En aquesta valoració d’urgència (i per tant amb moltes limitacions) volem ajudar a les nostres companyes (infermeres, treballadores socials, administratives i metgesses de família) a reflexionar serenament i crítica davant de la situació. Si aquesta reflexió ens ajuda a totes a afrontar millor, personalment i professional, la situació, serà benvinguda.
Vagi per endavant el reconeixement a l’esforç que estan realitzant els responsables de salut pública, informant amb transparència i estudiant i proposant les que consideren millors mesures per minimitzar els efectes de l’epidèmia. Es mouen amb moltes incerteses (i d’això els professionals dels EAPs en sabem molt!); aquest fet encara ens ha de fer més respectuosos amb la seva actuació. I ens cal seguir les seves recomanacions (davant una situació com aquesta l’orientació global de salut pública ha de prevaldre per sobre de les opinions i actuacions clíniques).
Aquest reconeixement, però, no impedeix que puguem ser crítics (constructivament) amb algunes de les actuacions. El millor moment per fer-ho serà quan l’epidèmia hagi passat. Però no ens podem estar d’enunciar-ne ja algunes:
- Potser ens equivoquem, però sembla com si el disseny de les actuacions s’hagués fet sense preveure la fase actual. Preveure la fase actual (d’expansió) podria haver modulat algunes actuacions inicials i fer innecessari canviar-les tan sovint: la forma de prendre les mostres, els confinaments de professionals…
- L’exagerada publicació constant de guies d’actuació: entre els dies 14 i 15 se n’han publicat 2! (i al cap d’una estona ens diuen que no són vàlides…). I es publiquen sense destacar-ne els canvis per facilitar una lectura ràpida i dificulten la seguretat i orientació de les professionals. La indefinició de les últimes i les normes de protecció dels professionals (poc clares i amb manca de recursos materials) són elements d’angoixa innecessària.
- Cal tenir en compte, amb les incerteses que tenim, que no hi ha una sola forma d’actuar; en altres llocs s’ha optat per altres camins. Un bon exemple seria l’actuació al Regne Unit, que ha originat un intens debat: almenys inicialment han decidit no aplicar mesures per retardar el pic de l’epidèmia i optar per centrar-se en l’atenció als més greus i en les mesures de caràcter econòmic.
- La transparència està essent bona, però la constant presència del tema als mitjans de comunicació (i la irresponsabilitat d’alguns d’ells) està provocant una innecessària por i preocupació excessiva en ciutadans i professionals.
- L’habitual dèria a concentrar unidireccionalment els circuits també està desorientant: les primeres indicacions de “vagi a l’hospital” o l’encara constant indicació de “truqui al 061” han col·lapsat serveis que són necessaris per a altres funcions. S’estan tornant a oblidar de l’atenció primària de salut, fins i tot en el disseny de les pautes d’actuació.
- Concentrar la responsabilitat de la decisió sobre les proves de confirmació dels casos en els serveis de salut pública i en els companys del SEM és una altra mostra d’aquesta orientació centralitzadora amb efectes adversos, el pitjor de tots el retard en la realització de les proves i les actuacions, generant incertesa i angoixa en les persones afectades i mantenint a bones metgesses i infermeres de família com a espectadors atònits de situacions d’espera inversemblants.
- I aquestes actuacions, novament, han suposat un menysteniment pels professionals d’atenció primària (que seguiran essent la porta d’entrada a l’atenció dels pacients afectats). No citar mai la possibilitat de trucar “al seu centre d’atenció primària” és, no per habitual, una mesura ben curiosa per part de qui assegura que som l’eix del sistema sanitari.
- El menysteniment arriba al seu màxim quan se’ns diu que hem de prescriure una incapacitat laboral per a persones sanes, sense participar-ne en la decisió ni haver-la pres nosaltres mateixes.
- I la darrera instrucció, ja rectificada, per la qual el Director del SCS dicta l’adopció de mesures especials en matèria de salut pública suposa (pel seu to) un tracte immerescut per a totes les professionals (no sols d’atenció primària). Parlar del “deure d’atenció als malalts… enfront dels drets de seguretat en el treball” és, com a mínim, desafortunat.
L’epidèmia, i la forma d’abordar-la, generarà problemes de salut derivats, amb tota probabilitat dels impactes socials produïts. Serà bo que, més enllà de recomptar morbimortalitat algun dia se’n faci una anàlisi acurada. La salut no és sols biologia; és oportú recordar com la morbimortalitat per tuberculosi va iniciar el seu descens quan encara no sabíem l’existència del bacil de Koch: “sols” per millores socials…
Fins i tot els detractors del sistema sanitari públic, parlant de les seves suposades ineficiències i de la suposada negativa funcionarització dels professionals ara semblen defensar-lo, valorant fins i tot la necessitat d’implicar els serveis privats. L’existència d’una atenció primària afeblida i la manca de tradició en un bon abordatge d’epidèmies (com la de cada any de la grip) no ens estan ajudant. La pandèmia torna a posar en el centre del debat els determinants socials de la salut (especialment la pobresa) i la utilitat d’un Servei Nacional de Salut públic potent i centrat en l’atenció primària; en aquest sentit en parla Sergio Minué.
El què hem de fer…
Amb tota probabilitat, en els pròxims dies (segurament algunes setmanes) ens veurem sotmeses a una important càrrega de treball per l’augment del nombre d’afectats pel coronavirus. Cal estar preparades, no sols tècnicament sinó, també, emocionalment: ajudar-nos, ser solidàries, treure el millor de la nostra professionalitat poden ser elements clau per tal d’actuar millor (i rebre menys impacte personal). Serà bo que, un cop passada l’epidèmia (que passarà…) ens puguem sentir orgulloses de la feina feta (sigui quin sigui el resultat).
La nostra habitual capacitat per atendre problemes respiratoris aguts i moure’ns en la incertesa ens hauria de convertir en bons aliats pels pacients, com assenyala en Rafa Bravo. Per honestedat i lleialtat amb els pacients hem de ser sincers, mostrant les limitacions de les actuacions sanitàries (cap tractament, cap vacuna, molts interrogants) i, a la vegada, positius: la immensa majoria d’afectats patiran un quadre lleu (en el pitjor dels casos com una grip) i seran molt pocs els que requeriran atenció hospitalària i encara menys els qui tenen risc de morir (entre un 2-3% dels afectats identificats fins ara).
La nostra tasca professional esdevé molt important. Ja ho era i ho serà encara més amb la nova orientació de les properes guies. La distinció entre casos lleus (a domicili) i potencialment greus o greus (remissió a hospital) és cabdal. Mantenir els pacients lleus a domicili és una responsabilitat molt important, que hem d’exercir, en benefici d’una bona atenció d’aquells greus que precisen d’ingrés hospitalari; i ho hem de fer encara que no se n’adonin que el bon funcionament de l’hospital dependrà de la nostra bona actuació. Però, com sempre, segueix essent molt important acompanyar les persones perquè notin el suport, procurant abordar la seva angoixa; el tracte de proximitat i la professionalitat seran essencials.
És humà que patim per la nostra pròpia salut; més encara ens pot fer patir que esdevinguem transmissors de la malaltia a familiars o amics. Cal que prenguem les mesures de protecció, raonables, sense exageracions innecessàries (que serien contraproduents pel futur); però també cal mantenir la serenitat i el criteri científic, tenint en compte el que sabem de la malaltia: propagació probablement ràpida i relativament fàcil, però amb molts casos lleus (es parla fins i tot d’afectacions del 60-70% de la població); també ens fa estar tranquils la que sembla baixa (i de poc risc) afectació dels menors d’edat i l’aparent manca de risc durant l’embaràs. Tot plegat en un marc de prudència per ser una situació nova. Però també ens hem de cuidar emocionalment; el treball en equip pot ser valuós en aquest sentit.
Hem de ser proactius en la preservació (pacients i familiars) dels més fràgils (edat avançada i comorbiditat) que són els qui realment tenen risc de gravetat. L’organització del centre (augment d’atenció telefònica i domiciliària, evitar atencions innecessàries a la consulta…) i l’oblidada orientació comunitària ens hi haurien d’ajudar.
Amb totes les mesures raonables de protecció que se’ns recomanin, hem d’atendre correctament a totes les persones; no podem deixar de realitzar, per por, exploracions necessàries no sols des del punt de vista tècnic sinó, sobretot, perquè les persones es sentin segures de la nostra actuació i no es vegin impulsades a consultar a altres serveis. A més de les mesures que ens recomanin les guies publicades, probablement serà prudent explorar per l’esquena (auscultació respiratòria per exemple) i evitar si no és necessària l’exploració de la faringe (seria raonable evitar-la si el pacient no consulta per odinofàgia, o en cas de fer-ho si no té, almenys 1 criteri de Centor). El curós rentat de mans (que pot ser amb aigua i sabó) després d’atendre a cada pacient hauria d’estar ben integrat a les nostres pautes professionals.
I tot plegat ho hem de fer sabedores que, malgrat la pressió mediàtica i social, no podem oblidar a la resta de persones que segueixen patint per altres problemes de salut. Caldria passar pel sedàs d’aquest criteri algunes de les instruccions de reorganització dels centres de salut que rebem. Som professionalment responsables de donar resposta a l’epidèmia de coronavirus, però també a la resta de necessitats de la població.
Aquesta és una columna publicada al Fòrum Català de l’Atenció Primària
