Opinió

A la recerca d’informació científica lliure de conflictes d’interès

La bona pràctica de la medicina familiar i comunitària és difícil. De fet, tot i que gairebé ningú ho reconeix, és el lloc de treball més complex del sistema sanitari. Els pacients ens ho consulten tot, sense filtres. Sense límits. Tres, quatre, cinc motius de consulta per 10 (ara 12) minuts de visita.

Ens cal saber abordar, resoldre o explicar problemes de totes les altres especialitats. I tenir agilitat mental per passar ràpidament d’un tema a un altre. Hem de saber-ne molt dels problemes de salut crònics freqüents com la HTA, la diabetis, la MPOC, el dolor crònic, el càncer, la depressió, l’artropatia degenerativa, la hiperplàsia de pròstata, la incontinència urinària, la demència, el reflux gastroesofàgic, la insuficiència cardíaca…

També hem de saber-ne molt dels problemes aguts freqüents com el còlic nefrític, la gota, el refredat, la pneumònia, la lumbàlgia, l’ansietat, l’otitis, la conjuntivitis, les ferides, les cremades… A més, hem de saber fer infiltracions, sutures, controlar el tractament anticoagulant oral, recollir mostres vaginals, uretrals. Saber atendre emergències. Ressuscitació cardio-pulmonar. Codi infart. Codi ictus. Codi sepsis.

Cal saber reconèixer la mort, manegar el final de la vida, les cures pal·liatives, ajudar a elaborar el dol. Contenció de problemes emocionals. Gestió de recursos socials. Molta farmacologia, dietètica, fisioteràpia. Saber de què van les medicines alternatives. Quines complicacions tenen les operacions quirúrgiques, els tractaments pel càncer, els biològics. Conèixer la legislació sobre la incapacitat laboral, la dependència, els certificats de salut, de defunció, ètica, deontologia, drets dels pacients. Segur que em deixo molts temes en el tinter.

Els metges de família no podem parar d’estudiar, de llegir, de practicar, d’entrenar-nos, d’anar a cursos i a jornades. I com que no és possible llegir tot allò que es publica de totes les especialitats, ens calen fonts d’informació fiables i transparents que ens aportin l’estat dels coneixements i les recomanacions actualitzades sobre quina és la millor conducta a seguir al davant d’un problema de salut, després d’analitzar de forma objectiva els estudis de recerca disponibles. El nostre camp és tan extens que hem de confiar en els companys que aprofundeixen en un tema concret (els anomenats “experts”) i que imparteixen cursos, elaboren guies per la pràctica clínica, parlen en els congressos i escriuen en les revistes de formació.

Hi ha metges de família reconeguts com a experts en HTA, en diabetis, en insuficiència cardíaca, en vacunes, en malalties infeccioses, en salut mental, en MPOC, en osteoporosis… Sovint formen part de grups de treball de la CAMFiC (la societat científica que agrupa més de 4000 metges de família) i se’ls pot sentir en congressos i cursos o se’ls pot veure signant documents de bona pràctica, en nom propi o de la CAMFiC. Aquests haurien de ser els nostres referents.ç

Fins aquí, tot va bé. Però quan entrem en el món de les recomanacions de diagnòstic i tractament comencen els problemes. No cal ser gaire despert per adonar-se’n que les empreses farmacèutiques, amb accionistes i ànim de lucre, volen augmentar dels seus guanys. I la manera d’aconseguir-ho és que moltes persones prenguin el seu medicament.

Però aquest objectiu difícilment es pot aconseguir sense la complicitat dels metges, que som els qui el recomanem prendre. Per tant, les empreses farmacèutiques tenen en la nostra “formació” una de les seves grans estratègies de penetració en el mercat. I en els metges “experts” els seus principals instruments. Patrocinen jornades i cursos, editen documents sobre el tema que els interessa, es fan càrrec de les inscripcions a congressos i despeses de desplaçament, allotjament i menjar de ponents i assistents, i organitzen simposis on els ponents reben bones compensacions econòmiques per la seva intervenció.

O financien estudis “de recerca” postcomercialització d’un medicament a través d’alguna fundació. Estudis que no són més que una estratègia comercial molt rentable: la fundació es capitalitza, l’investigador guanya punts pel seu currículum i retribució per la seva tasca i el laboratori aconsegueix introduir el seu fàrmac en una bona quantitat de pacients crònics i en el vademècum dels metges participants. Tot plegat acompanyat de notes de premsa perquè els mitjans facin publicitat, camuflada d’informació periodística.

Les empreses farmacèutiques tenen ànim de lucre. El seu objectiu és vendre el seu medicament que, si no és de venda lliure, només el poden aconseguir influint en els metges, que som qui prescrivim. Ens poden influir directament, mitjançant els seus comercials, que expliquen els avantatges del nou/vell medicament o ens conviden a un curs, un congrés, un simposi, una presentació amb sopar inclòs on alguns “experts” ben triats impartiran la “formació” que ens manca. Tot això ben vestit amb una aura d’altruisme i col·laboració de la indústria amb el sistema
sanitari i la formació de professionals, i avalat per les institucions acadèmiques, col·legials, científiques…

Hi ha metges que no acceptem cap relació directa amb les empreses farmacèutiques. I, així i tot, poden influir-nos de manera indirecta, aconseguint, per exemple, que un grup d’experts que elabora una guia de bona pràctica, recomani el seu fàrmac. Influir sobre els influencers. A Catalunya, el 80% de l’atenció primària és gestionada per l’ICS. Podem imaginar que suposa per una empresa que el seu medicament aconsegueixi ser recomanat en una guia de l’ICS? La CAMFiC té uns 4000 socis. Podem imaginar que suposa que un medicament estigui avalat per una guia CAMFiC?

Encara queda algú tan ingenu que cregui una empresa amb ànim de lucre destinarà un percentatge del seu pressupost a un fons perdut? Que patrocinaran una activitat que no els aporti benefici? Que convidaran un ponent que no sigui favorable als seus interessos?

Personalment, quan una activitat de formació està patrocinada (si me n’assabento abans) m’abstinc d’anar-hi. Ho considero un acte publicitari. Llegeixo amb molta cura el programa i em fixo en quines persones i organitzacions ho avalen, i qui són els organitzadors i els ponents. I tots passen a la meva llista de “sospitosos de conflicte d’interès”. De cara a la pràctica, tinc tres llistes: professionals/institucions de tota confiança (aplico allò que recomanen directament), professionals/institucions a descartar (no em crec mai el que diuen, per la seva clara vinculació amb la indústria) i professionals/institucions “sota sospita” (els patrocinats).

Per una bona pràctica clínica, els metges de família necessitem informació clara, basada en els coneixements disponibles en el moment, sense interessos que l’esbiaixin. I hauríem de poder fiar-nos dels posicionaments que porten el segell de les nostres societats científiques. Necessitem saber que tot posicionament avalat per la CAMFiC/SEMFyC, sigui un document, una participació en un congrés, en un curs o qualsevol activitat de qualsevol dels nostres experts és honesta i està lliure de conflictes. Tant de bo puguin passar del llistat “sota sospita” al de tota confiança.

Els conflictes, no n’hi ha prou declarar-los. El que val per ser referent de confiança, és no tenir-ne.