El lent procés que havien seguit els estudis clínics realitzats fins ara, basat en el recompte i comparació de les dades d’un nombre significatiu de pacients reunits durant anys, ha saltat pels aires i ha adquirit una velocitat inusitada davant l’epidèmia de SARS CoV-2.
La rapidesa a què obliga l’emergència de la Covid-19 no impedeix que s’hagi arribat ja a conclusions transcendents. Una de les més determinants, comentada per alguns mitjans científics després d’un inicial informe de The Lancet, del passat 15 de març, al·ludeix al que ja es coneix com ‘la síndrome del vuitè dia’.
Es tracta d’un sobtat i inesperat empitjorament en l’estat general i en els paràmetres de la infecció, que pateixen vuit dies després de l’inici dels símptomes persones que fins llavors mostraven una aparent bona evolució. Després d’aquest empitjorament, els pacients experimenten una creixent dificultat per respirar i un fracàs en la resposta a mesures terapèutiques que fins a aquest moment els havia funcionat favorablement. La seva evolució, perniciosa a partir de llavors, ja no serà causada pel virus sinó per l’exagerada resposta del seu sistema immunitari, que inicia una desproporcionada producció de citoquines i condueix a una brusca i potent inflamació dels alvèols pulmonars.
En pocs dies, o hores, aquests malalts necessiten respiració assistida i requereixen els serveis d’una UCI, en la qual, si tot va bé, romandran una mitjana de tres setmanes. La resposta inflamatòria es percep com una imparable necessitat de tossir i la sensació que és impossible portar aire als pulmons, una acció que contribueix a la generació de l’edema pulmonar propi del procés inflamatori. L’ofec és progressiu.
Això ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys. Quan la funció respiratòria o cardiovascular d’aquests malalts estava prèviament afectada per alguna patologia que li minvava funcionalitat, el pronòstic empitjora. Sense arribar a ser qualificada de malaltia autoimmune (les que des de l’inici provoca el sistema immunitari de qui la pateix) després de la inflexió en el vuitè dia, el Covid-19 adquireix les característiques de les malalties de més difícil abordatge, ja que qualsevol intervenció externa no comptarà amb la intervenció imprescindible de la resposta defensiva del propi malalt.
Ha succeït a persones que fins a aquest vuitè dia mantenien una simptomatologia lleu, d’edats diverses, tot i que amb predomini dels majors de 75 anys
L’eventualitat de ‘la síndrome del vuitè dia’, que es calcula afecta entre el 15% i el 20% dels pacients de Covid-19, contribueix a explicar les elevadíssimes taxes de mortalitat que a hores d’ara s’atribueixen al SARS COV-2 en alguns països, Espanya entre ells. Aquest índex de mortalitat, que ha arribat al 7% dels malalts, sorgeix així mateix de la insuficient detecció de la xifra de població realment infectada. A menys afectats comptabilitzats, major percentatge de morts.
A Espanya, les xifres de la infecció ronden oficialment les 70.000 persones, una dada que models matemàtics fiables aplicats a aquest procés epidèmic consideren altament irreal i que reflectiria aproximadament un 10% de la veritable extensió de la infecció. Bona part d’aquests contagiats no experimenten símptomes, o no els identifiquen, o decideixen passar la malaltia a casa sense informar-ne a cap servei sanitari donada la notable dificultat amb què topen els que sí que recorren a la xarxa assistencial.
Queda per resoldre la incògnita de què passa en els vuit dies que precedeixen el brusc esdevenir negatiu d’algunes infeccions. Es deu al perfil d’un virus en permanent mutació? Sorgeix de les característiques genètiques de cada individu? A la velocitat que van les investigacions és probable que ho sapiguem aviat.
Aquest és un article publicat originalment a Alternativas Económicas. Llegeix l’original en castellà aquí
