Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La mentida no sembla tenir les potes curtes, com diu el refrany, sinó més aviat llargues. Efectivament, la falsedat es propaga més lluny, més ràpid i de forma més àmplia i profunda que la veritat, com va constatar un estudi publicat el 2018 per investigadors del Mitjana Lab del Massachusetts Institute of Technology en la revista Science (The spread of true and false news online). L’anàlisi de la difusió per Twitter, entre 2006 i 2017, d’uns 126.000 rumors, que van ser tuitats per uns 3 milions de persones més de 4,5 milions de vegades, va mostrar que la mentida és molt més viral que la veritat. Mentre l’1% de les falsedats més propagades es van arribar a difondre entre 1.000 i 100.000 persones, els missatges veritables rarament van arribar a més de 1.000 persones. Per què la mentida té les potes més llargues que la veritat?
Aquesta recerca no pot donar una resposta completa a la pregunta, però sí que aporta algunes interessants idees sobre les diferències observades. La primera té a veure amb la novetat, un tret que, segons la teoria de la informació, atreu l’atenció humana i ajuda a actualitzar la nostra comprensió del món. Quan els autors van analitzar la novetat dels missatges i la percepció d’aquesta novetat en una mostra aleatòria d’usuaris de Twitter, van trobar que les notícies falses eren més noves que les veritables i que tenien un 70% més de probabilitats de ser retuitades que les veritats. La clau d’aquesta major viralitat de les falsedats sembla estar en les reaccions emocionals que provocaven: mentre els missatges falsos inspiraven por, disgust i sorpresa en els tuits, els veritables inspiraven expectació, tristesa, alegria i confiança. I no cal tirar la culpa als robots, que difonien amb la mateixa celeritat les notícies veritables i les falses. La veritat és que la falsedat es propaga més que la veritat perquè, com subratllen els autors, els humans –i no els robots– són més propensos a propagar-la.
La base emocional de la viralitat de les notícies ja havia estat estudiada prèviament en un estudi publicat el 2012 en el Journal of Marketing Research (What Makes Online Content Viral?), amb resultats concordants. Els seus autors, que van analitzar el contingut de The New York Times durant tres mesos, van mostrar que la viralitat es relaciona amb l’excitació fisiològica que provoca el missatge. Així, el contingut que suscita emocions molt intenses, tan positives (sorpresa) com a negatives (ira, ansietat) és més viral, mentre que el contingut que evoca emocions menys intenses (tristesa) és menys viral. Tot aquest coneixement té indubtable utilitat per a dissenyar campanyes de màrqueting o propaganda, però és també un pas necessari per a comprendre com es difonen les notícies falses i com contenir-les i prevenir les seves conseqüències. Per a això, així mateix, sembla necessari aclarir el camp conceptual de la falsedat informativa: delimitar (o abandonar, com diuen alguns) el concepte de notícia falsa i diferenciar la desinformació (informació falsa difosa de manera intencionada) de la informació errònia per distracció o negligència professional.
En el cas de les faules, “bulos”, (del caló “bul”, porqueria), boles (una metàfora natural que al·ludeix a una cosa inflada i, per tant, falsa) i mentides diverses relacionades amb la medicina i les intervencions mèdiques, aquests comporten un risc potencial per a la salut de les persones. D’aquí l’interès general de metges, científics i comunicadors científics per desemmascarar-los. El problema, com apuntava l’estudi de Science, és que la veritat sol ser menys nova i es propaga pitjor que la mentida. A més, la veritat mèdica pot resultar a vegades decebedora, perquè la ciència està encara lluny d’oferir una resposta amb un mínim grau de certesa a moltes de les preguntes de salut que interessen a la gent. Per això, per a bregar amb aquesta incertesa i amb la proliferació de falsedats, potser no hi ha millor estratègia per entrenar-se en el pensament crític.
