Fa gairebé un mes des que van aparèixer les meves primeres publicacions a les xarxes socials amb el hashtag #nosoyunvirus. Des de llavors també he començat el meu particular periple pels mitjans de comunicació a causa d’un augment significatiu de casos de racisme cap al col·lectiu d’aparença i/u origen xinès (sobretot, i asiàtic en general) tant a les xarxes socials, com als carrers, a les escoles, a la feina, als espais públics i a tots els àmbits en els quals estem presents en la societat.
Aquesta setmana, a més, ens hem despertat amb la notícia que a Itàlia i a Espanya s’està començant a registrar casos de persones infectades pel coronavirus, i sembla que hi ha un nou repunt de casos de racisme arran de la histèria col·lectiva (no sempre justificada ni justificable).
Per tot això, et convido a fer la següent reflexió amb mi: Què és racisme o la xenofòbia? Aquesta és una de les preguntes que més m’han fet (i jo mateixa m’he fet) aquestes últimes setmanes.
Racisme i/o xenofòbia, al meu humil parer, és aquell pensament o aquella concepció que tenim interioritzat – de forma conscient o inconscient – que ens porta a tractar i pensar -conscientment o inconscientment – de forma discriminatòria i desigual aquelles persones o grups que són diferents per la seva aparença física, sigui pel seu origen ètnic, racial o cultural, o perquè tenen una nacionalitat diferent. En definitiva, els que hem estat definits com a “altres” tota la nostra vida (tot i que podem portar cinc, deu, vint anys o fins i tot de tota la vida des del nostre naixement).
Contràriament a la percepció que té la majoria de la societat (blanca i en una posició de privilegi enfront dels “altres”), la realitat és que el racisme encara és un pensament o una concepció molt interioritzada, molt generalitzada i molt arrelada. I no només en algunes persones individualment parlant, o alguns col·lectius (que recentment han arribat a les institucions públiques), sinó que també està present en els discursos socials dominants i en les pròpies institucions públiques i polítiques socials.
Perquè no només és racisme una agressió física amb un resultat lesiu d’una persona (potser blanca, o no) cap a una persona d’aparença física i/u origen diversa (xinesa o asiàtica, si ho contextualitzem en els casos arran del “coronavirus”). També són una mostra de racisme les identificacions d’aquest virus amb l’origen racial i/o ètnic d’una persona; els comentaris (fets directament a la persona o fets a les xarxes socials), com dir-li a una persona que és un “coronavirus” només perquè tingui un origen o una aparença física xinesa o asiàtica; les actituds, com ara apartar-se d’aquesta persona en el transport públic o tapar-se davant seu només per una qüestió del seu origen o aparença física; o situacions, com la de denegar l’entrada a algú en algun lloc per aquesta mateixa qüestió; o no anar a un restaurant o un bar per això mateix.
Anant més enllà, però, també és racisme pensar que una persona, per aquesta mateixa qüestió, només pot exercir determinades professions i només pot parlar de determinades qüestions, però no accedir a certs espais privats o públics. I també ho és – en aquest cas, racisme institucional – el fet de dificultar l’accés a l’Administració Pública per poder regularitzar situacions administratives d’aquestes persones, o el fet de denegar sol·licituds per una qüestió de política migratòria limitant amb els drets de les persones, o no assumir les responsabilitats que les administracions tenen envers les persones tutelades d’origen divers, o fins i tot, no atorgar la nacionalitat a una persona nascuda i/o crescuda a un país (amb les limitacions de drets fonamentals que allò suposa). De fet, aquests són només alguns exemples, i segurament n’hi ha molts més que podríem afegir a aquesta “llista negra”.
I què podem fer envers tota aquesta situació?
Cal dir que envers aquestes situacions de tracte discriminatori a causa del racisme i/o xenofòbia tenim diversos mecanismes legals per defensar els nostres drets com persones que som. Haurem de tenir en compte qui ha realitzat l’acte racista o xenòfob, on i com s’ha produït aquest/s episodi/s, perquè depenent de la persona i del lloc on s’hagi produït i com s’hagi produït podem exercitar els nostres drets d’una manera o altra. Il·lustrem això que dic amb algun exemple concret.
Posem per exemple que sóc una alumna de segon de secundària a una escola pública catalana, que començo a patir episodis de comentaris racistes a la classe de música per part d’un/a company/a de classe, i els dies i setmanes següents segueix amb aquests comentaris (i no només a classe o al pati, sinó també al mòbil i a xarxes socials), i fins i tot, arriba a agressions verbals més greus i també agressions físiques.
El primer que hauria de fer és posar-ho en coneixement del professor o de la professora encarregada de les classes on succeeixen aquestes situacions i que es prenguin mesures (educatives i disciplinàries) sobre això. Si resulta que el professor o la professora no fa res al respecte, el següent que hauríem de fer és posar-ho en coneixement de la direcció del centre. Si encara i així tampoc es prenen mesures des del centre, podríem denunciar-ho en instàncies educatives superiors (per exemple, el Consorci d’educació o la Conselleria d’educació). Això anterior seria una de les vies que tenim per vetllar els nostres drets, ja que un centre educatiu no només té l’obligació d’oferir ensenyament acadèmic, sinó també de vetllar per la nostra integritat física i psicològica mentre estem als centres.
Però no és l’única via, a més a més, també depenent de l’edat de les persones que ha comès aquests actes, podem valorar la possibilitat de reclamar directament contra els progenitors o tutors legals, o contra el centre educatiu per vies judicials per demanar possibles indemnitzacions per danys i perjudicis per responsabilitats extracontractuals, o per mal funcionament de l’Administració, o fins i tot anar a la Fiscalia de Menors per denunciar aquests fets, perquè segons les circumstàncies dels fets podrien fins i tot qualificar-se d’assetjament escolar, amb les conseqüències legals que allò comporta.
No obstant això, penso que més enllà de solucions legals puntuals que en la realitat només aporten una part de les solucions a aquesta problemàtica, el més important de tot plegat és reconèixer que tenim aquest problema. Se sol dir que si no sabem qui som, no sabem cap a on anar. Si no som conscients que tenim un determinat problema, no serem mai capaços de debatre sobre la qüestió, ni tampoc de proposar solucions perquè això canviï. Tenim molt a millorar com a persones i com a societat, i tenim tots part de la responsabilitat per començar a reconstruir noves narratives i nous discursos perquè la societat sigui realment inclusiva amb tota aquesta diversitat ètnica i cultural, i entre tots els que compartim aquest mateix espai d’aquest país en el qual contribuïm totes i tots.
