Opinió

Mercantilització i hospitalocentrisme vs nous models de salut

Deia fa uns dies un bon col·lega, que la pandèmia per la COViD 19 ens posa davant d’una única crisi, l’enèsima crisi del capitalisme. Una crisi que se’ns presenta a l’àmbit de salut, però que és en la mateixa mesura econòmica, política, social i ecològica. Que posa sobre la taula de manera dràstica les desigualtats socials, la manca d’equitat i el seu impacte en salut. Ens en sortirem, tot i que és possible que res no torni a ser igual. El destí depèn de nosaltres.

Per entendre l’origen del col·lapse cal reflexionar com hem arribat a on som ara. Què ha condicionat el brutal col·lapse del sistema sanitari que estem patint? A les notícies, sembla que la responsable sigui la pandèmia, però aquest problema no ha succeït a tots els països d’Europa, i els mitjans ja procuren que no estiguem informades de les seves dades. Fa molts anys que els moviments socials denuncien incansablement la situació d’un sistema profundament malmès. Un problema evidentment silenciat. La privatització i mercantilització del sistema no han parat des del 1986 en què es va promulgar la Llei General de Sanitat. En tots aquests anys diverses lleis, decrets i normatives arreu del territori: la reforma de la Llei d’Ordenació de la Sanitat a Catalunya, del 1995 o, a nivell estatal, la Llei sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut, la 15/1997, han permès la introducció de les corporacions privades i dels mecanismes de mercat a l’estructura sanitària pública. I és que un caramel com el de la sanitat, no podia quedar exempt de les urpes dels interessos privats. La salut és, a ulls de neoliberalisme, un negoci més:

• Contrucció d’hospitals de forma mixta amb sobrecostos importants com és el cas de l’Hospital Moisés Broggi.
• Centres privats ofereixen serveis públics -a costos molt elevats- a través de la concertació i la contractació.
• Hospitals públics amb clíniques privades a dins com és el Barnaclinic, que ofereix els seus serveis, utilitzant les estructures i recursos públics.
• Centres de primària invisibilitzats i desmantellats, dependents de grans hospitals o directament gestionats per empreses privades amb professionals en la més absoluta precarietat.

Al territori català, amb plenes competències transferides en l’àmbit sanitari, el seu sistema mixt públic-privat el situa al capdavant de la mercantilització. El conjunt d’entitats mixtes del sistema s’emporta més del 50% del pressupost del Departament de Salut, que és intencionadament opac.

Les mesures austericides a partir del 2008 van ser una excusa més per retallar el sistema sanitari. Com a resultat, la despesa pública en sanitat per habitant és la mateixa des de fa de 10 anys. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya inverteix 1.594 € anuals per habitant, Luxemburg 4.271 € i Itàlia 1.864 €. El nombre de persones en espera per una intervenció Catalunya és el més alt de tot l’estat (23 persones per cada 1000 habitants), Els serveis d’urgències es col·lapsen any rere any.

I tot plegat sota el paraigua del mantra “tenim el millor sistema sanitari del món”, “és la joia i l’orgull de l’estat”.

En definitiva, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat, una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència. El col·lapse que estem patint no és, en cap cas, una casualitat. Té responsables polítics directes.

Amb tot, es fa accessible que el neoliberalisme aprofiti aquesta situació per reforçar les idees privatitzadores i mercantilitzadores de la salut i la sanitat, amb l’excusa d’un sistema sanitari públic que no ha donat la resposta adequada a aquesta pandèmia. És important veure i assenyalar com les corporacions privades han evitat atendre persones en aquesta crisi, com fan negoci amb les proves de coronavirus que a la sanitat pública no es disposen.

Volem ser crítiques amb l’actual gestió de la pandèmia. A partir d’un sistema privatitzat i hospitalocèntric, aquesta pandèmia s’ha gestionat des d’una perspectiva evidentment hospitalocentrista, a excepció de La Rioja que ha apostat per la primària. No negarem ara la necessitat de disposar de llits hospitalaris i espais suficients a les Unitats de Cures Intensives per atendre a tota la població, però sí que volem posar a sobre de la taula la gran invisibilitzada atenció primària i comunitària. Tot i que el focus mediàtic està completament posat als hospitals, l’atenció primària està actualment atenent la gran majoria de persones amb COVID. Fins i tot s’ha mogut personal sanitari del CAP als hospitals, i és del tot il·lògic. El CAP és el recurs sanitari més proper a la comunitat, és el recurs que està evitant hospitalitzacions i exposicions innecessàries, fent acompanyaments i seguiments dels casos lleus i moderats als seus domicilis, i també d’aquelles persones a les quals s’està donant d’alta als hospitals.

Hem observat que durant el confinament, han sorgit des de la mateixa ciutadania, nous models de cures i benestar: les xarxes veïnals. Mantenir la salut s’ha convertit en l’objectiu, per evitar caure malalts perquè no hi havia prou recursos per tothom. Per tant la nostra proposta, el nou model de salut que volem i necessitem és aquell que ens manté sans, i no que ens cura la malaltia. Aquest és l’objectiu dels Centres d’Atenció Primària i Comunitària. La vocació veritable del personal sanitari dedicat a les famílies. Però la salut no és un negoci, la malaltia sí que ho és. I per això s’han dedicat a menystenir aquest servei minvant els seus recursos tecnològics, econòmics i de personal. Moltes de les malalties que patim estan relacionades amb la nostra vida, amb les dificultats personals i les eines personals que tenim o no tenim. Estrès, depressió, ansietat, consum de drogues, migranyes, totes les conseqüències del sedentarisme, la mala alimentació o fins i tot un constipat, són malalties que es poden preveure amb un bon acompanyament de la persona. Pagar-li el rebut de la llum a una persona pot significar la diferència entre la vida i la mort.

En conclusió, pensem que és possible corregir els errors en la gestió de la pandèmia, promovent igualtat i equitat i posant les cures al centre. Cal repensar els equips d’atenció primària, per concebre’ls com equips multidisciplinaris: des del punt de vista sanitari i també social, que posin el focus en la prevenció i en la salut. Cal sortir del model biomèdic hospitalocentrista, on el més important són els llits hospitalaris i la inversió tecnològica i farmacèutica i virar cap a un model de salut 100% públic (en la gestió i la provisió) que tingui en compte els determinants socials de la salut i on l’objectiu primordial sigui mantenir-nos sanes.