El Grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi descriptiu per conèixer el tipus de prescripció que realitzen les infermeres, la duplicitat de visites (entesa com aquella en la que intervé el metge per validar la recepta tant presencialment com no), el temps d’espera per obtenir la recepta i el número de queixes a causa de l’espera.
En aquest hi van participar 203 infermeres i es van analitzar 12.047 qüestionaris corresponents a les visites infermeres. A més, es va fer a 21 centres d’atenció primària i a 3 centres d’Urgències de Catalunya de 6 proveïdors de salut diferents.
Els resultats obtinguts sobre com i què recepten les infermeres van mostrar que el 19.4% de les visites van precisar d’una recepta, com a mínim. D’aquestes, un 57.1% van ser receptes realitzades en el marc de la gestió infermera de la demanda i un 26.8% per problemes específics que van precisar d’atenció per part de la infermera, com cura de ferides.
De les prescripcions fetes, un 72.3% eren medicaments, majoritàriament analgèsics i antiinflamatoris, mentre que un 24.9% eren bàsicament apòsits.
L’estudi ha permès observar també que el 60.6% de les receptes les fa directament la infermera a través del programa informàtic i van ser validades pel metge però sense la seva presència, mentre que un 16.1% les receptes que va fer la infermera no van ser validades pel metge. El 12.2% les receptes fetes per la infermera van tenir validació del metge de forma presencial (és a dir, va veure al pacient), i en el 11.1% la infermera no va fer recepta perquè es va derivar al metge.
Per al grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), que ha fet l’estudi, “el fet que en un nombre tant elevat de consultes el metge validi la prescripció sense presència seva (es a dir, sense veure al pacient) evidència que la barrera respecte a la prescripció, no es troba en la capacitació de la infermera per valorar, diagnosticar e indicar medicaments, sinó exclusivament en l’acte administratiu de receptar”.
D’altra banda, també senyalen i denuncien que “els medicaments més prescrits són analgèsics i antiinflamatoris que, en el moment de l’estudi 2018, es dispensen a les farmàcies sense recepta, i malgrat les competències clíniques i farmacològiques de les infermeres, aquestes no poden receptar-los”.
Altres reflexions de les autores apunten que des del punt de vista organitzatiu i de sostenibilitat, generar dobles visites amb un altre professional només per a dispensar una recepta, no aporta cap valor afegit, sinó que condueix a augmentar la ineficàcia en la utilització dels recursos humans, físics i econòmics del sistema sanitari català.
I en aquest sentit, destaquen també com en alguns centres els equips han desenvolupat diferents sistemes per agilitzar l’ assistència davant la rigidesa legislativa actual i la dilatació en els temps de la posada en marxa de la prescripció infermera, com és per exemple que la infermera tingui accés a la targeta de validació del metge o a receptes segellades per ell.
Tot plegat, diuen, ens porta a que “existeixi una discrepància entre la jurisdicció legal vigent de la prescripció infermera autònoma i la pràctica per part dels professionals, amb el consentiment tàcit o exprés de les administracions sanitàries”.
I conclouen demanant que es completi i avanci en el procés de regulació de la prescripció infermera per tal de garantir la qualitat, accessibilitat i eficiència de l’atenció sanitària.
