La desfeta que ha afectat al sector geriàtric a Catalunya, i també a altres llocs de l’Estat, obre un conjunt d’interrogants de cara al ‘dia després’ de la crisi del coronavirus. La falta de material de protecció individual per a treballadors i per a residents és un dels arguments que va repetir Cinta Pasqual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), a TV3. Es va queixar llargament del fet que les administracions no aportessin Equips de Protecció Individual (EPIs) als treballadors i tampoc facilitessin proves per detectar els casos d’infecció prematurament.
Els treballadors de les residències geriàtriques qüestionen la primera de les afirmacions de la presidenta de la patronal, que també ostenta la vicepresidència de Foment del Treball. “Una de les obligacions de les empreses és protegir la salut dels seus professionals. De seguida es van acabar les mascaretes, els guants, les bates i altres elements que assegurarien una certa distància amb els possibles malalts”, afirma Javi Moreno, secretari del sector de serveis socials de la federació de serveis públics, de la UGT de Catalunya. A més, Moreno admet que la Generalitat tampoc va estar prou atenta a donar resposta a les demandes de material sanitari i de protecció fetes des de les empreses i institucions, que es van veure desbordades per la situació.
La falta de material de protecció en les residències costa d’entendre si es té en compte que el preu que aquestes cobren mensualment per cada resident és de 1.780 euros per als centres que requereixen més atenció, els de grau 3. A aquesta xifra es podrien sumar els costos de serveis afegits, com podologia, perruqueria o medicaments, que es facturen a banda, afirma Josep Maria Martínez, delegat del sector de geriatria de CCOO. Els diners poden procedir de les pensions dels avis, de l’aportació pública vinculada a la llei de la dependència i també dels familiars dels residents, que de vegades renuncien als seus habitatges, amb les hipoteques inverses, per assumir la pressió econòmica.
Dur la infecció a casa
Moreno recorda que, abans de l’aparició de la pandèmia, els treballadors i els sindicats amb presència a les residències van haver de reclamar amb duresa que les empreses es fessin càrrec de rentar la roba de treball dels seus tècnics i operaris: “abans del coronavirus es produïen també casos de contaminació perquè hi ha persones residents amb malalties que es poden encomanar, i quan t’enduus roba a casa bruta de sang o de femta, es poden agafar infeccions inesperades i transmetre-les a la família”, afirma. Entre els casos que s’han donat hi ha contaminacions de sarna o marsa.
Un altre aspecte sobre el qual fan èmfasi els treballadors és el de les ràtios, perquè afecta directament a l’atenció als residents. Es tracta, segons la categoria del centre, del nombre d’interns dels quals s’ha de fer càrrec cada treballador en funció de diverses variables, entre altres, la situació de salut dels ancians. La ràtio fixada per la Generalitat és d’un cuidador per cada deu persones usuàries, però els treballadors afirmen que això s’ha incrementat per la falta de personal en una relació que habitualment és 1/12 o 1/15. I si hi ha un company o una companya que emmalalteix, s’arriba a 1/20. Javi Moreno explica gràficament què significa aquesta falta de personal: “segons les ràtios, un treballador, en 12 minuts, ha d’aixecar, dutxar, vestir i donar l’esmorzar a un resident”, afirma. Només cal imaginar quina seria la situació amb milers de treballadors fora de joc per la pandèmia.
La càrrega de feina no es compensa amb els salaris. El que cobra de mitjana una persona que treballa al 100% en una residència són 997 euros bruts al mes. Això explica, diuen des d’UGT, perquè quan va esclatar la situació a les residències, la Generalitat va fer una crida per reclutar professionals. Se’n necessitaven uns 8.000 i s’hi van presentar uns 800. A més, els salaris estan congelats des de 2008, segons reconeixen tant les entitats com els sindicats. Això fa que constantment els treballadors del sector geriàtric marxin cap a altres destins, generalment a sanitat, on els salaris són millors i les condicions de feina menys tenses.
A l’equació tenim, doncs, empreses i entitats que cobren prop de 1.800 euros al mes per usuari, que els costos en personal estan molt continguts i que, tanmateix, no hi ha hagut capacitat de reaccionar en una situació excepcional i en la qual la reacció de la Generalitat ha estat com a mínim tardana.
Les dades anteriors no desmenteixen l’infrafinançament que afecta el món residencial. Empreses i sindicats a Catalunya van fer mobilitzacions els anys 2017 i 2019 per reclamar un augment de les tarifes que hauria d’aportar la Generalitat, xifrat en 500 milions d’euros, tot i que en la darrera decisió de Treball, Afers Socials i Famílies es van aconseguir algunes millores. Així, el 7 de novembre de 2019 es publicava una norma autonòmica segons la qual les tarifes a pagar per la Generalitat per als residents de grau 2 (dependència severa) s’igualarien en dos anys a les de grau 3. En concret, l’ordre suposava un increment de l’aportació de la Generalitat del 5,8% corresponent al 2019, cosa que representarà una inversió de 14,2 milions d’euros anuals per part del departament.
Les residències públiques se n’han sortit millor
A Catalunya existeixen 39.936 places residencials que reben finançament públic i que donen cobertura al 8,3% del total de persones majors de 80 anys, segons Treball. Cal dir que, si la Generalitat té una aportació limitada a la llei de la dependència, uns 1.550 milions, l’Estat central ha congelat el finançament des de l’any 2011. A més, tot i que la llei de la dependència estipula que les aportacions han de ser 50% Estat i 50% Generalitat, la realitat és que l’Estat aporta un 12% i el Govern català l’altre 88%.
L’estructura del sector de les residències a Catalunya és complexa. Hi ha un petit sector que és propietat d’administracions públiques i que és gestionat directament. Després hi ha residències que són propietat pública però tenen la gestió delegada a entitats sense ànim de lucre o institucions locals i comarcals. En tercer lloc hi ha residències locals i comarcals que són de propietat privada però tenen consorcis amb la Generalitat, una cosa semblant a les escoles concertades en l’ensenyament. Un quart model són les residències de grandària mitjana o gran que són propietat d’empreses del sector, de constructores o fins i tot de fons voltor i que s’integren en grans corporacions multinacionals i que aspiren a fer guanys. Finalment hi ha residències privades que es financen directament pels usuaris o les seves famílies.
Què fa que el món residencial sigui negoci per a les grans multinacionals i ben just cobreixi despeses per a les petites residències? La clau està en el fet que les primeres limiten els seus serveis a l’essencial mentre que les segones acostumen a assumir serveis afegits que disparen els pressupostos, diuen treballadors del sector.
Entitats petites i privades, les més castigades
Tot i que no hi ha una valoració dels efectes de la pandèmia segons la titularitat de les residències, entre els treballadors del sector de la geriatria hi ha el convenciment que les públiques gestionades directament se n’han sortit millor; tot i que hi ha una excepció a un centre de Santa Coloma, puntualitzen. Una explicació seria que els centres estan millor dotats en l’aspecte sanitari i que els treballadors d’aquests centres cobren més perquè depenen del conveni de personal laboral de la Generalitat o de la institució, local o supralocal, a la qual pertanyin. A igual responsabilitat reben una mitjana de 300 euros mensuals més, i aquí, afirmen els sindicats, les ràtios sí que es compleixen.
Però el sector directament públic només representa un 10% del total a Catalunya. La tipologia de residències on s’ha hagut d’intervenir és bàsicament d’entitats petites, algunes de propietat privada com la Ballús de Valls, o la de Sant Adrià del Besòs. I també n’hi ha de vinculades a entitats comarcals. Però també s’han donat casos en instal·lacions de grans grups, que tenen més de 200 residents, com les de la cadena Domus Vi, a la qual la Generalitat ha intervingut el centre de Premià de Mar, però que té quatre centres més intervinguts per les autoritats de tres autonomies més.
A Espanya hi ha 372.985 places residencials, segons les dades de 2019. D’aquesta xifra 271.696 es troben en centres privats (72,8%) i 101.289 en públics (27,1%). Hi ha unes 87.000 places concertades i una mica més de 35.000 gestionades en concessió. En total, hi ha unes 112.000 places que financen les administracions públiques perquè el servei el presten altres actors. La majoria són empreses, però també hi ha entitats sense ànim de lucre (fundacions, associacions i alguna cooperativa). En definitiva, però, cal recordar que és un sector amb una perspectiva creixent a causa de l’allargament de la vida, tot i el deteriorament dels últims anys.
