Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Durant el pitjor moment de les retallades associades a la crisi, es va aprovar una mesura “excepcional de reducció de despeses de personal a l’Administració i el sector públic” que es basava en la reducció del 5% de la retribució, segons establia el Reial Decret 8/2010. Set anys després que la Generalitat apliqués aquesta mesura, diversos col·lectius de treballadors públics van crear la Plataforma 5% i més, que treballa per derogar aquesta mesura i que, aquest dimecres va organitzar un debat electoral per abordar la situació dels treballadors i treballadores públiques del país.
Així, amb la presència d’ERC, JxCat, Catalunya en Comú Podem, la CUP, PSC, Ciutadans i Més País (el Partit Popular va anunciar la seva absència poc abans del debat) els candidats (tots ells homes), van celebrar una de les darreres trobades preelectorals a l’Hospital Clínic de Barcelona. I és que el sector sanitari és un dels més afectats per aquesta mesura del 5%, així com per les externalitzacions dels serveis públics o la manca de conciliació laboral, temes sobre els que va versar el debat, moderat per la periodista Mònica Hernández.
Mesures per a recuperar el 5% del sou retallat
El passat 30 de setembre, la CUP va presentar al Parlament de Catalunya una moció per a recuperar al gener del 2020 el 5% de les retribucions retallades. La moció va ser aprovada, tot i que Vidal Aragonés, diputat per la CUP, es lamenta que “hi ha massa mesures que s’aproven però després no es fan efectives” i considera que “no es resoldrà res si vosaltres no ho demaneu al Govern de manera organitzada”, apunta, dirigint-se al públic del debat, format principalment per personal sanitari.
Arran del retret d’Aragonés, els partits del Govern, ERC i JxCat, representats per Bernat Solé (diputat i alcalde d’Agramunt) i Genís Boadella (número 4 a les llistes per Barcelona), respectivament, van tirar la pilota al terreny del Govern espanyol. “Moltes mesures, com la de la CUP, entren a registre sense que siguin viables. Demanem als grups responsables de presentar aquestes mesures que també siguin responsables de donar suport a uns pressupostos que les facin viables”, apunta Solé en referència als de la CUP. “Tot i això -afegeix- la legislació espanyola no ens ajuda”. Per la seva banda, Boadella assegura que el retorn del 5% “és una responsabilitat del PSOE i del PP, que han de millorar el finançament de Catalunya”.
El PSC, amb Enric Fernández-Velilla (número 10 per Barcelona), que retorna la pilota a la Generalitat, apunta que el retorn no es pot fer si no és amb negociació col·lectiva i retreu els partits de Govern que no s’hagin assegut amb sindicats ni treballadors. En la mateixa línia, Martín Eusebio Barra, diputat de C’s, recorda que totes les Comunitats Autònomes han retornat el 5% a excepció de Catalunya. “No és qüestió d’una Espanya malvada que ens oprimeix; la culpa no es de Madrid ni de l’infrafinançament, perquè hi ha comunitats pitjor finançades que Catalunya”, apunta Barra.
Sobre el sistema sanitari català, Emilio Rojo, de Més País, assegura que “si es posessin els sous al nivell que toca, aquest gran sistema passaria a ser el més car del món; això vol dir que algú se n’ha estat quedant els beneficis. I així, el que fem, és fabricar malalts”.
La precarietat de l’interinatge i les externalitzacions
“No pot ser que confiïs en la feina d’una persona durant 15 anys i després el facis fora amb unes oposicions. Ja s’ha resolt que no hi pot haver més d’un 8% de personal interí en places estructurals, però l’empresa pública fa trampes pròpies de la privada”, apunta Fernández-Velilla, del PSC. Però sobre les oposicions, Solé d’ERC, recalca que no sempre es poden convocar a instàncies de la Generalitat, i va tornar a relegar la responsabilitat en “la negociació col·lectiva” com a eina per a arribar a acords amb l’administració.
A banda de la temporalitat i l’interinatge, un altre gran camp de batalla dels treballadors dels sectors públics és la manca d’equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els externalitzats. L’única solució, segons la CUP és que “els serveis públics es gestionin de manera 100% públics i fins que això no succeeixi, les retribucions dels treballadors externalitzats han de ser iguals que els de titularitat pública. Mateixa feina, mateix salari”.
A l’extrem oposat de la balança, Boadella, de JxCat, assegura que “és molt fàcil jugar a arreglar-ho tot, però tirar enrere les externalitzacions no serà positiu”, apunta, tot i que sí es mostra d’acord amb l’equiparació. En un punt intermedi, ERC demana fugir del “dogmatisme” i demana no fixar-se només en l’element econòmic per a prendre una decisió sobre les externalitzacions: “si un servei funciona, no s’ha de canviar”. Així, des d’ERC (partit impulsor de la llei Aragonès) Solé apunta a que s’ha de tendir a que els serveis essencials siguin públics, però “no hem de caure en el dogmatisme de dir que tot ha de ser públic”.
Per la seva banda, Josep Vendrell, número 10 per Barcelona d’En Comú Podem, apunta a que les externalitzacions es fan per “retallar, a costa dels treballadors, i per donar espai al sector privat” i apunta que no es fa per qüestions d’eficiència sinó econòmics i ideològics: “s’ha demostrat de sobres que la gestió pública és més eficient”. Per contra, de JxCat asseguren que el model privat ens ha portat èxits: “la gent oblida que quan els serveis municipals funcionen bé, normalment, estan gestionats per empreses privades”.
Des de la CUP, en resposta a Boadella, Vidal Aragonès afirma que “no hi ha cap informe que digui que allò privat és més beneficiós que allò públic” i que, en tot cas, “el benefici és a costa dels treballadors”. Per Aragonès, la solució passa per serveis públics gestionats per “nosaltres mateixes i amb participació real de les treballadores”. Així, en el debat sobre quins serveis han de ser de titularitat pública, des de Més País asseguren que tot allò que siguin necessitats bàsiques, han de ser públiques: “la gent no va a escola o es posa malalta perquè vol. Si el ciutadà és qui paga, ha de decidir quin sistema vol”.
Conciliació en condicions: 35 hores setmanals amb el mateix salari
“100 anys després de la Canadenca i no avancem”, apunta Vendrell. En la línia, des de la CUP recorden que les 40 hores no les van guanyar els parlamentaris, sinó “els vaguistes, represaliats, que s’ho jugaven tot als carrers”. Així, ambdós a favor de la reducció horària sense rebaixa del salari, perquè “conciliar amb menys diners és impossible”.
Sobre això, des de Més País, Rojo assegura que per conservar el salari s’han de trobar diners: “menys hores vol dir més plantilla: dividir la càrrega té molts beneficis però s’ha de planificar bé. Si s’aconsegueix, tots tindrem més temps per viure i no només milloraran les relacions socials sinó que es reactivarà l’economia”. Ara bé, Rojo apunta que “les despeses que es faran arran d’una reducció horària distribuiran els diners i faran que ja no es quedin sempre en les mateixes poques mans. Així que pensem a qui no li interessa”, reflexiona.
“Hi ha gent que hi està en contra, perquè no li surten els números”, asseguren des del PSC. Però, segons el socialista “suposaria tenir menys gent en precari i més amb 35 hores a la setmana, però per això hem de conèixer bé el sistema i els seus recursos humans”. Per la seva banda, el d’ERC assegura que, tot i estar d’acord amb la reducció, s’ha de “prioritzar: davant la demanda del retorn del 5% i una reducció horària, un bon govern ha de ser responsable i veure quines són les millors solucions d’acord amb la viabilitat”.
“Tothom voldria treballar menys hores amb els mateixos diners, però per això calen recursos i per tant, mentre no solucionem el dèficit fiscal serà impossible”, apunta Boadella, de JxCat. “No hem d’oblidar que vivim en una autonomia intervinguda…per`això sóc un ferm defensor de la cultura de l’esforç, un valor que és molt nostre”. En resposta, Vendrell, d’En Comú Podem, assegura que “la gent treballadora en té molta, de cultura de l’esforç, sobretot el 14% de treballadors pobres”
