Les últimes dades sobre la incidència del VIH a Espanya apunten a un bon control de la malaltia i a un manteniment de la tendència descendent de nous casos iniciada amb la introducció dels tractaments antiretrovirals. No obstant això, crida l’atenció l’elevada taxa de diagnòstics tardans, tal com assenyala la doctora Juliana Reyes Urueña, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i epidemiòloga del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i Sida de Catalunya (CEEISCAT): «Segons dades corresponents al 2018, la proporció de diagnòstics tardans va ser del 47,6% (informe nacional), una xifra molt semblant a l’europea, situada al voltant del 49% en l’informe del Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties (ECDC). A Catalunya, durant el mateix període, la proporció va ser del 44%, una tendència que s’ha mantingut estable en els últims cinc anys en l’informe autonòmic».
Clínicament, un diagnòstic de VIH es considera tardà quan la persona diagnosticada té un recompte de limfòcits (CD4) per sota de 350 cèl·lules/ml o si presenta un esdeveniment que defineix la sida (malalties o infeccions oportunistes definitòries, com ara tuberculosi, pneumònia per Pneumocystis jirovecii o toxoplasmosi, entre altres), independentment del recompte de cèl·lules CD4.
«Així mateix, dins del grup de pacients amb diagnòstic tardà es troben les persones amb malaltia avançada per VIH, és a dir, les que en ser diagnosticades tenen un recompte de CD4 per sota de 200 cèl·lules/ml», assenyala Reyes, que és coordinadora científica de l’especialització d’Infeccions de Transmissió Sexual i VIH de la UOC.
Home, heterosexual i més gran de 55 anys
Pel que fa al perfil de pacients que presenten aquest diagnòstic tardà, les dades reflecteixen que és més nombrós el d’homes heterosexuals més grans de 55 anys, cosa que concorda amb el perfil europeu. «Les principals causes que hi ha darrere del diagnòstic tardà per VIH són les barreres d’accés a la prova diagnòstica. En el cas concret de Catalunya, el nombre més elevat de nous diagnòstics és en homes que practiquen sexe amb altres homes (HSH), amb una mitjana d’edat de 36 anys i majoritàriament d’origen espanyol (el 54%)», comenta l’experta, per a qui el fet que el diagnòstic tardà sigui més prevalent en homes heterosexuals posa de manifest que els HSH estan més sensibilitzats sobre les conductes de risc, l’accés a la prova i, també, tenen més coneixement sobre el VIH. «Tot i això, hi un subgrup d’HSH que encara té un diagnòstic tardà, com és el cas dels immigrants, els treballadors sexuals i la població trans», afirma Reyes.
Aquesta situació porta concatenades al seu torn una sèrie de circumstàncies, com comenta Juliana Reyes: «Les persones que es diagnostiquen tardanament pel VIH no accedeixen a la prova, en desconeixen el risc, tenen poca informació sobre la transmissió del virus del VIH i també d’altres infeccions de transmissió sexual (ITS). A això cal afegir-hi que els proveïdors de salut no els consideren com a grups de risc i, per tant, no els ofereixen el cribratge. Per tant, és molt important conèixer l’epidemiologia local per a poder-hi dirigir les estratègies preventives».
Més risc, pitjor qualitat de vida
Tot això té serioses conseqüències tant en el desenvolupament de la malaltia com en la qualitat de vida dels pacients, la més important de les quals és l’augment de la mortalitat: «El diagnòstic tardà pot augmentar fins a 24 vegades el risc de mort si es compara amb persones que no es diagnostiquen tard. Per contra, accedir aviat al tractament està associat amb un millor pronòstic i taxes baixes de progressió de la malaltia. La vinculació immediata amb el sistema sanitari i l’inici de la teràpia antiretroviral (TAR) produeixen els màxims beneficis del tractament mèdic contra el VIH per a les persones que viuen amb aquesta malaltia, alhora que disminueixen la taxa de transmissió comunitària de VIH», diu l’experta de la UOC.
Reduir aquesta alta incidència del diagnòstic tardà és precisament un dels objectius previstos en l’estratègia 90-90-90 de l’ONU per al 2020 —que el 90% dels infectats estigui diagnosticat; que, d’aquests, el 90% estigui en tractament, i aconseguir que el 90% d’aquests últims estigui en supressió viral— i significa també un repte clau en l’abordatge actual de la malaltia per les importants conseqüències que implica per a tothom, com explica Juliana Reyes: «Un diagnòstic tardà és perjudicial tant per a l’individu infectat pel VIH com per a la comunitat, per dues raons: en primer lloc, en absència d’un començament oportú de la teràpia antiretroviral, la majoria dels pacients patirà els efectes nocius de la infecció per VIH a causa de la fallada gradual del sistema immune, que van des de la infecció per malalties oportunistes fins a la mort. I en segon lloc, la propensió a la transmissió de VIH per les persones infectades no diagnosticades (perquè no saben que ho estan), ja que s’ha comprovat que hi ha un canvi respecte a les conductes de risc una vegada que les persones infectades es diagnostiquen, cosa que limita la transmissió de virus a la comunitat».
Contagis en joves: falta prevenció primària
El perfil dels nous diagnòstics són persones amb una mitjana d’edat de 36 anys. A la franja d’edat entre 15 i 24 anys, tot i que es registra un percentatge més baix que els anys previs, encara hi ha un 11,9% del total de nous diagnòstics. Crida l’atenció que, malgrat les campanyes i la facilitat d’accés a la informació que caracteritzen les noves generacions, es continuïn produint noves infeccions entre els joves. Juliana Reyes opina sobre aquest aspecte que això es deu no pas al fet que s’hagi «perdut la por» a la malaltia —considerada actualment una patologia crònica gràcies a la introducció dels nous tractaments—, sinó a la manca de prevenció primària existent: «L’educació sexual inclusiva, lliure d’estigma i igual per als joves independentment del seu sexe, gènere o orientació sexual, i també la seva inclusió en un paquet de prevenció combinat, és una assignatura pendent al país. D’altra banda, cal continuar treballant en la millora contínua de l’atenció al VIH, cosa que influirà en la disminució de la transmissibilitat, en la línia dels objectius de l’estratègia 90-90-90».
Així mateix, l’epidemiòloga destaca el paper que exerceix tant en aquest diagnòstic tardà com en els nous contagis l’estigma que continua envoltant aquesta malaltia. «Sovint, les persones que viuen amb el VIH eviten anar a clíniques per por que es reveli el seu estat serològic o a patir més estigma i discriminació en relació amb el VIH, i això es relaciona amb el diagnòstic tardà. Segons dades d’ONUSIDA, una de cada cinc persones seropositives no va a una clínica o hospital per por de ser estigmatitzada o discriminada a causa del VIH, i d’això es dedueix que l’estigma sí que condiciona i és un factor determinant estructural de la diagnosi, cosa que resulta molt més rellevant en poblacions clau», conclou Juliana Reyes.
