Salvador Macip (Blanes, 1970) és doctor en Medicina, investigador i escriptor. Fa només uns dies, en concret des del primer d’aquest mes de març, que és professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC. Viu a Leicester des de l’any 2008, on dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester i on també és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Ha publicat diverses novel·les, llibres per a nens, contes i nou llibres de divulgació científica. Entre altres distincions, ha guanyat el Premi Europeu de Divulgació Científica per Jugar a ser déus (Bromera, 2014), escrit amb Chris Willmott, que també és coautor del seu nou llibre, Viurem per sempre? (Eumo, 2020). En temps de mascaretes, confinament i estat d’alarma pel coronavirus, dos dels seus llibres anteriors, Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2010) —Las grandes plagas modernas, en espanyol (Destino, 2010)— i Enemigos microscópicos: virus, bacterias y vacunas (Materia, 2016), es fan més actuals que mai. De fet, el primer es reedita aquests dies després d’haver estat descatalogat durant un temps.
«Març del 2009: un nen esternuda en un poble de Mèxic. Dos mesos després, milers de persones s’infecten arreu del planeta i comença el recompte de morts. Ha esclatat la pandèmia de la grip A (H1N1), amb unes conseqüències imprevisibles». , però podria ser la crònica actual d’un mitjà de comunicació sobre la COVID-19. La realitat supera la ficció?
La crisi que estem passant ara sembla treta d’un llibre, però la veritat és que feia molts anys que els experts avisaven que viuríem una pandèmia així. De fet, és la ficció la que s’ha alimentat sempre d’aquesta realitat, que potser molts desconeixien. Ens cal una mica més de cultura científica de base a tots perquè aquestes coses no ens agafin tant per sorpresa.
Tenint els casos de la Xina i d’Itàlia tan a prop, les autoritats sanitàries han subestimat el coronavirus, la rapidesa del contagi i la seva virulència amb les persones grans?
Crec que haurien d’haver observat millor què passava als països que anaven més avançats i actuar amb més contundència. A la Xina, i fins i tot potser a Itàlia, els va agafar per sorpresa, però els que han vingut després haurien d’haver estat més ben preparats. Hi ha hagut massa vacil·lacions al principi, i això fa que el virus s’escampi molt més ràpid. Els governs que han pogut aplicar mesures radicals més aviat són els que ho han pogut controlar millor. Ho hauríem de tenir en compte amb vista a futures pandèmies.
Diuen que el pitjor encara ha d’arribar. Què ens espera?
El SARS-CoV-2 és un virus nou i encara no sabem com es comportarà. Només podem predir l’evolució de la pandèmia a partir del que veiem ara. De moment, és evident que encara continuaran augmentant els contagis a la majoria de països. Segurament la corba de nous casos no començarà a baixar fins passats dos o tres mesos del començament, però això, és clar, dependrà de l’èxit de les mesures que es prenguin. La clau és aconseguir que durant aquests mesos crucials no se saturin els serveis sanitaris, perquè això és el que fa augmentar més el percentatge de morts. El que és una incògnita és què passarà després. Hi podria haver rebrots, potser més forts que la primera onada. O potser a partir d’ara continuarà present a tot el món però amb un impacte menor, perquè molta gent en serà immune. També pot ser que canviï i que d’aquí a uns mesos hi hagi una variant del virus contra la qual no tenim tantes defenses, semblant al que passa amb la grip cada any. És difícil de predir. Haurem d’esperar.
Mentre es treballa contra rellotge per aconseguir la vacuna contra el coronavirus, quines mesures consideres que s’han de prendre?
Actualment, l’única mesura eficaç és reduir el nombre de contagis. I això es fa minimitzant els contactes socials, aïllant les ciutats o àrees amb més casos, fent que la gent es tanqui a casa… No tenim cap altra opció fins que no s’aconsegueixi una vacuna, que és qüestió d’uns quants mesos encara, si tot va bé. Per això és tan important que tothom segueixi les recomanacions.
Quin consell dones a les famílies confinades a casa per a evitar el contagi? I quan hagin d’anar a comprar?
Primer, que tinguin paciència. No sabem quant de temps haurem d’estar així, però és important complir amb l’aïllament. En cas que hagin de sortir, han de prendre totes les precaucions possibles. Recordem que el virus es transmet malament per l’aire però que, en canvi, és capaç de sobreviure moltes hores sobre qualsevol superfície. Per això hem de vigilar què toquem i rentar-nos bé les mans. És aconsellable deixar la roba i les sabates que s’usen per a sortir a comprar en un armari a part a l’entrada, per reduir el risc de portar el virus a casa. Són importants, sobretot, la precaució i la higiene, i sortir només quan sigui imprescindible i com menys estona millor.
El sistema sanitari està a punt del col·lapse… Com es poden aconseguir més recursos humans i equips de protecció individual
En aquests moments no podem treure recursos del no-res. Això és una cosa que s’haurà de pensar i planificar quan s’acabi la pandèmia, per estar més ben preparats per a la pròxima.
Cada país crea i segueix el seu protocol d’actuació contra el coronavirus. És correcta aquesta manera d’actuar o s’haurien d’establir mesures de protecció per a tots els estats d’organismes referents en l’àmbit com l’OMS?
Seria essencial actuar de manera coordinada. Les pandèmies són un problema global i, si deixem que cada país segueixi la seva estratègia, les coses poden empitjorar, perquè sovint es prenen decisions amb criteris polítics i no pas científics, i això és molt perillós. Un organisme central que pogués planificar els protocols amb tots els països i estigués assessorat pels millors experts seria la manera més racional d’enfrontar-se a aquestes crisis. Això és difícil de posar en marxa, però hauríem d’aprofitar el que passa actualment per a començar-hi a pensar.
Quan calcules que la normalitat tornarà a imperar en els nostres dies?
És difícil de dir. Això durarà mesos, si tot va bé. Però encara hi ha massa factors que desconeixem per a poder fer una predicció més exacta.
La salut planetària, que analitza com la ruptura i la sobreexplotació dels ecosistemes poden comportar problemes per a la nostra salut, podria haver impedit aquesta pandèmia?
Impedir-la potser no, però sens dubte hauria pogut ajudar a minimitzar-ne l’impacte i a controlar-la abans. És molt difícil modificar el comportament humà, però amb el canvi climàtic ja hem començat a prendre consciència que hem d’actuar si no volem tenir problemes molt seriosos en el futur. El tema de les pandèmies és semblant: hem de prendre consciència que és un problema global que augmentarà cada cop més a mesura que degradem els ecosistemes i envaïm els hàbitats dels animals salvatges. És un problema més de salut relacionat amb l’activitat humana, del qual potser abans no érem prou conscients. Hem d’aprofitar el que està passant per a prendre’n consciència i integrar-ho en els estudis de salut planetària, que cada cop seran més importants per a evitar el col·lapse del nostre ecosistema.
Quan la pandèmia passi, quina lliçó n’han d’extreure les autoritats sanitàries?
Que hem d’estar preparats. L’última pandèmia que hem viscut, la grip A del 2009, va ser un avís perquè va tenir relativament poques conseqüències, però no en vam fer cas. Hem desaprofitat una dècada que ens hauria anat molt bé per muntar un sistema coordinat de resposta per a fer front a aquestes crisis. A veure si ara ho entenem i ens comencem a preparar plegats per a la pròxima.
Hi pot haver una segona part d’aquest malson en un futur?
No solament és una possibilitat: és una certesa. Hi haurà més pandèmies, com n’hi ha hagut sempre en el passat. Caldrà veure si seran més o menys greus que aquesta, però hem de ser conscients que és inevitable, per com funcionen els microbis i per l’estil de vida que tenim actualment. Per això insisteixo que cal que ens preparem bé.
