%. A casa, el 15%. La seva teoria era que les dones que rebien més visites de metges i estudiants -que venien dels quiròfans o la morgue- eren les que emmalaltien i morien més. Així que va posar aigua i sabó a l’entrada i va demanar que matrones i obstetres es rentessin les mans amb una solució desinfectant abans de veure a les embarassades. Les infeccions es van reduir a menys del 10% de les qui parien. Va publicar els seus resultats el 1861, però, de nou, la comunitat científica ho va castigar per dir que eren els metges els qui emmalaltien als seus pacients. De no haver estat per Lister i Pasteur…!
El 15 d’octubre, se celebra el #DiaMundialDelLavadoDeManos. L’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Panamericana de la Salut van proposar que en aquesta data, des de 2008, recordem que una rutina tan simple pot salvar centenars de vides.
La pròxima vegada que entrin al bany, recordin taral·larejar al seu cap l’Aniversari Feliç, dues vegades, mentre s’ensabonen i esbandeixen. Vint segons basten.
Ja sabem que a Lady Macbecht “tots els perfums de l’Aràbia no bastarien a rentar i purificar aquesta mà meva”, i que a Ponç Pilat rentar-se les mans ho va inscriure en la història catòlica com a omís, no criminal. (Per a l’església abissínia, a Etiòpia, és un sant). Però no oblidin quantes vides s’han salvat des que als hospitals van començar a escoltar a Holmes, Nightingale i Semmelweis.
