Que els sistemes sanitaris tenen millors resultats en salut, en equitat i en costos quan tenen una atenció primària (APS) forta, és alhora sabut i ignorat. Ho podem veure en l’actual resposta sanitària a l’epidèmia, que ha posat en evidència que les afirmacions de què l’APS és l’eix del sistema era pura retòrica. Si passéssim un qüestionari a polítics i gestors sobre el paper de l’APS en la crisi del coronavirus, la resposta majoritària probablement s’acostaria al «no sap/no contesta».
En efecte, l’APS no ha participat ni en la definició d’estratègies, ni en la planificació de recursos, ni en les mesures de prevenció, i molt secundàriament ho ha fet en els plans assistencials. Els seus professionals han estat els pitjor dotats de materials de protecció. És significatiu que de les quatre professionals sanitàries mortes fins ara per COVID-19, tres eren metges de família; la quarta era una infermera hospitalària. Les informacions dels mitjans i les declaracions dels responsables se centren contínuament en els hospitals, els serveis d’urgències o les UCI. En molt escasses ocasions es parla dels professionals que treballen en els CAP i en els domicilis, que són silenciats i invisibilitzats.
En casos de pandèmia, l’atenció centrada en el pacient s’ha de substituir per una atenció centrada en la comunitat, perquè d’allò que s’esdevé en l’entorn comunitari en depèn el seu abast i el millor aprofitament dels recursos hospitalaris. Cal tenir present que el 80% dels casos són lleus, però identificar-los i aïllar-los és essencial per reduir la propagació de la infecció. Les persones afectades de caràcter greu i l’atenció intensiva no són els únics components de la resposta sanitària a la pandèmia: els contagis, els casos asimptomàtics, els casos lleus, les persones aïllades, les persones amb altres patologies i exposades a la infecció… tots estan fora dels hospitals i requereixen una atenció menys intensa però continuada, propera i efectiva.
Ens ho recorden les entitats «primaristes» que en un comunicat reivindiquen la seva feina i expliquen com han adaptat l’activitat fent més atenció telefònica i telemàtica i a domicili. Aquests dies les administratives, les metgesses i les infermeres dels CAP estan fent un treball immens per mantenir l’atenció presencial de persones amb possible infecció per coronavirus, detectar i fer seguiment de casos probables, identificar els casos greus que necessiten atenció hospitalària, indicar proves diagnòstiques, informar a la població, contenir pors i angoixes… Tot sense oblidar els molts pacients que tenen altres malalties i que han de seguir sent atesos. Això és l’atenció comunitària, ràpidament infravalorada malgrat tenir una «Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC)» que només opera en el paper o en les declaracions públiques.
A diferència de molts països, el nostre sistema sanitari té una forta infraestructura de serveis d’atenció primària repartits per tot el territori. Només a Catalunya hi ha 437 CAP, més de 600 consultoris locals, 28 CUAPs, i més de 20.000 professionals. Aquests estan immersos en la comunitat, tenen àmplia informació de les condicions de salut de les persones, i un bon coneixement de les formes de viure i dels recursos de cada comunitat. És un capital que de manera equivocada s’ha considerat secundari en l’estratègia contra el coronavirus. Això es va fer palès ja a l’inici de la crisi quan el Departament de Salut va recomanar anar als hospitals en cas de símptomes respiratoris i va situar el 061 i el SEM com a referents tant per donar informació com per a la realització dels tests diagnòstics. Ràpidament es va reforçar el servei del 061, fet que no va impedir la seva saturació i, posteriorment, també la del telèfon per emergències 112.
Recentment, i dins les recomanacions per fer front a la pandèmia a nivell mundial, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, afirma que la millor defensa enfront del COVID-19 és invertir en formació i en APS. Des d’altres camps es recorda que en temps d’epidèmia, la desatenció de malalts per altres causes poden causar tants o més morts que els produïts pel mateix virus, com va passar amb l’Ebola, segons s’afirma en un article al BJGP, a la vegada que recorden que «l’accés adequat a l’APS és essencial en emergències sanitàries i la seva infraestructura és crucial per a la contenció».
Mereix una atenció especial l’article d’uns metges italians publicat al NEJM del qual es fa ressò Sergio Minué. Els autors fan unes valuoses reflexions sobre l’experiència al seu país i diuen: “Aquest desastre es podia haver evitat amb un desplegament massiu de serveis ambulatoris. La solució a la pandèmia precisa serveis per a tota la població, no només per als hospitals”. Els mateixos autors adverteixen que els hospitals poden ser els principals portadors de COVID-19 perquè estan plens de pacients infectats que faciliten la transmissió a altres pacients, professionals i els seus contactes. De manera que la mateixa activitat hospitalària pot haver estat una de les causes de l’elevada mortalitat que està patint el país. La potenciació de l’atenció domiciliària i dels dispositius mòbils per atendre casos lleus i moderats és la millor opció perquè s’eviten moviments innecessaris, i, per tant, nous contagis, i redueixen la pressió sobre els hospitals que es poden centrar en els casos de major gravetat.
Contràriament a les recomanacions, en algunes comunitats autònomes s’estan tancant centres de salut i traslladant els seus professionals a hospitals. La Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC) ha emès un comunicat en el qual s’oposa al tancament dels centres de salut i insisteix en què els hospitals assoleixen la màxima eficiència quan únicament hi arriben els pacients que els necessiten. Per això és imprescindible que prèviament hagin estat avaluats pels professionals d’atenció primària i atenció continuada. Les actuacions d’aquests serveis són moltes, com descriu Pilar Astier, qui considera que d’aquesta crisi l’APS n’ha de sortir reforçada i que en la seva cartera de serveis s’ha d’incloure el control de pandèmies i la resposta a catàstrofes perquè serà el model més eficient per a aquestes tasques i també per proporcionar quotidianament una atenció més humanitzada, propera i disponible al llarg del temps.
Cal esperar que a casa nostra no es tanquin CAPs, sinó que es potenciïn, com s’ha començat a fer a Barcelona, on obriran els caps de setmana i donaran assistència a residències i hotels. Ha estat una petició de sectors de professionals d’APS que, malgrat la sobrecàrrega de treball, entenen el seu paper en aquests moments de crisi. Cal estendre i aprofundir en aquest sentit i proporcionar els materials i el personal necessaris així com garantir les mesures de protecció adients que fins ara han estat del tot insuficients.
Per poder fer les tasques assistencials és precís reduir el gruix de les tasques administratives, en especial les que es requereixen per justificar l’absència del treball, sigui per malaltia o per aïllament, que recauen en les metgesses d’APS: els parts d’incapacitat laboral i els parts de confirmació ocupen més del 50% de l’activitat diària. És incomprensible que en un moment de necessitats extraordinàries, amb una part important de les plantilles dels equips inactiva per malaltia o per aïllament, no s’hagi donat una solució al tema burocràtic. En una nota conjunta, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària insten a suspendre els tràmits administratius de baixes laborals i comunicats de confirmació fins a la resolució de l’actual crisi i plantegen que les baixes laborals siguin autodeclarades.
No podem perdre de vista que, de la mateixa manera que existeixen molts dubtes i molta incertesa sobre quines són les millors mesures socials (aïllaments, graus de confinament, paralització de l’activitat escolar, laboral, cultural…) per afrontar l’epidèmia, és innegable que es disposa de forta evidència sobre el paper dels sistemes sanitaris en la mortalitat global. En molt diversos sistemes i països s’observa que el grau de desenvolupament de l’APS és un dels factors reductors de mortalitat. Per això, i per al que queda d’epidèmia, hem de reclamar canvis en l’estratègia que donin més importància a les actuacions comunitàries ancorades en els centres i professionals de l’APS. Pel bé de la població, en temps d’epidèmia, l’APS és més necessària que mai.
No hi ha comentaris
Totalment d acord