A Espanya hi ha uns 60.000 metges que exerceixen en el sistema d’Atenció Primària. Fa unes setmanes, la Societat Espanyola de Medicina Interna va enquestar un miler d’ells i un terç va assegurar sentir-se “cremat ‘amb el seu treball. En el cas de la Comunitat de Madrid, una mica més de la meitat (55,6%) d’aquests especialistes arriba a plantejar-se l’abandonament de la professió.
És una de les conclusions de l’informe que acaba de publicar el Col·legi Oficial de Metges de Madrid (COMEM) i la Fundació per a la Investigació i Innovació Biomèdica d’Atenció Primària (FIIBAP), basat en enquestes a un miler de professionals d’Atenció Primària i Pediatria.
El 8% dels metges de família -i 5% dels pediatres- pateix un desgast professional alt en aquesta regió. El percentatge es dispara al 65% quan es té en compte el desgast mitjà. O el que és el mateix: tres de cada quatre facultatius madrilenys està ‘cremat’ o prop d’estar-ho. De fet, les dues organitzacions esmentades ja compten amb els seus propis sistemes d’ajuda per a metges. La informació que ofereixen les escoles d’altres autonomies té resultats molt similars, com és el cas de Catalunya.
Entre les causes a què fa referència el COMEM estan el “deteriorament de l’ambient laboral i de la qualitat dels serveis prestats”, la “precarietat, els torns i sobrecàrrega de treball”, una pressió assistencial que qualifiquen d'”hiperdemanda”. A més, assenyalen l'”excessiva burocratització de l’assistència” o la “falta d’autonomia en la gestió de la feina”, entre altres.
Per Macarena Gálvez Herrer, doctora en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), no es tracta només d’aprofundir “on és la febre, sinó també d’on ve la infecció”: “Ningú es crema a l’estil bonze en el seu treball, és un procés que va passant amb uns desencadenants que influeixen en el procés”. I recorda l’efecte dòmino d’aquesta síndrome, que afecta el conjunt de la societat.
Aquesta experta assenyala que cal actuar a tres nivells. Primer, en la prevenció per “apunyalar l’origen”. Després en la secundària, que és “la detecció i actuació sobre els professionals”. Finalment, estaria “la intervenció sobre les conseqüències en la salut del professional i de l’organització”. “Si no intervenim en tots els nivells, ens quedarem curts a l’hora d’abordar les condicions de treball, que són determinants en desencadenar als metges”. En aquest sentit, adverteix també del risc d’intervenir “únicament sobre l’individu, que és una cosa necessària però no suficient: han de canviar les condicions laborals”.
Tomás Gómez Gascón, director del FIIBAP, titlla la situació de “preocupant”. Encara que aprecia diferències entre pediatres i metges de família, atribueix això al nombre de consultes, que de forma general és inferior, “però el desgast és semblant per la pressió assistencial”. Un desgast que també afecta menys als metges, a mesura que tenen més experiència professional, però més a les dones especialitzades en Atenció Primària (en Pediatria es manifesta de la mateixa forma en tots dos gèneres).
“Això és una foto de la situació, però requereix mesures urgents: no podem estar dos o tres anys a veure què passa”, es queixa Gómez: “Si no, la situació serà molt complicada”.
No només metges: els infermers també estan farts
La síndrome del treballador cremat ha estat reconeguda aquest mateix any per l’Organització Mundial de la Salut. Un fenomen que, en qualsevol cas, s’estén per la pràctica totalitat de professions i entorns laborals. De fet, sense sortir dels serveis sanitaris, hi ha altres afectats: els infermers, una professió que exerceixen prop de 250.000 persones a Espanya. En la seva majoria, dones. L’any passat, el Sindicat d’Infermeria (SATSE) va publicar l’estudi Percepció de l’Estrès en els Professionals d’Infermeria a Espanya, en què es reflecteix que vuit de cada deu infermers pateix estrès. Una mica més de la meitat dels enquestats (51%) es considera ‘cremat’.
“És un tema de total actualitat, però alhora de poca rellevància per a la gravetat que reporta”. Qui parla és Lucía Ramírez Baena, infermera que fa uns mesos va presentar la seva tesi doctoral sobre com afecta aquesta síndrome els treballadors de Servei Andalús de Salut. El resultat va ser que, en aquesta regió, quatre de cada 10 infermers (un 39,8%) es troba “en una fase avançada” de la síndrome del treballador cremat.
Aquesta investigadora de la Universitat de Granada indica que hi ha “majors nivells” d’aquesta síndrome en els professionals d’infermeria, “a causa de les peculiaritats del nostre treball i a una major interacció amb el pacient i familiars a peu de llit, que fa que el desgast sigui més gran”. Tot i que creu que hi ha alguna cosa més.
Es tracta de “la manca de reconeixement d’aquest col·lectiu professional, a diferència de què gaudeix el col·lectiu mèdic”, de manera que és habitual que es generalitzi la “baixa realització personal”. Entre les causes, també hi ha els salaris o les quotes per professional – “que en infermeria són molt més grans”, agrega, però no només. Altres factors com l’edat – “les infermeres comencen a treballar a edats més primerenques que els metges- o el gènere,” majorment femení”.
Per Ramírez, el fonamental és “la prevenció i la detecció precoç, evitant que els professionals afectats assoleixin nivells alarmants o tendeixin a cronifcar-se”. I encara que celebra que s’estiguin “implementant intervencions tant preventives com pal·liatives”, recorda que “encara és necessària major investigació al respecte”.
“Estem tocant fons”
“Vivim temps difícils en què els recursos són insuficients. L’impacte de la crisi econòmica sobre la població no ha estat aliè per a nosaltres”, explica David García Gutiérrez, metge de família en un centre de salut de Madrid, que demana “prendre en seriós l’atenció primària “i que es reflexioni sobre les seves condicions de treball. “Nosaltres podem ser també pacients”, recorda per incidir que “no som infal·libles, som una professió de risc perquè les condicions en què treballem ens fan vulnerables, i això cal exposar-“. “Jo estimo aquesta professió i el que vull és treballar en condicions de seguretat i salut per poder fer la meva feina”, assegura.
Així, recorda que en aquesta professió el “temps de reciclatge és molt complex”, ja que influeixen “les jubilacions, que els que estem vulguem sortir i que els que vénen ja no vulguin quedar-se, els estudiants quan vénen a les consultes expressen que l’atenció primària no és el que més els convé”. El recanvi d’aquesta especialitat té a més un altre agreujant, i és que és una de les més envellides. El 62,5% dels metges de família a Espanya té més de 50 anys, segons les dades del Ministerio de Sanidad.
Encara que si a les ciutats el problema són les quotes altes que propicien la concentració, en l’entorn rural el problema és just el contrari. En haver-hi una dispersió geogràfica més gran, atenen menys població, però implica desplaçaments de diversos quilòmetres per atendre en domicilis o el seguiment de determinats pacients. En regions com Castella i Lleó, es donen dues situacions a l’una.
María Auxiliadora Velasco fa 30 anys que treballa en l’atenció primària urbana a Salamanca. “És una situació generalitzada a tot el país: l’estrès laboral s’està cronificant”, comenta en conversa amb eldiario.es. “Un intenta treballar com li han ensenyat, però quan has d’atendre 40 pacients al dia cada setmana i tots els mesos, és impossible, perquè no és una cosa puntual”, es queixa aquesta facultativa, que també és vocal de Metges d’Atenció Primària Urbana del Col·legi de Metges de Salamanca.
El problema s’ha desenvolupat en l’última dècada per una raó òbvia: la crisi econòmica de 2008 i les retallades de la despesa pública consegüents. “La sobrecàrrega de treball va començar fa 10 anys, amb la no substitució de les vacances i la infradimensión dels recursos humans. Com hi havia dèficit de recursos econòmics, no ens substitueixen i les quotes per doctor són més grans del que seria desitjable”, explica.
“Quan va començar la crisi, semblava una cosa temporal que, a sobre, havíem de solucionar els metges. Deien que era una cosa transitòria”, apunta per retreure “el plantejament economicista: des de les gerències s’estalvien uns diners, mentre els metges assumim més del que hauríem”. Per a ella, “la situació està tocant fons” i “els responsables polítics haurien de sospitar que és una situació inassumible”. De qualsevol manera, advoca perquè les solucions vinguin “dels que el vam patir, no de solucions de despatx que surten molt bé els comptes econòmics i les estadístiques, encara que no sigui la realitat”.
L’auxili de metge rural
La síndrome del metge cremat en entorns rurals ha saltat a la palestra mediàtica en els últims mesos gràcies a Enrique Gavilán. Aquest metge de família que va decidir donar a conèixer la seva història a través de l’assaig ‘Cuando ya no puedes más’ (Anaconda, 2019). “Va ser un exercici terapèutic”, relata a l’altre costat del telèfon, ja que “portava una temporada ben llarga en la qual em sentia bastant cremat i desil·lusionat amb el meu treball, amb la pràctica de la medicina”.
Si és el cas, en acabar la jornada laboral, arribava a casa “amb la sensació d’haver estat fent un exercici físic bastant intens, quan en realitat l’esforç era a nivell psicològic”. Una situació de fatiga i cansament per la qual li costava “deixar de pensar en el meu treball i tornar a la meva rutina del dia a dia”. Això es va transformar en angoixa i nervis pel simple fet d’acudir de nou a la consulta. “Sentia desconnexió de la feina, em sentia aclaparat pel ritme i a poc a poc va anar degenerant en una sensació de despersonalització, és com si estiguéssim en una màquina”, apunta. “Era com si no tractéssim amb persones ni ho fóssim, sinó només una peça en l’engranatge”.
Per als metges rurals, destaca que treballen en consultoris de centre de salut de mida reduïda, on “la sensació de soledat és un factor diferencial respecte als entorns urbans”. “Estem més exposats a la feina i la pressió en el dia a dia. Hi ha moments que no podem compartir aquesta angoixa ni repartir càrregues de treball amb companys”, comenta. I, finalment, lamenta que la síndrome del treballador cremat no transcendeixi tant en els professionals de la Sanitat com en altres professions: “Encara que tots el parlem en privat, és un tema bastant invisibilitzat: hi ha molta vergonya i culpa”.
