La sentència del judici del procés el passat 14 d’octubre ha creat un nou context sociopolític. Una situació de tensió ha dut a mobilitzacions diàries des d’aleshores que han estat acompanyades d’actuacions policials que, segons diverses entitats de control i drets humans denuncien, s’han saltat els protocols. La repressió policial acumula una trentena de presos, gairebé dos cents detinguts, alguns d’ells posats en llibertat però amb causes obertes, i més de mig miler de ferits. Alguns d’ells amb traumatismes de gran importància, amb pèrdua de massa testicular i fins a 4 ulls perduts per impactes de pilota de goma o foam.
I tot això en dues setmanes. La rapidesa i la immediatesa de la vida durant aquestes dues setmanes a part de les lectures diverses que minut a minut impactaven des dels mitjans de comunicació, a banda de la possibilitat d’haver patit de prop la brutalitat, han fet que de nou posar les cures al centre sigui una necessitat primordial.
De fet, des de CDR Catalunya es piulen consells en cas d’identificació o detenció acompanyats de la frase “contra la repressió, cuidem-nos” o organitzacions com ara Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, han publicat un vídeo sota el lema “Ens tenim a nosaltres. Protegim-nos, defensem-nos, cuidem-nos”.
Com neix la idea de Cuidem-nos?
La iniciativa sorgeix en un moment molt determinat, la brutal repressió policial duta a terme pels cossos de seguretat durant les manifestacions post-sentència, però alhora engloba inquietuds de necessitat de cura cap a la població en moments d’emergència social de vàries professionals i de la necessitat de començar a teixir xarxes de cures entre totes nosaltres.
Exacte, com dieu, entre totes compteu amb una àmplia varietat d’especialitats. Es podria dir que doneu un suport interdisciplinari. Què aporta cada perfil?
Cada una de nosaltres treballa en el sector de l’ajuda a nivell psicoterapèutic i social. Coincidim que allò que ens cal en moments de crisi emocional, és retornar cap a un mateix i alhora buscar suport en el grup, així doncs, el nostre estil d’acompanyament es basa en l’apoderament (validar i legitimar el que un sent) i oferir a la persona i, per tant, també al grup, la possibilitat de recordar-se de si mateixa i de quines són les seves eines i capacitats d’autocura.
La vostra principal eina de difusió són les xarxes socials. Com us articuleu al voltant d’aquestes i com valoreu, justament des de la vessant de la necessitat de la proximitat, que tot s’aboqui a la virtualitat? És a dir, l’actualitat i la immediatesa de les xarxes pot ser la mateixa que angoixi a les persones que no poden assumir el consum continu d’informació i imatges repressives per exemple.
La nostra i única eina de difusió són les xarxes socials, encara estem digerint la bona rebuda cap a Cuidem-nos!
Si bé és cert que apostem pel contacte amb el grup, el teixit social i el tu a tu, també hem d’aprofitar la inèrcia virtual que la majoria de persones consumim. És com anar a la plaça del poble i posar-se a disposició per escoltar des del respecte, sense judicis i xerrar amb qui se’ns acosti.
Precisament entre tanta connexió a través de les xarxes amb allò que ens produeix malestar, creiem que obrir una escletxa de cures, amb una imatge o unes paraules reconfortants, ens permet parar i oferir a les persones aquell toc d’atenció que dona un espai a les emocions, escoltar-les, preguntar-nos què necessitem i gestionar-les de manera que puguem retornar a un cert punt de tranquil·litat emocional.
Encara estem en un punt inicial de Cuidem-nos, tot just teixint l’estructura i la xarxa de suport. Ens queda molta feina per fer i per consolidar. La iniciativa va néixer de manera espontània i, fent un símil culinari, diríem que acabem de posar tots els ingredients de millor qualitat a la cassola per fer un bon àpat nodridor. D’aquells que es couen a foc lent…
I per què ara i no post 1 d’octubre per exemple? Aleshores es van crear grups i tallers de suport psicosocial també.
El fet que la gran majoria de víctimes de la brutal agressivitat policial són les joves i alguns sectors les criminalitzen, ha sigut un punt decisiu per engegar la iniciativa. Volem oferir aquest suport al jovent però també a la resta de la població.
La necessitat que sentíem totes les components del grup és aportar una mirada més amorosa, reconeixedora i respectuosa, a la causa social i cap a la comunitat, posant les nostres professions al servei de qui ho requereixi de forma gratuïta i confidencial.
Quin tipus d’atencions feu? Via telefònica o telemàtica, quedeu amb la persona que ho demana… Com actueu?
Cuidem-nos pretén fer atencions en moments puntuals de crisi com a conseqüència del moment social que estem vivint i donar suport i una mirada diferent a la societat, sorgida de l’atenció a les emocions i la cura cap a nosaltres mateixos i entre nosaltres. En cap cas volem obrir un procés terapèutic. Si detectem algú que pot necessitar una atenció més a llarg termini, li aconsellem consultar a una professional de la psicologia proper a la seva xarxa.
Pel moment, l’atenció ha sigut essencialment per xarxes socials. En breu, posarem a disposició un número de telèfon i atenció telefònica a través d’una aplicació encriptada per a mòbils que permet fer trucades i vídeotrucades.
Quin tipus de necessitats us trobeu? Podem pensar que la majoria responen a actuacions policials o a tenir familiars o amics a presó…
La majoria de demandes tenen a veure amb poder entendre el què els hi passa i en com gestionar la tensió i els conflictes emocionals provocats per la repressió que estem vivint i la participació en les manifestacions i altres accions reivindicatives. També amistats properes a les persones detingudes o lesionades, pares i mares amb certa preocupació per com acompanyar als fills, malestar a conseqüència de les imatges (vistes o viscudes) i tot un cúmul de símptomes post-traumàtics per l’exposició a una situació tant estressant. També atenem a altres persones que degut a un estat de vulnerabilitat connecten amb altres vivències personals i ens demanen ajuda.
Quins recursos preventius existeixen? Ens podríeu donar alguns consells genèrics per afrontar de manera individual o amb col·lectivitat la situació?
A grans trets recomanem Cuidar-nos, de dins cap a fora. És a dir, començant per atendre respectuosament i sense judici, les emocions i comportaments que se’ns activen i prioritzar les relacions entre persones que ens sentim properes, afins i còmodes, propiciar trobades de cures acompanyades de persones amb qui ens podem expressar lliurement. I aprofitar per parlar d’altres temes!
També donar sortida creativa a allò que s’està movent internament, buscar nous relats per viure el mateix, legitimar i donar espai a totes les emocions. Des d’aquest lloc és possible gestionar el malestar: escriure, dibuixar, escoltar música, esports de descàrrega, llegir, ballar… Tot d’activitats que ens donen plaer.
Cuidar els bàsics: menjar bé, fer exercici, descansar… Amb el descans millor comprometre’s a dormir amb el mòbil lluny i procurar estar una estona abans d’anar a dormir sense mirar-lo i no mirar-lo només llevar-nos.
I, sobretot, fer un consum moderat de la informació, en especial de les imatges de violència policial. Arriba un moment que cal fer-nos responsables de la quantitat d’imatges i documentació que consumim i aturar de fer-ho si no ens està sumant res positiu.
Ens caldran moltes abraçades per poder seguir dempeus caminant amb fermesa i serenor.
La importància del suport psicològic també des de l’ANC
Després d’una primera setmana de mobilitzacions al carrer en conèixer la sentència al judici del procés, la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de Psicòlegs per la Independència va activar un servei d’assistència psicològica per als afectats per la repressió. És a dir, com expliquen, el servei va dirigit a aquelles persones que hagin viscut o patit una situació traumàtica o dura “i que, un cop hagi arribat a casa, o passades 24 o 72 hores després del trauma, necessitin atenció psicològica”. Paral·lelament, també l’han encarat a l’assistència de famílies que tinguin familiars detinguts, retinguts o empresonats i necessitin suport.
El servei, això sí, remarquen, és un servei d’acollida i no de teràpia. És a dir, inclou dues sessions telefòniques o presencials gratuïtes. Si, un cop transcorregudes les dues sessions se segueix requerint atenció personalitzada, es derivarà cap a un altre professional, o el mateix que l’ha atès però ja fora del servei que dóna l’ANC. Aquest primer contacte és gratuït, recalquen des de l’organització, i és gràcies als membres voluntaris de Psicòlegs per la Independència.
Com expliquen, el que ofereixen és una primera atenció via telefònica per saber com està el pacient, i a partir d’unes primeres preguntes, s’identifica el seu estat. A partir d’aquí, s’obren dues vies d’actuació. Una, en la qual un professional es posa en contacte amb l’afectat, hi parla i hi comparteix recursos per afrontar la situació emocional en què es troba. Si amb aquestes eines no és suficient, llavors s’ofereix la possibilitat de dur a terme una atenció personalitzada, cara a cara, en cas que la situació sigui crítica.
