La Cèlia és treballadora d’una residència geriàtrica concertada bastant gran. Ha estat treballant amb simptomatologia de coronavirus fins que no ha pogut més.
– No podia deixar-los a l’estacada. Hi havia poques treballadores i calia anar-hi.
– Però has pensat en la teva situació i en la possibilitat d’haver pogut contagiar els residents?
– Sí. Hi he pensat i molt. També en què podia contagiar la meva família. Hem treballat com en una fàbrica, sense descans, dotze hores seguides. No teníem protecció. Amb bosses d’escombraries ens hem fet davantals. La mascareta ens durava quinze dies perquè ens deien que no n’hi havia. He sortit molts dies plorant.
– Ho hem fet pels avis.
L’actual epidèmia ha posat al descobert la situació i els problemes de la majoria de les residències geriàtriques, tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol. Les morts de persones ingressades en centres residencials representen més del 66% de totes les morts per SARS-CoV-2 i ara com ara superen les 14.000. Era esperat que la malaltia afectés les persones més fràgils, les més grans i amb més malaltia preexistent, però les xifres sobrepassen les expectatives i ens ofereixen una realitat de morts relacionades amb mancances d’atenció i, per tant, evitables. El drama personal acaba en una mort en la més estricta soledat, però el drama familiar i social no acaba aquí.
Encara que aquesta epidèmia és nova, la situació que pateixen les residències geriàtriques era ben coneguda de fa temps: moltes persones en poc espai; treballadores, generalment dones, amb una situació laboral precària, poca formació i una gran càrrega de treball; famílies desenteses de la situació del seu pare o mare; institucions poc transparents i insuficient atenció sanitària. Per sort, no és exemple de totes però sí d’una gran majoria que recull l’oblit de les persones velles i dependents en una societat que ha mirat cap a un altre costat.
Els problemes fa temps que es gesten de la mà de les polítiques neoliberals de destrucció dels serveis públics i la mercantilització dels serveis a les persones. Les retallades dels pressupostos públics dels anys 2011-2014 i la febre privatitzadora que ja venia d’abans van propiciar l’entrada d’empreses no especialitzades i de fons d’inversió en un camp que oferia grans oportunitats de negoci. Segons dades recollides per ctxt a l’Estat Espanyol hi ha 5.457 centres residencials, dels quals el 75% són privats. El volum de negoci l’any 2016 va ser de 3.500 milions d’euros, i el 2019 de 4.500, amb una perspectiva de creixement continuat, en mans de multinacionals i de fons voltors. A Catalunya, amb 1073 centres, més de la meitat de les 64.000 places estan en mans privades, una tercera part són concertades i només un 17% són totalment públiques.
La privatització i mercantilització també s’han estès a l’atenció sanitària, en moltes ocasions amb connivència dels organismes polítics i les entitats empresarials. El Grup MUTUAM és una de les entitats beneficiades, que assumeix l’atenció a més de 300 residències de Barcelona, el Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental.
Les persones residents han perdut el dret que té tota la ciutadania de comptar amb metgessa i infermera de capçalera referents i han estat víctimes d’un sistema fraccionat d’atenció. En efecte, segons explica el Pep Martí al Diari de la Sanitat, existeixen actualment quatre xarxes d’assistència sanitària no coordinades ni integrades amb el Sistema Públic de Salut:
- Serveis propis pagats per l’empresa, amb més o menys dedicació i competències
- Els Equips Assistencials a Residències (EAR), concertats pel Departament de Treball i Afers Socials.
- Els Equips d’Atenció Domiciliària i de Suport (PADES), assumits per entitats públiques i concertades
- Els Equips d’Atenció Primària (EAP) de l’Institut Català de la Salut, que assumeixen sobretot residències petites.
Sovint intervé més d’un equip a la vegada, amb el qual la descoordinació i la falta de responsabilització estan servides.
L’atenció a les persones grans, amb demència i alta dependència en els centres residencials es caracteritza per un baix grau de cura personal, un elevat ús de fàrmacs amb escàs control, la separació de les famílies i l’aïllament social. La restricció en personal auxiliar ha fet disminuir la qualitat de l’assistència i moltes vegades, per compensar la manca de professionals, s’han instaurat tractaments amb psicofàrmacs (hipnòtics, sedants i neurolèptics) més dirigits a la disminució dels requeriments d’atenció que al benefici de la persona. Segons el Registre de prestació farmacèutica del CatSalut, l’any 2015 el 68% de persones de 70 anys o més que vivien en residències van rebre algun psicofàrmac, enfront del 51% de la població total de la mateixa edat. Les xifres de mortalitat, l’alarma social i la denúncia d’entitats han obligat al Govern de la Generalitat a prendre unes primeres mesures, entre les quals cal destacar el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut. Però aquest pas és insuficient i caldrà plantejar-ne molts més per dignificar la vida de les persones grans i dependents i donar-los l’atenció sanitària que necessiten i es mereixen.
En una societat on la comunicació virtual, la tècnica, la joventut, la productivitat, i l’economia primen per davant de tot, cal donar valor a la cura de les persones, més encara si hi ha patologia i fragilitat. És el gran repte que ha d’afrontar la societat occidental, on la taxa d’envelliment és cada vegada més alta i cal garantir la suficient protecció a la salut i la dignitat.
El FoCAP vol que la situació viscuda en molts centres geriàtrics no es repeteixi. Per això pensem que cal una reflexió social i política sobre el model de cures que desitgem, tant en el domicili com en les institucions. Un model que s’ha de sustentar en el respecte a les persones, la preservació del dret a ser cuidades segons les necessitats i en garantir la dignitat i les condicions de vida bàsiques, entre les quals hi ha el manteniment de les relacions i els afectes.
L’actual crisi portarà a qüestionar el model de cures institucionalitzat i potser a recuperar el model tradicional dels països mediterranis basat més en la cura a domicili. Tant en un cas com en altre queda palès que el tema té una prioritat política i sanitària i que caldrà dotar de més recursos de professionals de cures i oferir serveis de major qualitat tal com reclamàvem a l’entrada Espai de cures, espai de dones.
El model privatitzador ha demostrat el seu fracàs, per això advoquem per la universalització del dret de cura i la gestió 100% pública de tots els equipaments sanitaris i socials finançats amb diners públics. Reclamem una investigació de responsabilitats en la gestió de les residències en aquesta crisi i la rescissió de contracte de totes les empreses que hagin mostrat abandonament i manca d’auxili de les persones que tenien a càrrec seu.
La millor atenció sanitària a les residències la poden donar els equips d’atenció primària (EAP), que han de rebre els recursos suficients per cobrir totes les necessitats, incloses les pal·liatives. Amb caràcter d’emergència alguns EAP ja estan treballant en moltes residències, però a curt termini caldrà una planificació de serveis i de recursos en funció dels centres existents a cada territori i àrea bàsica de salut. Volem alertar sobre qualsevol temptació de crear equips específics fora dels EAP. Les professionals d’infermeria tenen capacitat i experiència per liderar el treball en els centres residencials i proporcionar les cures amb qualitat i han de ser les qui portin el pes de l’atenció. Convé acabar amb l’actual fragmentació i diversitat d’equips assistencials, traspassant els recursos que s’hi dediquen als proveïdors d’atenció primària de cada zona.
Amb una concepció integral de cures serà imprescindible l’estreta coordinació dels equips sanitaris i els socials per poder oferir una atenció global, en la qual les necessitats sanitàries sovint són menors que les de cures personals i familiars.
L’enorme dany moral causat als residents supervivents i als familiars de persones mortes de manera injusta i per manca d’assistència haurà de ser reparat. No es pot passar per alt un fet d’aquestes dimensions. Un primer i ineludible acte de reparació és que els organismes responsables de les residències i les empreses i entitats implicades en morts evitables durant la pandèmia, donin explicacions de què ha passat, de què han fet i què han deixat de fer, i assumeixin responsabilitats, que inclouen destitucions i nomenament de nous responsables. La justícia haurà de donar compte dels càrrecs penals que puguin tenir lloc.
Per tot això, reclamem:
- Investigació, assumpció de responsabilitats i reparació del dany.
- Reorientació del model de cures en el domicili o en centres
- Residències públiques i de qualitat.
- Desfragmentació i desprivatització de l’atenció sanitària a residències.
- Atenció sanitària a residències a càrrec dels EAP amb un paper rellevant per part d’infermeria.
- Dotació de personal i mitjans dels EAP per poder fer aquesta tasca.
El coronavirus ha posat en evidència moltes mancances. Ara és temps de rectificar i de donar la volta a la realitat, acabar amb les polítiques privatitzadores, els negocis i la mala gestió. No es pot repetir l’horror que estem vivint. És urgent prendre mesures. Mesures que vagin en la direcció correcta, al marge de les pressions que exerciran les diverses corporacions privades i dirigides amb fermesa cap a l’enfortiment de què és públic, basades en la millor evidència i amb l’horitzó d’unes cures dignes per a la nostra gent gran i en situació de dependència.
Aquest és un article de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària
