Actualitat

Les dones parlen del seu postpart: “Sentia que havia de conformar-me amb el meu nou cos perquè ningú pensaria en la meva salut”

Miriam va donar a llum a principis de 2019. Era el seu segon embaràs i havia estat molt complicat: a les 19 setmanes s’havia hagut de sotmetre a una intervenció per un desplaçament de l’úter [incarceració uterina] que al principi van confondre amb un lumbago perquè “els dolors d’esquena són normals, el teu cos s’està adaptant, em deien”.

Després de l’operació va haver de fer repòs i, quan li van realitzar una cesària a la setmana 37 -ja no podia aguantar més el dolor- el dia que va donar a llum “em vaig ajuntar amb 30 persones a l’habitació. Tenia ganes de cridar. Ningú va pensar en la meva atenció ni en el que jo necessitava. Tampoc tenia suport emocional per allò que estava passant. Ni ningú em va aconsellar què fer amb el meu cos: com no vaig poder fer esport durant els 9 mesos, vaig engreixar 15 quilos”.

Als seus 34 anys i des de Barcelona, Miriam va ser una de les dones que va comentar el post que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va publicar a Facebook el dia de Cap d’Any. Colau relatava que havia estat intervinguda d’una hèrnia que arrossegava des del seu segon embaràs.

“Es parla molt (i es ridiculitza) dels símptomes de l’embaràs com les nàusees o els vòmits. Però és molt més que això. Són les estries, la baixa autoestima, les pors i inseguretats, el pes de la responsabilitat, les moltes coses que no has de menjar o beure, que es negui la nostra desitjabilitat i sexualitat durant l’embaràs i en els mesos posteriors. Un element comú a aquestes moltes coses que et passen o et poden passar arran de l’embaràs és que són el TEU problema (…) si no hi ha risc per a la teva vida, tot el que et passi és el TEU problema”, escrivia Colau.

Una estona després agraïa els missatges que li havien deixat dones que havien patit “en silenci” les complicacions de l’embaràs i postpart. Li passava també a Maitane, a València. Setmanes abans de tenir la seva segona filla “no deixava de veure cossos de dones destrossats pels embarassos. Em baixava l’ànim en saber que t’has de conformar amb això que en diuen ‘cossos reals’ perquè no hi haurà ningú que pensi en tu i en la teva salut (física i mental). I que la seguretat social només pensarà en què el teu nadó estigui bé i no en com de caigut tindràs els cabells, el pit o els penjolls que puguis desenvolupar després del panxot”.

Un cop la seva nena va néixer “em va revisar una matrona, però ningú et deriva als especialistes per garantir que les seqüeles del part es van curant. Vaig haver de tenir un sagnat molt abundant perquè un facultatiu es prengués una mica de debò el meu estat. El mínim que haurien de fer és enviar-te a unitats de sòl pèlvic per garantir que l’episiotonomia que et fan sense donar-te la informació prèvia i demanar-te el teu consentiment no ha deixat sense funció els músculs de la zona vaginal. Després del meu primer part, va ser per la via privada que vaig trobar a una meravellosa fisioterapeuta experta en sòl pelvià. Va ser qui em va portar al benestar físic i emocional, perquè en recuperar el meu cos vaig recuperar la meva autoestima”.

El mateix la Sonia, en el seu cas per una diàstasi (separació) abdominal. A ella li van fer una valoració de terra pèlvic abans i després en un centre de fisioteràpia especialitzat en el qual també tenen cura dels nadons, “perquè un dels motius pels quals moltes dones no van és aquest, on deixes a l’infant?”. Però atribueix haver acudit al fet que ella és sexòloga i està de sobres informada: “En consulta tinc a dones que arrosseguen des de fa 15 anys prolapses a l’úter o la bufeta. O amb problemes sexuals. Ni saben que existeixen aquestes opcions, a mi m’ho van comentar les meves llevadores però no sempre es fa des de la Sanitat. I a més que hi ha una mica tabú d’anar a una clínica a una exploració vaginal, no es parla”. En altres països hi ha alguns sistemes: a França, per exemple,

“Es diu: ‘Si no hi ha perill, ja s’operarà'”

Segons la Federació d’Associacions de Llevadores d’Espanya, durant el puerperi cal acudir amb urgència a una professional quan la febre és persistent; hi ha inflamació, enrogiment o inflor a la zona de sutura, la ferida supura, esquerdes o inflamació al pit, mal i incontinència en orinar, marejos o palpitacions. Com explica la gineco-obstetra Isabel Serrano, les possibilitats de patir una hèrnia com la de Colau augmenten amb el nombre de fills, per això abans eren més freqüents de veure que ara. La política escrivia que “segons la ginecologia clàssica no era” res greu”, així que no van fer res en el moment.” I és veritat que no se li dóna molta importància: és una cosa que dius ‘si no hi ha perill, ja s’operarà”, confirma Serrano.

Però Serrano afegeix que “influeix que cal buscar el moment apropiat per operar, tenint en compte la mida, les molèsties que generi, la localització… I que hi ha vegades que al principi passen desapercebudes. Les llevadores, quan tenen l’oportunitat, el temps i els recursos per atendre les dones en el postpart i criança, ho fan.

No obstant això no sempre es donen les circumstàncies per desenvolupar aquesta cura: “Aquest tipus de complicacions solen tenir tres causes: que la pacient, de vegades amb una intensa activitat professional o per donar-li poca importància, deixa passar massa el temps, perquè els professionals sanitaris per motius mèdics ho retarden, o, és clar, per una mala pràctica. Però una cosa essencial en la medicina és ser respectuós i valorar i respectar el que la pacient expressa, sempre”, explica la metgessa.

“De la nit al dia, els metges ja no són per a tu”

Sabina del Río és psicòloga especialitzada en maternitat. Dirigeix ​​el Centre Calma, a Madrid, des d’on lloa que Colau “hagi estat capaç de dir-ho, des de la seva posició. Cal tenir-ho clar: l’embaràs i el part, fins i tot si són normals, deixen seqüeles. Però és que es pot complicar, i tot copeja a l’autoestima. No recuperes el teu propi cos. Mai va la vida en això, però per a moltes persones és molt important”.

Per a ella a més s’afegeix un altre factor: “Estem bombardejades en les xarxes d’influencers, d’actrius, que tenen recursos, o no mostren tot, i sembla que al cap de dos dies estan estupendes. Ens tendeixen a fer pensar que això és l’habitual, i en la majoria de les ocasions la realitat no és així”. En contraposició, hi ha altres dones a Instagram, com MamaIngeniera, que amb una foto de la seva panxa després de donar a llum deia: “Una cosa és acceptar-ho i acceptar viure amb això, i una altra cosa és acceptar-però voler canviar-ho a millor. Una diàstasi o una pell penjoll que s’enganxa amb els pantalons, empitjora la qualitat de vida de qualsevol”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

?Mío? A raíz de una de las preguntas en mis stories de hoy sobre si estoy a favor de hacerme una abdominoplastia, he estado reflexionando un poco. . No me parece mal la cirugía plástica siempre y cuando no te transforme en alguien que no eres. Si se hace de forma medida y buscando un beneficio tanto estético como saludable, me parece que es de puta madre. . Pero por otro lado pienso en todo ese discurso que existe alrededor del “has sido madre y este cuerpo es tu premio”, que da por hecho que tenemos que aceptarnos con nuestro nuevo cuerpo sin más y no encaja conmigo. . Una cosa es aceptarlo y aceptar vivir con ello y otra cosa es aceptarlo pero querer cambiarlo a mejor. Una diástasis o un pellejo colgante que se engancha con el pantalón, empeora la calidad de vida de cualquiera. Y si me dices que tener el abdomen abombado porque mis órganos se quieren salir no va a traerme problemas en un futuro, pues otro gallo cantaría. . No voy a mentir. No he hecho ejercicio hipopresivo de forma intensiva porque lo que he hecho no me ha dado los resultados que me dio en mi primer postparto. Me desanimé. Eso y que una ginecóloga me dijera que dejase pasar un año y después ya se vería. . Quiero visitar a un fisio que me ponga las papeletas sobre la mesa y me diga la verdad. Pero por otro lado pienso que si voy a pasar por quirófano a quitarme el pellejo, ya puestos me arreglen la diástasis también ? Yo que sé. Veo esta operación muy lejana porque sé que el postoperatorio es muy duro y con niños pequeños, pues como que no. . De momento yo me he aceptado. Quiero cambiar, pero cuando doy el pecho en público y todas las miradas se van a mi barriga, no me importa. No me da vergüenza que me miren ni que la ropa me quede mal porque después de comer parece que estoy embarazada de 20 semanas. Pero no me gusta porque esta no soy yo. . Me preguntáis mucho por cómo tengo mi barriga y la verdad es que en esta foto no se aprecia mucho, así que voy a hacer un vídeo de YouTube que espero subir el viernes. ¡Atentas! . Cirugía plástica, ¿si o no? . . . #postpartumbody #diastasisrecti #twims #momoftwins #abdominoplastia

Una publicación compartida de Laura Fuentes (@mamaingeniera) el 27 Mar, 2019 a las 12:49 PDT

“Es té tot això com ‘petits problemes’, sobretot si són estètics. I es ven com de ‘bona dona’: “Tu no et queixis, el nadó està bé”, segueix del Río.” I passa una cosa: durant l’embaràs, totes les atencions estan centrades en la mare. Tots els metges són per a ella, et cedeixen el seient, fins i tot a vegades es cau en la infantilització. De la nit al dia, amb el part, de sobte són tot pediatres. Ningú et pregunta a tu com estàs, tot és si el nadó menja, si el nadó dorm. És detonant moltes vegades de les depressions postpart”. Poques dones van a teràpia per aquests motius,” primer perquè no hi ha temps; segon perquè es banalitza, com aniré al psicòleg per mi si tinc un nadó?; i tercer perquè no es nomena, fa vergonya, ‘

Les que arriben a anar, a més, no parlen d’això: “S’adonen en consulta que valides el seu patiment, el dur que ha estat per a elles canviar de cos. Això alleugereix bastant. Cal focalitzar en no normalitzar coses que no són normals. Et diuen, ‘se’t passarà amb el temps’, però no tens per què carregar amb què no t’agradi el teu cos, amb la incontinència, amb no tenir vida sexual… Si hi ha professionals que et poden aportar solucions i pots anar com més abans”.

Aquest és un article de eldiario.es