Sandra Cuevas fa 21 anys que tracta addictes al joc. Psicòloga de l’associació de tractament d’addicció al joc Ajupareva, a Valladolid, Cuevas mira cada dia a la cara dels efectes del joc en la població. En els casos més extrems ho veu a la presó de Villanubla, on acaben alguns ludòpates per robatoris o estafes per pagar deutes o continuar jugant. Durant la conversa, la psicòloga adverteix reiterades vegades com és de fàcil caure en el joc (no necessàriament en la ludopatia), com de difícil que és detectar l’addicció per a les persones properes a un ludòpata i introdueix una variable de gènere: les dones també juguen, explica, encara que pugui semblar que no perquè estan invisibilitzades. I és que elles mateixes es fan invisibles per l’estigma social que té per a una dona gastar els diners “dels seus fills” (segons les jutja la societat, encara que per a ells no apliquin aquests criteris) i perquè les seves motivacions per jugar són diferents de les dels homes, normalment lligades a la solitud i en edats més avançades.
Per què juguem?
S’han fet molts estudis. Els més joves sobretot comencen a jugar per intentar aconseguir diners. Sobretot els homes, perquè hi ha una diferència molt clara amb les dones. Elles ho fan per omplir el seu buit, la seva soledat o sentiment de depressió en molts casos. Els homes ho fan també per l’excitació del joc i aquesta visió econòmica. En una enquesta que hem passat al grup jove que tenim, ens deien que la majoria jugaven per superar l’avorriment -una cosa que crida l’atenció en un jove-, per tenir més diners i perquè ho feien tots els seus amics. Ara ho veuen com una forma d’oci, sobretot les apostes esportives. Queden, aposten… La majoria no acabarà sent ludòpata, però algú sí. Comencen jugant junts, però acaben anant-hi sols.
Dius que les dones tenen diferents motivacions per començar a jugar. A què es deu?
La dona comença a jugar per un buit, per un sentiment de solitud. Tenen un estigma important i per a elles reconèixer-ho és molt més difícil. Vénen un 9% de dones a l’associació i sabem que el nombre de ludòpates és més gran, no només cal anar a un bingo als matins… La ludopatia és una cosa més d’homes, en dones està més mal vist. Ara està canviant, però elles solien venir soles, mentre que ells vénen amb la seva parella normalment. I les dones vénen més grans.
I juguen a diferents jocs.
Juguen sobretot al bingo i a les màquines, encara que això menys perquè les veu tothom al bar. És veritat que ara estan sorgint ludòpates de bingo en línia. En les xerrades que dono a instituts, quan trec un bingo en línia, molts xavals em diuen: “A això juga la meva àvia”. D’aquí sorgirà un nou problema, encara que tant de bo m’equivoqui.
Per què està socialment mal vist per elles?
Hi ha un estigma important perquè se les veu més com vicioses, malgastadores, males mares si tenen fills. Entre els professionals, fins i tot. L’any passat comentàvem el cas d’una dona i els mateixos companys preguntaven on era el fill i qui feia el menjar. Nosaltres mateixos ens vam adonar que això no es fa amb els homes. Hi ha un estigma, està més mal vist que les dones es juguin els diners. Això està canviant perquè hi ha dones que estan sortint als diaris o les televisions i això és clau per facilitar el tractament a moltes més.
Hi ha un perfil de risc o unes característiques que et facin més procliu a caure?
Hi ha factors de risc, com la baixa autoestima. Quan són persones que no saben dir que no, és una cosa que hem de treballar amb els joves. Són persones amb una alta impulsivitat que cal treballar durant la teràpia. Tenen estats depressius, recerca de sensacions noves… L’ambient familiar influeix també, encara que ara això no és tan important. Ens arriba gent de famílies estables, però que busquen noves sensacions i que els excita el joc. Però sobretot són persones que no saben tolerar la frustració i davant de qualsevol problema comencen a jugar. Tot i que el perfil del ludòpata ha canviat molt en els últims anys. Abans era una persona molt narcisista, egocèntrica. Ara són xavals amb una personalitat molt estructurada, però amb una immaduresa i un pensament fantasiós que els porta a la ludopatia.
A què diria que es deu aquest canvi en el perfil? A una major facilitat d’accés al joc?
Hi ha una facilitat d’accés terrible al joc, a tot arreu hi ha cases d’apostes prop dels instituts i els llocs d’oci dels joves. Aquest és un altre dels problemes, s’associa el joc a l’oci i els xavals queden per apostar. La facilitat per jugar -es pot apostar 1 euro-, l’horari d’obertura -les cases d’apostes estan obertes tot el dia-, el mòbil també, no me’n puc oblidar, es pot apostar en qualsevol moment, lloc i hora. Sempre poso l’exemple que abans calia posar una excusa per anar a jugar. Un jugador d’escurabutxaques havia d’inventar-se alguna cosa per estar fora tres hores. Però un jugador en línia no ha d’inventar-se res, pot estar a casa amb el mòbil al costat dels seus pares apostant sense que ningú se n’adoni.
Com definiria la ludopatia quant al seu impacte social?
Considero que és un dels majors problemes que tenim amb la nostra joventut. Estan perdent quantitats de diners terribles, i no és només la conseqüència econòmica. És en l’àmbit personal, escolar, social. El joc patològic, l’addicció, té unes conseqüències terribles. S’aïllen dels altres, perden feines… Són persones molt formades les que vénen amb aquest problema i acaben perdent-ho absolutament tot pel joc. No tots acabaran com a jugadors patològics, però els que ho fan és terrible. Arriben [a la teràpia] amb un sentiment de tristesa, de culpa, de soledat… Amb uns deutes molt diferents dels que juguen a les escurabutxaques, molt més grans en les apostes esportives, tot i que sovint són estudiants que no tenen diners. Acaben demanant préstecs, targetes de crèdits que han de pagar els pares…
Per què són més grans deutes? Perquè és més fàcil jugar?
Es comença a jugar com a forma de diversió per aconseguir diners per la facilitat que ofereix, i acabes jugant per recuperar el perdut. El ludòpata sempre està jugant. Si guanya, per seguir la ratxa. Si perd, per recuperar el perdut. Mai deixa de jugar. El ludòpata, encara que guanyi molts diners, s’ho torna a jugar, a més en el moment.
Hi ha senyals a les quals hem de parar atenció?
Hi ha signes d’alerta que ens poden fer pensar que algú té una ludopatia. Són coses com la irritabilitat, fer-se més esquerp, expressar menys emocions, comunicar-se menys… Que són típics de qualsevol adolescent també. Però si són més grans del normal, per dir-ho d’alguna manera, i s’ajunten amb la mentida i l’ocultació que és una de les bases del ludòpata, que menteix molt… És molt difícil per a una família detectar, sobretot, una addicció a les apostes esportives perquè el noi segueix sent una persona normal, fent vida, sortint amb els amics… No es veu com una addicció i quan apareix pot venir amb més coses, com que no hagi anat a classe en tot l’any o que ho hagi suspès tot. A més, es desenvolupa molt de pressa aquest tipus de ludopatia. Hi ha altres que triguen més, però aquí el temps de latència [des que es comença a apostar fins que apareix la ludopatia] és molt curt.
Això és característic del joc en línia, de la societat moderna…?
Parlem de les apostes en general. És veritat que l’online comporta més riscos per l’accessibilitat, però ho és per totes. La velocitat de l’aposta és un altre dels grans perills, poden passar dos minuts des que s’aposta fins que se sap el resultat. No cal esperar 90 minuts a què s’acabi el partit. Van apostant en un partit de futbol a un córner, una falta… Cada vegada es pot apostar a més coses i la possibilitat de guanyar diners molt ràpid a un cost molt baix hi és. I és veritat que es pot guanyar, hi ha xavals que ho fan. El perill és que ho guanyin, hi tornin a jugar pensant que ho guanyaran una altra vegada i ho perdin.
Què et sembla el projecte del Ministeri de Consum relatiu a limitar la publicitat de les cases d’apostes?
Em sembla un bon començament. Espero que estiguem davant d’un canvi imminent i es facin coses, hi ha hagut reunions importants. La publicitat és un dels principals factors. Encara que diferents estudis diuen que no afecten tant els xavals, però el bombardeig és terrible. Jo acostumo a preguntar als nois si els semblaria normal que, durant els anuncis d’una pel·lícula a la televisió, els diguessin tota l’estona que beguin alcohol. Deien que no. Doncs és el mateix amb les apostes i les quotes en els esports.
Fins on arribaria amb la regulació de les cases d’apostes?
És una resposta arriscada. Caldria limitar l’horari almenys, que obrissin més tard i menys temps. No poden estar obertes tot el dia a la banda d’un institut. Seria un començament. També restringir l’entrada. Encara que se suposa que demanen el DNI, molts menors ens diuen que segueixen entrant, el que ens fa pensar que no està tan restringida. Ens segueixen arribant menors que juguen i el joc està prohibit.
Entenc que serà més fàcil per als menors el joc online.
També et demanen el DNI. Però ho fan igual, amb el d’un amic o el dels seus pares. Gairebé 140.000 nois d’entre 14 i 18 han jugat en línia en l’últim any, segons l’informe Estudes. I el 20% dels menors de 14 ja han provat les apostes de manera presencial o online, segons la FAD.
Com es tracta a algú amb problemes en el joc?
La primera part del tractament és fer una acollida. I això ho fa sempre un malalt en rehabilitació i un familiar. Intentem que sigui una persona més o menys de la seva edat. Amb aquesta acollida el pacient se sent identificat. La segona part és l’estudi psicosocial, es fa una història clínica, per què juga i a què. Es fa una bateria de test, després passen a la consulta amb el psiquiatre, que fa el diagnòstic i deriva a la psicòloga que correspongui. I després van a les teràpies. Hi ha un grup específic de dones, un altre de joves. I des de fa temps hi ha un grup d’iniciació abans de les generals. Es fa perquè els resulti més fàcil. Però la teràpia base de l’associació és la de grup. Després tenim les individuals, en què treballem les distorsions cognitives que es donen amb el joc, tipus “jo controlo el joc”.
És la ludopatia una addicció més difícil de detectar per la pròpia persona que la pateix? Dic, per exemple, els fumadors saben que són addictes. Després faran alguna cosa o no per posar-hi remei. No sé si passa el mateix amb el joc.
La majoria ve amb un nivell de consciència de la malaltia molt baix. La majoria -en les apostes esportives, sobretot- creuen que controlen el joc. Que saben de futbol, d’estadística. Gairebé tots vénen empesos per la família, és molt estrany que vingui un addicte reconeixent que té un problema. Després de vegades estan desitjant que els enxampin, però reconèixer-ho i demanar tractament és molt rar, sobretot per aquesta il·lusió de control pel que fa al joc, especialment els més joves.
