En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països de l’món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar els vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens voleu, però us repto, si us plau, al fet que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.
En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països del món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar les vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens estimeu, però us repto, si us plau, a que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.
Si heu imaginat Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.
Cert és que Cullis-Suzuki, al contrari que Greta, vivia en un món sense Internet. Així i tot, cal preguntar per què la sueca recull, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben al terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició d’Asperger. “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.
Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutgen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes a països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.
El perfil del negacionista: home i conservador
“Greta trasbalsa els negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.
No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat alguns investigadors a analitzar la possible relació entre negacionisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.
Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruïda”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.
“Molts veuen Greta com una evangelitzadora que diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO²”, comenta Éscrivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.
Adults vs. nens
Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.
La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hickman ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella i la rebutgen de manera inconscient com una forma de deslliurar-se’n”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han perdut”.
En defensa de la neurodiversitat
“Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter, després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.
El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius del rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.
L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibilitzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.
Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que les persones Asperger se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.
A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “Els Asperger ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”. En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.
Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.
Una veritat incòmoda
Per molts factors que puguin contribuir al rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el mateix sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.
“Quan confrontes la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, els incomodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no aplaudirien, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.
Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compta. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.
“Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però podem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.
Compte amb les solucions màgiques
Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin els científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “fa molt temps que escolten els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtterministes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.
“Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perquè l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.
“El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo en una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.
Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit del 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.
El nou negacionisme és no fer res
“Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present”, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen al carro” de la sostenibilitat però “no al dels drets dels treballadors”.
La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle del món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO², sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.
El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificar-nos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer res?”.
Per tot això, Escrivà veu Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi de paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.
Si heu imaginat a Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.
Cert éque Cullis-Suzuki, a l’contrari que Greta, vivia en un món sense internet. Tot i així cal preguntar per què la sueca collita, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben a el terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició de Asperger (un trastorn neurobiológic d’espectre autista). “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.
Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutjen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes en països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.
El perfil d’el negacionista: home i conservador
“Trasbalsa als negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.
No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat a alguns investigadors a analitzar la possible relació entre nega-nisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.
Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruït”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.
“Molts veuen a Greta com una evangelitzadora que et diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO2”, comenta És-crivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.
Adults vs. nens
Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però se’ls diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.
La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hick-man ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar a la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella, i la rebutgen de manera inconscient com una forma de lliurar-se d’ells”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han pererdut”.
En defensa de la neurodiversitat
“Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.
El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius de l’rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.
L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibi-litzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.
Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que [les persones Asperger] se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.
A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “[Els Asperger] això ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”.
En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.
Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.
Una veritat incòmoda
Per molts factors que puguin contribuir a l’rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el propi sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.
“Quan confrontes a la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, la incòmodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no anaven a aplaudir, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.
Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compte. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.
“Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però po-donem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.
Compte amb les solucions màgiques
Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin als científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “porten molt temps escoltant els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtplacistes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.
“Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perque l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre de que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.
“El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo a una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.
Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit de el 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.
El nou negacionisme és no fer res
“Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present “, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen a el carro” de la sostenibilitat però “no a el dels drets dels treballadors “.
La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle de el món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO2, sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.
El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificarnos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer alguna cosa”.
Per tot això, Escrivà veu a Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi d’paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.
