Jordi Bernabeu-Farrús és psicòleg a la Divisió de Salut Mental, Fundació Althaia, a Manresa, especialitzat en atenció a les addiccions. Aquests dies, però, dedica part de la seva jornada a donar suport als companys i companyes sanitaris de l’hospital que s’encarreguen de lluitar contra la Covid. “No són bons temps”, afirma. I és que actualment “el sistema està centrat en la pandèmia” i hi ha altres serveis que, degut al confinament, “no estan podent fer tractament a malalties com tocaria”.
Un d’ells és el servei d’atenció a persones amb problemes d’usos de drogues, que han vist un canvi en les seves rutines assistencials i vitals. Lluitar contra una addicció “requereix d’una força brutal”, diu Bernabeu, qui assenyala que “em trec el barret davant la feina que fan els usuaris”. I és que estar tancat entre quatre parets genera una angoixa creixent, sentiment que, moltes vegades, està darrera del mal ús d’una droga.
El confinament ha afectat diversos tractaments mèdics, com s’estan donant les teràpies o tractaments per ús problemàtic de drogues?
Ha afectat significativament pel que fa a ingressos per desintoxicació hospitalària i els contextos terapèutics. El seguiment es dóna en la lògica de la consulta externa, que és igual que quan vas a l’oncòleg o l’oftalmòleg. Són tractaments ambulatoris, que s’han reduït molt a causa de la pandèmia. Així que el seguiment mèdic i psicològic el fem telefònicament i amb fòrmules online. Pel que fa als serveis bàsics com la dispensació de metadona, continuen oberts, tot i que sempre evitant anades i tornades prescindibles.
Parlem de tractaments complexos, que van des de la psiquiatria pel control de medicació, fins a la teràpia psicològica, passant per l’assistència sociosanitària per assessorar a persones amb dificultats per trobar feina o fer gestió penal. L’assistència social és la que ara està més parada, no per gust, sinó perquè els jutjats estan parats i per tant no hi ha desnonaments, ni judicis ni incapacitacions temporals…
L’assistència psicològica la resolem per telèfon o videotrucada. Però ara mateix ningú no podria començar un procés de desintoxicació amb la mateixa atenció que abans de la pandèmia. A algunes de les persones que estaven ingressades se’ls va donar l’alta per prevenció (tot i que se’ls manté el seguiment), però s’ha de tenir en compte que parlem d’ingressos de 10 o 15 dies. El sistema de salut ha estat dedicat quasi exclusivament a la Covid. Ara s’estan estudiant quines fórmules cal abordar en un escenari de futur a curt-mig termini.
Com està afectant el confinament a les persones que han de fer un tractament des de casa?
Hem de començar aclarint que normalment parlem de persones amb problemes amb l’alcohol, que és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya. I això canvia molt les regles, perquè encara que se sentin comentaris aquests dies sobre que els camells ja no venen droga, hem de recordar que als súpers continua havent-hi cervesa.
El confinament fa que no se segueixi el tractament com tocaria, però com a totes les malalties. En línies generals, ens trobem amb tres tipus de casos. Primer, les persones a les quals el confinament els va bé: ja havien iniciat un procés de tractament, així que el fet de no sortir és una barrera més per ajudar a mantenir l’abstinència. Segon, els que tota la vida han consumit drogues i ho seguiran fent, i si no tenen accés a la cocaïna, possiblement segueixin consumint o ho compensin amb altres substàncies.
I els tercers, que són els que no ho porten gaire bé: persones amb usos problemàtics que estan alterats i que senten la necessitat de consumir per compensar el malestar d’estar tancat entre quatre parets. Per a tots aquests casos, el gran dubte és què passarà quan s’aixequi el confinament. Esperem que aquesta contenció també hagi estat terapèutica.
L’alcohol és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya
Deu ser determinant si el confinament es passa sol o acompanyat. Teniu cap tipus de contacte amb qui conviu amb persones amb usos problemàtics de drogues?
El sistema català de salut protegeix molt la privacitat del pacient, per tant jo no puc trucar ningú del seu entorn sense el seu permís, però tot sovint el tenim, perquè s’entén que les persones que hi conviuen són rellevants pel tractament. I és que darrere d’un ús problemàtic, acostuma a haver-hi persones amb molt malestar que consumeixen per compensar-ho. Per això no creiem que l’abstinència sigui la única estratègia per a tothom aquests dies, sinó que intentem treballar el sostrat emocional, psicològic i regular l’equilibri durant el confinament.
Tancats entre quatre parets hi ha dos grans perfils: aquell que externalitza la ràbia cap a fora i qui l’internalitza i es matxaca a si mateix. Quan contactem amb els pacients no els demanem només si estan consumint o no aquests dies, sinó com estan. Perquè drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o si et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir.
Em preocupa la gent que està sola, perquè domina el discurs que la solitud és una manera de saber estar bé amb tu mateix, però per això has de tenir uns recursos mentals determinats. Les persones que han tingut problemes de drogues viuen sota la permanent lupa de la desconfiança i la recaiguda i, si aquests mesos hi ha algú que recau, no s’han de flagelar, sinó que cal aprendre’n i, sobretot, procurar no aïllar-se.
Drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir
Considereu rellevant la possibilitat que, quan s’acabi el confinament, us trobeu una alta demanda de gent que hagi començat a fer un ús problemàtic de drogues aquests dies?
Ara estem col·lapsats pel present, però haurem d’estar preparats, perquè passaran diverses coses. Per una banda haurem d’atendre els que encara segueixen el tractament; la gent que l’ha deixat per la pressió del moment, però que recuperarem. I també hi haurà gent que durant el confinament haurà introduït l’ús de drogues o medicació com a mecanisme de gestió del malestar. L’estrès d’aquests dies genera una sensació d’impotència i tensió brutal i això tindrà un impacte en el consum.
I és que normalment quan algú desenvolupa un problema amb les drogues, és perquè ja coneixia aquesta droga i en algun moment crític el consum augmenta perquè compensa. Pot ser que hi hagi gent que abans bevia, no de manera problemàtica, però aquests dies augmenta el consum i comença a entrar en un llindar de risc. Haurem de veure com es gestiona aquest consum un cop s’aixequi el confinament.
Em preocupa, però, si la xarxa tindrà recursos per a atendre tota aquesta gent. Si ja tenim llistes d’espera, què passarà quan tot això s’acabi? Aquesta crisi ha posat sobre la taula que la planificació en termes sanitaris, socials o educatius hauria d’haver estat millor. No es podia tenir resposta pel coronavirus, perquè ningú no l’esperava, però el que no és de rebut és no tenir recursos suficients per fer front a aquesta crisi o la que vindrà.
Considera que les televisites són una bona manera de fer tractaments?
Sembla que acabem de descobrir les televisites, però fa 20 anys que existeix Internet, el problema és que no teníem protocols per a fer-les. Això durà a repensar com s’atén la gent i reflexionar sobre si amb alguns usuaris hem estat, fins i tot, paternalistes. Perquè ens pensàvem que alguns, sense nosaltres, no sabrien funcionar, però estic molt content de com ho estan fent. De vegades tractem l’usuari com algú que no és capaç de ser autònom, però és una persona com qualsevol altra que, de vegades, necessita acompanyament.
Deixar-se acompanyar és un procés i es nota quan es perden les rutines. Aquests dies, molts ens diuen que les sessions setmanals són el mateix que anar al gimnàs. És gimnàstica emocional i ara l’han perduda. Igual que ara tenim un munt de runners que sembla que necessiten sortir sí o sí, hi ha molta gent que ha perdut un espai de seguretat i acompanyament emocional. El confinament, com a tothom, ens ha obligat a repensar-nos, però mai no em refiaria de ningú que em digués que una crisi com aquesta és una oportunitat.
Per exemple, no diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació. Sortir de les drogues és una lluita brutal, perquè és mental, i hi ha persones que conviuen 24 hores al dia amb els seus malestars. Em trec el barret per la feina que estan fent. Per això hem de demanar-los que el desconfinament sigui encara més exigent que el confinament, perquè, si no, es poden donar uns “homenatges” que després patirem…
No diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació
En el sistema públic atenen persones amb diversitat de recursos? Quines diferències marca la classe social en el tractament per abús de drogues?
No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar. Ni és el mateix demanar que es compleixin unes rutines quan es té el dia ocupat a la feina que quan es lleva a les 10 del matí i no ha de fer res en tot el dia i l’únic que té són imputs negatius.
Viure permanentment en estrès crònic per si et desnonaran, per anar al banc d’aliments, per veure que tots els nens van de colònies i els teus no poden…això genera un malestar que, en confinament, s’agreuja. S’ha de treballar l’atenció plena i tractar també coses que poden venir. Conviure amb el que pot ser. Molts dels usuaris tenien pendent un desnonament durant el mes d’abril o maig i, ara que s’han aturat, treballem amb la ‘bona notícia’ de la treva, però pensant en les respostes que haurem de donar.
No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar
Durant l’entrevista hem parlat de persones que estan en tractament per deixar les drogues, però què passa amb les persones dependents que, a causa del confinament, passen una abstinència involuntària?
Si et vols drogar aquests dies, et drogues. És més difícil, t’exposes més i és caríssim, però ho aconsegueixes. No sé com evolucionarà el consum després del confinament, però el que no m’agradaria és que acabéssim reduint temes vinculats a recaigudes o augment de delinqüència a responsabilitats individuals de les persones amb usos problemàtics. Es tracta d’una crisi estructural. No seria just. És fàcil comprar binomis com el de droga-delinqüència o droga-problema.
L’experiència ens diu que en èpoques de restriccions, quan el mercat restringeix l’accés a les drogues, les continua oferint, però de pitjor qualitat i això vol dir que situa els consumidors en un escenari de més vulnerabilitat. Parlem de consums més clandestins, amb risc de multa per saltar-se el confinament, o de perill a la salut per drogues adulterades. El mercat facilita enganys i, de vegades, aquests són els que maten. El problema de les drogues, en gran part, radica en les polítiques que hi ha al darrera sobre el seu accés. Les drogues són una qüestió vinculada amb la salut pública, però entenent aquesta des d’una perspectiva molt global.
La història ens ha ensenyat que amb restriccions sovint incrementen els problemes, com ara que estem confinats. A més, s’ha de tenir en compte que amb algunes drogues concretes, com els opiacis, es perd molt ràpid la tolerància. Això vol dir que quan deixes de prendre les quantitats que prenies o ho fas amb menys freqüència, el cos perd capacitat per assumir-les i això va lligat al risc de sobredosi quan es torni a tenir accés a la droga. I és que hi ha drogues que no es poden retirar de cop, perquè si la persona no està monitorada mèdicament ni acompanyada professionalment, pot haver-hi un desajust vital que es pot traduir un problema de salut molt greu, que fins i tot pot acabar tenint un final tràgic.
Què recomaneu, doncs, per a aquests consumidors?
Als que no poden ni volen deixar-ho, els recomanem recòrrer només als consums imprescindibles. Per a entendre’ns: treure’s el mono i ja està. I que la reducció en el consum pugui ser un primer pas per a plantejar-se abordar els usos problemàtics.
S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no les respectes mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan. Serveis de reduccions de danys, com les sales de venopunció i consum, més conegudes com narcosales, estan pensades des d’un llindar d’exigència baix, en relació als de tractamen: no els que el primer sigui l’abstinència, sinó que simplement els garanteixes unes condicions mínimes d’ús de drogues. No es tracta d’entaforar-los a aquests espais per a que es droguin allà i punt, sinó que es busca acompanyament amb professionals de referència i també certa pau social. Si tens controlades conductes de risc, hi ha menys problemes.
S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no, mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan
Creu que, després del confinament, podria ser un moment per reprendre amb força el debat sobre la legalització d’algunes drogues, per a garantir un consum més controlat?
El problema d’aquest debat és que és molt complex perquè es pot entendre des de moltes perspectives, encara que actualment només es plantegi la regulació de la marihuana. No es pot assegurar què passaria, però algunes experiències ens diuen que allà on hi ha relativa facilitat d’accés no hi ha més usos problemàtics que en altres indrets amb més restriccions: on les polítiques són molt criminalitzadores, la gent se segueix drogant i sovint els problemes de salut públic augmenten a propòsit de la pròpia prohibició.
Voldria deixar clar que tots aquests escenaris són hipòtesis. I jo no sóc un expert en polítiques sobre drogues. I menys en termes de regulació. Sí que se’m plantegen algunes qüestions a tenir presents:
Qui controla el mercat: on es vendria i qui en tindria la llicència? Com es faria la dispensació, amb una perspectiva liberal o més discreta? Com es controlaria l’accés de persones, per exemple, amb problemes de salut mental o menors d’edat? El primer pas, crec, és deixar de sancionar algunes conductes i deixar de criminalitzar el consum. Crec que la legalització és un debat polític que, encara avui, no dóna prou vots com per posar-lo sobre la taula. I els qui sí el posen ho fan per la voluntat de controlar el mercat negre.
Encara ens costa regulartizar substàncies com l’alcohol o el tabac… pas a pas. Però el que sí hem de tenir clar és que si es regularitza un producte que genera addiccions, col la beguda o el joc, també s’ha de pensar en les conseqüències. Si tens problemes se t’ha de garantir un servei d’atenció, perquè ara per ara, sembla que si generes una addicció problemàtica amb una droga, encara que sigui legal, t’has de menjar sol el teu propi problema. Les pròpies polítiques de regulació contemplaran la inversió en tractament dels usos problemàtics?
