Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.
Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.
En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?
Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.
Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.
No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.
Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%
També parlen d’analgèsics o els sedants
Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.
Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.
Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?
Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.
És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.
Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?
L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…
A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?
La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.
El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar
Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?
Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?
Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?
Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.
Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.
Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?
Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.
Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.
No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí
Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?
L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.
Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.
Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.
Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?
Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.
Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?
Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.
Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients
A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?
Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?
Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.
Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.
El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…
Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.
1 comentari
Les reflexions del Dr. Laporte són un saludable sacseig que desvetlla les consciències si és que les tenim endormiscades i són un nord que ens permet conèixer si el que prescribim s’allunya poc o molt del rigor científic. Ell i la Fundació Institut Català de Farmacologia són un bé molt preuat que la nostre Administració sanitària hauria de cuidar i potenciar al màxim.