El tempo de la ciència no és el del periodisme ni el de les emergències sanitàries. La recerca científica és un procés metòdic i ordenat, en el qual és tan important la imaginació creativa (basada en l’observació experta) com el registre transparent de dades fiables, per a assegurar així la reproductibilitat. En la ciència no valen les dreceres ni solen ser bones les presses, que poden malmetre el treball i sovint condueixen a la casella de sortida. Els mitjans de comunicació i els ciutadans estan adonant-se de la importància de les dades per a resoldre les preguntes que planteja la pandèmia i que les respostes de la ciència tenen el seu tempo i porten el seu temps. En el seu confinament atent, molts s’adonen que el “vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa” també val per a la recerca.
No fan falta grans competències en estadística per a adonar-se que falten dades sobre la pandèmia, que molts –per incomplets– no són fiables i que els registres que no mesuren el mateix no són comparables. La taxa de letalitat de la malaltia (la proporció de pacients que moren entre els infectats), un dels principals indicadors de la gravetat de la infecció, és molt difícil d’estimar si els morts per la Covid-19 es comptabilitzen amb criteris diferents entre països i si no es coneix amb certesa el número d’infectats. Que això sigui així, fins i tot als països de la Unió Europea, pot resultar sorprenent, però la coordinació en situació d’emergència no s’improvisa. I la primera condició per a poder donar respostes científiques i sanitàries a la pandèmia és treballar amb dades fiables.
“Test, test, test”, urgia el director general de l’OMS, Tedros Adhanom, el 16 de març, perquè “no podem detenir aquesta pandèmia si no sabem qui està infectat”. Els mitjans han anat donant compte en les últimes setmanes de les grans diferències entre països en l’aplicació d’aquesta recomanació i, per consegüent, de la falta de dades. Però també han anat informant sobre test fraudulents i d’escassa sensibilitat, de l’aprovació per la FDA d’un nou test que dóna resultats en cinc minuts, de les dificultats per a realitzar-los en alguns països i, en fi, dels dos tipus de test que fan falta. D’una banda, estan els diagnòstics, dels quals més es parla, per a identificar a les persones infectades; i, per un altre, els serològics, per a identificar als qui han desenvolupat anticossos per haver sofert la infecció, sigui com a malaltia més o menys greu o de manera asimptomàtica. Les dades d’aquests últims test seran necessaris per a saber el percentatge de població que ha desenvolupat immunitat i pot fer d'”escut humà” enfront de la propagació.
No obstant això, moltes de les qüestions mèdiques i científiques relacionades amb la pandèmia, per no parlar de les econòmiques i socials, estan envoltades d’una gran incertesa. La Covid-19 està ensenyant al gran públic, entre altres coses, que el camí de la ciència va de la incertesa a la certesa, que no té una meta definitiva i que es recorre amb titubejos (les principals revistes científiques han publicat articles sobre la Covid-19 que després han hagut de retirar per falsos). I està mostrant també que aquesta incertesa té una cara més dramàtica quan cal prendre decisions i es cometen errors (l’editorial de Richard Horton en la revista The Lancet del 28 de març és demolidor contra els responsables del Servei de Salut britànic, el NHS que era la joia de la corona). La realitat de molts sistemes sanitaris és més crua del que se suposava i la capacitat de resposta científica és limitada, com s’està constatant als països que més han escamotejat recursos en sanitat i recerca. També s’està comprovant que no és fàcil implementar respostes globals basades en la intel·ligència artificial, el big-data i la ciència ciutadana. Hi ha qui parla ja de com fer front, de forma més universal i coordinada, a una segona ona de l’actual pandèmia o una nova pandèmia per un virus encara desconegut. Perquè la globalitat és precisament això.
