L’allau de dades amb què els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens estan inundant és la màxima responsable de la por que ha envaït a les capes de la població més privilegiades dels països més rics. Una generació de dades que atordeix més que aclareix, ja que, com d’altra banda és lògic, la incertesa sobre aspectes molt rellevants de les epidèmies atribuïdes al coronavirus SARS-Cov2 és, encara, força elevada.
Una por que està generant una sèrie de reaccions molt poc pertinents. D’una banda perquè no són eficaces per al control de la seva difusió, però sobretot perquè són molt més perjudicials que la infecció mateixa. Els mitjans de comunicació transmeten dades i missatges i les autoritats sanitàries, a més, prenen decisions. Tant en un cas com l’altre la responsabilitat social és molt alta i poden fer inclinar la balança de les reaccions de la gent des de la por justificable a allò desconegut vers l’alarma i el pànic, sentiments i percepcions que lesionen greument la capacitat de les persones i grups per prendre decisions racionals, ordenades i positives.
Òbviament, la preocupació social implica un estímul per a les empreses periodístiques que insisteixen a proporcionar-nos multitud de dades moltes d’elles anecdòtiques i algunes fins i tot sospitoses de violar la privacitat d’algunes persones i és també motiu d’alerta per a les autoritats sanitàries que se senten en l’obligació de tranquil·litzar el públic per la qual cosa anuncien mesures com més contundents millor, encara que a vegades sigui impossible garantir el seu desenvolupament.
Actituds ambdues comprensibles des de la demanda i la pressió de l’opinió pública, la qual cosa esdevé una fase més del diabòlic cercle viciós que cada vegada costarà més trencar. Encara que afortunadament totes les epidèmies acaben quan la població susceptible a la infecció es redueix prou.
Però encara que siguin comprensibles aquestes actituds no són les adequades per enfrontar-nos amb aquest tipus de problemes sanitaris que requereixen respostes el més prudents – no pusil·lànimes- i sensates possible. Aquelles que són conseqüència d’una anàlisi ponderada dels avantatges i dels inconvenients de les decisions que es prenguin. Per la qual cosa és imprescindible un mínim de serenitat. Serenitat que exigeix coratge dels responsables de les institucions més determinants de la percepció social actual: els mitjans de comunicació i les autoritats sanitàries. La presa de decisions de les autoritats sanitàries s’ha de fonamentar no solament en les dades passades i presents; també cal que es faci amb una visió de futur de l’evolució del problema el més clar possible, per evitar haver de rectificar les mesures a curt termini, afegint a la por el desconcert de la població. Un exemple paradigmàtic d’aquesta situació la tenim en el canvi de criteri de les autoritats sanitàries en relació amb la necessitat d’ingressar en hospitals de referència a totes les persones infectades pel COVID19 preconitzada inicialment i que s’ha canviat de forma radical després de pocs dies, limitant el consell d’ingrés, com en qualsevol altra malaltia, als casos de major gravetat, ja que es corria el risc de generar més ineficiència en el procés d’atenció i un més que possible col·lapse hospitalari si, com sembla previsible, la incidència de la malaltia contínua creixent.
Els científics i els professionals de la sanitat podem i hem d’aportar els nostres coneixements, que s’han de tenir en compte però que no poden substituir les deliberacions polítiques ni ignorar les exigències de l’ètica de la responsabilitat. Entre altres raons, perquè la recerca d’explicacions sobre els interrogants que planteja l’epidèmia és un procés dinàmic i obert, que requereix replicacions i contrastacions que consumeixen molt de temps.
Mentrestant procurem no empitjorar la situació i assumim els riscos, que aparentment no semblen tan greus, sense escarafalls ni extravagàncies.
