Ja diuen que el pobre que viu en un barri benestant es sent més pobre que el que viu en una zona desfavorida. El mateix he percebut aquests dies en el meu centre d’atenció primària situat dins les consultes externes d’un hospital de tercer nivell. És dur veure que els companys de l’hospital atenen als pacients COVID-19 amb totes les mesures de protecció personal necessàries quan nosaltres visitem els mateixos pacients coberts amb unes bosses de brossa fetes amablement per unes cosidores voluntàries. Em va sorprendre que a les consultes externes d’un hospital universitari la directora d’infermeria del CAP em lliurés una bossa de paper per guardar la mascara quirúrgica d’un sol ús per tal de reutilitzar-la l’endemà. La situació és tan curiosa que les mateixes infermeres que vesteixen aquests equipaments artesanals quan visiten pacients d’atenció primària al centre o al domicili, gaudeixen de tota la protecció personal quan fan guàrdies als hotels medicalitzats.
És difícil de comprendre que els companys de l’hospital estiguin sotmesos a cribratges setmanals o quinzenals de PCR quan nosaltres només tenim accés a la prova si presentem símptomes. Aquests dies, les infermeres del CAP estan fent un cribratge serològic de COVID-19 a les persones ingressades a les residències de gent gran, però elles mateixes no han tingut accés a la prova. Tampoc entenc que salut laboral retorni al seu lloc de treball els professionals que han estat de baixa per COVID-19 després d’estar asimptomàtics durant una setmana sense comprovar per PCR que ja han deixat de ser infectius.
Òbviament no considero que els recursos que gaudeixen els companys hospitalaris siguin excessius, al contrari, potser són insuficients per a fer degudament la seva feina. El que em costa entendre és que tothom accepti amb normalitat que l’atenció primària cobreixi el 80% dels pacients COVID-19 tant al centre com al domicili sense comptar amb les mesures de protecció personal homologades. Potser els directius d’atenció primària pensen que els pacients COVID-19 que dormen a casa seva són menys infectius que els ingressats a l’hospital o a l’hotel?
És possible que aquests directius viatgin poc en avió i desconeguin que en cas de despressurització de la cabina les hostesses recomanen que ens posem la mascara d’oxigen abans de posar-la al fill que ens acompanya. La mesura té sentit, ja que no podem ajudar als altres si estem afectats pel problema. No és una casualitat que el nostre país tingui la major proporció de professionals sanitaris infectats i que el New York Times ens tracti de kamikazes perquè seguim treballant malgrat que aquesta manca de protecció personal.
La COVID-19 ens ha posat al nostre lloc. Hem de fugir del chauvinisme que emprem quan parlem del sistema de salut i passem a adoptar humilment la tècnica del benchamarking (copiar als millors) que utilitzen les empreses que desitgen millorar. Donat que som el país amb la major mortalitat poblacional per COVID-19 segurament tenim molt a aprendre d’Alemanya, que és el que la té menor. En una entrevista a la CNBC, el seu ministre de salut, Jens Spahn afirmava que les raons del seu èxit són: tenir un sistema sanitari molt potent, ja que els diferents governs hi han fet grans inversions, comptar una bona xarxa de serveis de medicina de família que cobreix la majoria de pacients i descarrega els hospitals, disposar d’una bona dotació d’unitats de cures intensives i comptar amb una xarxa de laboratoris que els permet fer tests a tothom, inclosos els pacients amb símptomes menors.
La nostra consellera no podria dir el mateix. Pel que fa a l’atenció primària ha passat de voler tancar els CAPs a lloar-la en els seus discursos, però la realitat és la que he descrit. En l’imaginari públic, en el dels famosos quatre tècnics assessors de la crisi, i en la de molts professionals i directius del sistema sanitari, els hospitals són el temple de la salut i en conseqüència només cal dotar-los degudament per mantenir la salut de la població. Però la realitat és molt diferent i la pandèmia de COVID-19 ens ho ha tornat a demostrar. La crisi s’està contenint per la implicació de tota la població, i per les accions que es desenvolupen a la comunitat. La ciutadania ha d’entendre que si desitja gaudir d’uns serveis sanitaris europeus, inevitablement haurà d’invertir en serveis de salut i que aquests són quelcom més que els hospitals.
No hi ha comentaris
Gràcies Joan per aquesta reflexió necessària.
Bon dia , Joan.
Estic d’acord amb tu ..fins i tot en les comes !
El que passa …es que despres de 35 anys de “viure professionalment ” a l’atenció primària , fent quasi-be tots els paper de l’auca ..segueixo pensant el mateix …quan això passi els nostres gerents i potser la població , no s’encordaran de nosaltres .
Però com sempre…seguirem lluitant per la nostra feina i la nostra Atenció Primària , per seguir fent-la millor, mes competent i mes propera encara . No he estat mai un heroi , i no m’agraden els kamikazes ..però .
Em sembla perfecte tot el que dius, ara s’ho haurien de llegir els polítics i els nostres dirigents, molt còmodes darrere els seus ordinadors.