Sara Cogliati (Milà, 1982) treballa en el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), a Madrid, des de fa més de sis anys. Aquesta doctora en Biologia Cel·lular estudia com les mitocòndries -òrgans de les cèl·lules encarregats de subministrar-se a aquestes l’energia que necessiten- es comporten de manera diferent en homes i dones, la qual cosa determina una resposta diferent durant la insuficiència cardíaca. El seu projecte ha estat premiat en l’última edició del programa For Women in Science L’Oréal-Unesco.
En la seva opinió, es tracta d’un enfocament clau perquè, segons comenta a SINC, les dones estan morint més que els homes per aquestes malalties i la raó és que fins ara els símptomes i tractaments s’han estudiat, sobretot, en models masculins.
En què has estat investigant fins ara al CNIC?
En el nostre grup estem centrats en l’estudi de les mitocòndries. Vam investigar el seu funcionament bàsic i la seva morfologia. En concret, jo treballo en l’estructura de la cadena respiratòria. [Entre els èxits del seu equip destaca el descobriment dels mecanismes que la regulen, que va ser publicat a Nature].
El nostre focus és aplicar aquest coneixement a situacions patològiques com, per exemple, les malalties cardiovasculars, l’envelliment i també el metabolisme.
Per què has triat aquest projecte per estudiar les característiques específiques del sexe en les malalties cardiovasculars?
Les últimes dades sobre la incidència de les malalties cardiovasculars en dones són molt preocupants. A Europa una de cada cinc dones pateix aquestes malalties. És un problema molt greu que a mi m’interessa estudiar, sobretot tenint en explica que aquestes malalties tenen un pronòstic més negatiu en dones que en homes.
I això per què és així?
Per la senzilla raó que fins ara les malalties cardíaques i altres s’han estudiat usant models animals masculins, i hi ha moltes diferències biològiques, partint que cromosòmicament i hormonalment som diferents. Així, aquestes diferències fonamentals generen diferències biològiques a l’hora d’experimentar una malaltia i també en la forma de respondre als tractaments, que moltes vegades no funcionen tan bé en les dones com en els homes.
De fet les dades apunten que la mortalitat per malalties cardiovasculars és major en dones que en homes.
Sí, exactament. A Europa es calcula que la mortalitat afecta el 52% de les dones que pateixen malalties cardiovasculars, davant el 42% dels homes, segons dades de la Fundació Espanyola del Cor.
Però d’això no se’n parla, tenim molta més informació sobre de càncer de mama, per què?
No, no es parla i tampoc es diu que a Espanya la primera causa de mortalitat entre dones són les malalties cardiovasculars.
Crec que falta consciència general. Fins ara, sí que és veritat que cridava molt més l’atenció el càncer de mama perquè moltes dones ho poden desenvolupar-una de cada sis-, però és específic de dones, mentre que les malalties cardíaques s’havien relacionat tradicionalment més amb homes i faltaven les estadístiques. Ara que tenim els números a la mà, podem entendre el problema en la seva plenitud.
A més, abans algunes morts per problemes cardiovasculars no estaven ben diagnosticades. Una dona es moria i no se sabia bé la causa perquè un infart cardíac té característiques diferents en homes i en dones.
I quines són aquestes diferències?
Per exemple, els típics símptomes de mal de pit i braç són molt prevalents en homes, però en dones es manifesta més amb una falta d’aire o nàusea. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran incloure en l’estadística casos que abans passaven desapercebuts.
Els errors en el diagnòstic i en els tractaments tenen com a punt de partida el fet que en la investigació bàsica no s’hagin inclòs models animals femenins. Totes aquestes mancances vénen de la manca d’estudi específic de com es comporten aquestes malalties en la biologia femenina. Així que, un cop més, és un problema de desigualtat, de discriminació.
Aquest plantejament sona molt nou, però no sé si ja en altres centres s’està tractant d’estudiar les malalties cardíaques específicament en dones.
Estan començant a sortir treballs molt recents que investiguen si el problema de les diferències de gènere en moltes patologies, per exemple en el càncer de fetge. Hi ha alguns que han identificat algunes vies genètiques en alguns càncers. La comunitat científica s’està adonant.
Quin és l’enfocament del projecte que desenvoluparàs i pel qual t’han premiat al programa For Women in Science L’Oréal-Unesco?
El meu estudi estarà enfocat en la funcionalitat mitocondrial perquè -com ja hem mostrat amb animals mascles- les mitocòndries estan involucrades en la insuficiència cardíaca. I a més, sabent que l’estrogen influeix en la funcionalitat mitocondrial, uniré aquests dos aspectes utilitzant animals femenins. És a dir, que els estrògens modulen l’activitat mitocondrial i que les mitocòndries estan implicades en la insuficiència cardíaca.
Jo crec, i els meus resultats preliminars ho avalen, que aniré identificant quines són les diferències mitocondrials entre mascles i femelles en la insuficiència cardíaca i esbrinant quins són els mecanismes moleculars bàsics que modulen aquestes diferències.
Quin és el pròxim pas? L’aportació de la beca és bastant humil -són 15.000 euros-. No sé si et dóna per a molt.
Jo ara em trobo en una fase intermèdia. Tinc un contracte Ramón y Cajal i estic buscant la possibilitat d’arrencar amb un grup nou i amb un projecte propi. També estic buscant una institució per fer-ho, que no seria el CNIC. Aquesta petit finançament em permetrà arrencar alguna cosa meva, començar amb el que tinc al cor.
Estàs notant algun canvi per part de les agències de finançament per promoure projectes que tinguin en compte els models femenins de malalties?
Queda encara molt per fer. És molt necessari introduir l’aspecte de les diferències sexuals en la investigació bàsica, però estem començant a percebre algun canvi. Per exemple, l’Agència Europea de Finançament i altres entitats estan demanant que cada vegada més s’incloguin models animals femenins en la investigació.
Per què vas venir a Espanya?
Perquè vaig conèixer el treball del grup del CNIC al qual després em vaig incorporar i em va encantar. Abans de venir vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ells. Així que vaig decidir, després del meu doctorat a la Universitat de Pàdua, venir a fer el postdoctorat aquí, al grup d’Antonio Enríquez.
Les teves filles han nascut aquí.
Sí. La gran té tres anys i la més petita, quatre mesos. Les dues han nascut a Madrid.
I com portes això de ser mare i investigar?
Ho porto molt bé perquè aconsegueixo conciliar. A mi la maternitat m’ha donat la possibilitat d’estar més enfocada. Quan sóc al laboratori treballo al màxim perquè sé que a certa hora he d’anar a recollir a les nenes i m’ha fet encara més eficaç en el meu treball. Després, és clar, he tingut la sort d’estar en una institució que m’ha permès compaginar bé la meva feina i la maternitat en un entorn laboral on m’he sentit recolzada en tots els aspectes.
Aquesta pregunta no se li sol fer a un home.
Exactament, aquesta pregunta no se’ls fa als homes i tant de bo que un dia puguem preguntar a ells també perquè significarà que estan més implicats en les tasques familiars.