Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La longitudinalitat (l’atenció per una mateixa professional al llarg del temps) és clau en la relació amb els pacients i en els resultats de salut, tal i com es demostra en aquest article de Jesús Palacio: Las ventajas de una relación estable: longitudinalidad, calidad, eficiencia y seguridad del paciente. Però, malgrat l’evidència, la trenquem contínuament amb diverses formes organitzatives dels equips.
Quins factors estan influint per a què moltes professionals metgesses i infermeres estiguin delegant l’atenció urgent i domiciliària dels seus pacients en altres professionals? Fet impensable fa un temps.
Per què aquests professionals no consideren que és responsabilitat personal i un gran valor de l’Atenció Primària tractar els seus pacients de per vida? On queda la longitudinalitat? On queda la relació de confiança?
Per què obeeixen i assumeixen noves formes organitzatives dels equips, incorporant subequips de domiciliària, d’urgències o de portes?
Des del FoCAP fa temps que ens plantegem aquestes preguntes i realment no hi trobem respostes.
Potser una raó sigui la mercantilització del sistema. Ho vulguem o no, vivim en una societat que es regeix per un sistema econòmic i comercial que condiciona la vida. Aquest sistema de totalitarisme econòmic neoliberal ens torna més dòcils i obedients a l’hora de seguir unes normes. I els professionals sanitaris som uns actors més d’aquest entramat mundial.
La sobrecàrrega assistencial que es pateix en els equips, sobretot des de la recessió del 2008 ha desbordat molts professionals fins arribar als seus propis límits. Augment de la pressió assistencial, menys professionals en els equips, també alguns dedicats a temps parcial a desenvolupar altres tasques (qualitat, farmàcia, etc.) està condicionant que ens conformen en la manera de fer les coses.
El bournout dels professionals per les polítiques de maltractament i la perversió del poder que ha augmentat en els últims anys en els càrrecs entremitjos i en alguns casos de gerències que, abusant de la seva posició professional de poder, silencien els professionals que discrepen, i poc a poc, els equips es van infectant d’un virus invisible que desgasta enormement, a nivell emocional, els professionals de la base. Directius mediocres que no escolten, aixequen la veu, o no accepten iniciatives, exerceixen una gestió autoritària basada en silenciar i desmotivar idees i persones.
Amb la vaga de la tardor del 2018, no es van solucionar els problemes de l’AP. Segueixen estan presents en molts equips, molt desgastats per tots aquests factors. Es necessita confiança i una petita revolució en els CAPs per poder retrobar-nos amb els pacients, per la longitudinalitat, per l’empatia i per la solidaritat amb els companys i ciutadans, pel compromís personal i professional, per la participació i acolliment d’idees i persones, per l’equitat i la justícia entre territoris.
