Si Suècia és una referència mundial en la prescripció d’exercici físic -a l’aconseguir establir l’activitat física com a part de la rutina dels pacients- Espanya segueix bastant per darrere. Encara que hi ha diferents projectes per receptar esport des de les consultes mèdiques, la manca de recursos -tant econòmics com de temps i coneixements dels professionals metges- dificulten la implantació d’aquestes activitats. No obstant això, entre els projectes que han sorgit en diferents llocs de país es mostra que l’enginy pot ser un remei enfront de les limitacions.
Raquel Blasco, especialista en Medicina Interna i experta en Medicina de l’Esport que exerceix en el Centre Regional de Medicina Esportiva de la Junta de Castella i Lleó, forma part del programa de prescripció d’exercici físic per a pacients amb malalties cròniques que sorgeix el 2015 a la Sanitat de Castella i Lleó (Sacyl). Els pacients que reben aquesta atenció sanitària especial tenen condicions de salut molt diferents. L’equip de la doctora Blasco ofereix cada tres o quatre mesos tallers pràctics a metges i infermeres d’Atenció Primària perquè aprenguin a receptar exercici físic de forma personalitzada i també a fer seguiment, tenint en compte les importants restriccions que es troben a la consulta.
Un dels passos imprescindibles per a la recepta d’exercici físic és l’avaluació de la condició física de la persona. Per personalitzar la recepta d’exercici físic és necessari conèixer tant la història clínica com la força muscular i la resistència del pacient. No obstant això, la realització de tests com les proves d’esforç, que requereixen electrocardiografia, bicicletes estàtiques o cintes de córrer i altres aparells, és impracticable per a tots els pacients, ja que el seu cost resulta inassumible per al nostre sistema de salut. Com avaluar llavors la condició física del pacient amb un equipament assequible?
La solució proposada per l’equip de Blasco, que ensenyen als metges d’Atenció Primària, és recórrer a un dinamòmetre de mà (el cost ronda els 35 euros) per avaluar la força de prensió. D’altra banda, l’estudi de la resistència, a través del test d’esforç aeròbic màxim durant sis minuts, es realitza en un passadís de 30 metres marcats amb cons de trànsit per indicar quan donar la volta. Al pacient se li col·loca un pulsioxímetre (que poden aconseguir-se per menys de 20 o 30 euros) per veure l’oxigenació en sang de la persona durant aquesta prova. Amb aquest enfocament s’aconsegueix una avaluació molt assequible i vàlida de la condició física de l’individu, a partir de la qual es pot prescriure exercici físic personalitzat durant un temps mínim de 12 setmanes.
Aquesta prescripció d’exercici físic combina tant el treball de força com el treball de resistència i s’adapten paràmetres com la freqüència, la intensitat o els intervals entre càrrega de treball segons la condició física del pacient i la seva malaltia.
El seguiment és la clau de l’èxit
Els millors resultats s’observen quan es realitza entrenament d’intervals de mitjana i alta intensitat juntament amb entrenament de petits grups musculars a alta intensitat. A més, com qualsevol altre tractament, es fa un seguiment per reavaluar la condició física de la persona i ajustar l’activitat física pautada. Aquest pas és imprescindible, ja que s’ha observat que el seguiment és essencial perquè el pacient s’involucri en el programa. A més de la prescripció, també es comparteixen vídeos en línia als pacients per guiar-los a l’hora de practicar exercici físic.
Tot i les clares indicacions de la recepta d’exercici físic, no tots els pacients tenen els recursos per poder permetre un gimnàs on realitzar els entrenaments. En aquests casos els metges d’aquesta iniciativa aconsellen solucions adaptades, molt més barates. Per exemple, és possible realitzar els entrenaments de força amb ampolles amb aigua i bandes elàstiques a casa en substitució de les peses. Per a l’entrenament de resistència hi ha prou amb sortir a un parc o un altre recinte pel qual poder córrer.
Amb aquestes directrius i un correcte compliment, els pacients experimenten grans millores en la seva condició física i el seu benestar mental. Especialment notables són les millores en pacients obesos, pacients que han passat per un càncer i persones grans amb una massa muscular molt pobre.
En aquest sentit, Blasco recorda dos casos especialment cridaners per la seva excel·lent evolució: “Un pacient obès, amb un índex de massa corporal superior a 42, malaltia de base i altres problemes de salut associats, va arribar al nostre programa d’exercici físic com a últim recurs. Va començar amb un entrenament de 9 sessions setmanals, combinant entrenament de força, aeròbic i intervals de mitja i alta intensitat juntament amb una dieta normocalòrica, lleugerament hiperproteica.
Amb aquest programa el pacient va perdre al voltant de 30 quilos en els primers tres mesos. Al mig any, va desenvolupar considerable força i massa muscular. El més espectacular va ser la millora en els paràmetres metabòlics com els nivells de colesterol i lípids, d’hemoglobina glicosilada (un indicador de diabetis) el que va permetre retirar medicació. A més, tots els seus paràmetres de condició física es van duplicar i fins i tot van triplicar. El pacient estava contentíssim”.
La doctora Blasco també recorda les grans millores d’una altra pacient: “Una dona de mitjana edat, corredora habitual que havia estat diagnosticada i tractada de càncer de mama. El tractament pel càncer li havia causat una gran fatiga que li impedia fer el seu exercici físic habitual. El què vam fer va ser ajustar-li la dieta a les seves necessitats i se li va instruir en un programa de potenciació de la força, el que el va ajudar a recuperar la resistència que havia perdut. La prescripció de l’exercici físic va ser molt personalitzada, retirant al principi l’entrenament de resistència i augmentant progressivament l’entrenament de força. Després de sis mesos d’aquest programa ha millorat considerablement la seva força i diferents paràmetres metabòlics que eviten la seva fatiga prèvia”.
En un país on el 25% de persones té obesitat o sobrepès, són programes d’exercici físic com els anteriors els que poden suposar un estalvi considerable per a la sanitat. Fins i tot amb recursos limitats, l’enginy s’obre pas per demostrar que els beneficis d’una prescripció d’exercici físic personalitzat són clars i que aquests programes no són una despesa, sinó una inversió a llarg termini.
