Aquests dies confinada, he pensat en diverses coses. Una d’elles és en la meva professió i en l’orgull que m’omple de fer el que faig. No només fer, sinó també sentir. Sentir que formo part d’un equip de treball que és brillant. Cadascú aportant el millor de si mateix i entre tots formem l’atmosfera ideal per la recuperació dels pacients i per la superació dels professionals. Dia rere dia han anat sorgint reptes que s’han superat amb professionalitat, rapidesa, eficàcia i sempre amb la seguretat i convenciment que el que estem fent, ho fem bé. Perquè ho fem amb el cor.
Durant aquesta etapa hi ha hagut dies grisos i altres que sortia algun raig de sol, dies de preparació i recerca a l’exterior i altres amb molts ingressos i suor per estabilitzar pacients, dies que s’ha tingut el material i altres que s’ha hagut de reciclar però cada dia hem anat amb uns “modelitos” que ni a la Fashion Week. Dies que anaves a fer les cures d’infermeria i no sorties de l’habitació fins tres hores més tard, perquè treballant amb pacients crítics, tots sabem, que a la mínima es pot complicar i ara a sobre teníem l’afegit de minimitzar les entrades als pacients; així que quan sortíem ho fèiem o per esgotament o per control de la situació i el pacient estava còmode o per pèrdua. Dies que tenies el cap ben clar i altres que havies d’anar llegint els passos per vestir-te i desvestir-te. I si encara et descuidaves d’algun sempre hi havia algú atent. I és que aquest és un dels valors que més valoro aquests dies de nosaltres. En l’atenció que ens hem tingut els uns als altres. Atents en l’organització de la feina, atents en quants estàvem dins l’habitació i quants fora, atents pels descansos, atents per si necessitàvem quelcom, atents a no transmetre-ho, atents per si ens havíem fet el frotis, atents per les pèrdues ocasionades que per sort, de moment, totes han tornat sanes. Atents a les complicacions i a millorar la rapidesa ja entrenada en aquestes situacions.
A part d’atents, també crec que ens hem de felicitar per la capacitat d’adaptació constant als canvis, per l’adaptació a no tenir rols i és que en la diversitat existeix la riquesa, i així ha estat. Riquesa per la cura entre nosaltres i amb els pacients. Adaptació als reptes que ens ha anat portant dia a dia la Covid19 a la nostra feina habitual, adaptació als dubtes i incerteses individuals i genèriques. Totes portades amb el major esforç i sacrifici mai vist fins ara. No heu defallit ni un dia; al contrari heu demostrat professionalitat, valentia, força i enteresa. I això no només ha estat en aquesta unitat sinó en totes les altres que heu anat. Esforç en entrar cada dia a l’hospital, esforç al vestir-se i aguantar hores vestit, esforç al no de caure i si es queia et tornaves a aixecar, esforç per millorar el dia a dia als pacients i esforç en arribar a casa i no poder abraçar als teus fills, parelles, mares i pares, germans, avis, amics, animals de companyia que fan que l’esforç valgui la pena i és que crec que això ha estat el nostre motor de tornar l’endemà a la feina, que tot i no tenir l’escalf dels teus, tenies el seu orgull, la seva mirada, les seves paraules i la seva cura, tot barrejada amb pors i temors com nosaltres. I aquesta enorme motxilla l’hem portada durant dies, setmanes, sense parar.
La COVID-19 ens ha portat moltes coses dolentes però també alguna de bona; per desgràcia o sort, depèn de qui ho miri, ha portat confinament. I amb el confinament la població ha parat i qui ha volgut ho ha aprofitat. Els sanitaris al ser els professionals que tenen cura de les persones doncs ens ha tocat fer i estar en lloc de parar. L’activitat ha estat frenètica i el cos està cansat però el més important és com està el cap, com està l’estat anímic, com està el cor? Crec que no m’equivoco quan dic que tot això està cansat. Són massa vivències, massa notícies, massa responsabilitat en un temps tan prolongat. Per això, ens hem de continuar cuidant entre nosaltres i seguir sent atents, adaptant-nos els uns als altres, continuar sacrificant-nos per tal que en la mesura del possible tots anem reparant-nos a poc a poc. Ja que el camí continua però no hem d’oblidar que vam resistir perquè vam estar units.
Desitjo que aquest reconeixement no només el tinguem entre nosaltres sinó que es faci extensiu i qui el pugui fer conèixer què ho faci i qui pugui recompensar què ho intenti i lluiti. Crec que hem de seguir reivindicant les injustícies viscudes des de sempre vers la nostra professió, ja que davant d’una desgràcia és quan les mancances es veuen més. Nosaltres som claus abans, durant i després d’una tragèdia i a sobre som personal sanitari especialitzat en pacient crític que s’ha donat a conèixer que tenim els coneixements i la capacitat de poder treballar en la gran majoria de serveis sanitaris a on es necessiti resolució ràpida de complicacions agudes, sobretot, en pacients en estat crític. Així que som la canya!
Crec que el que volem és que ens cuidin de la mateixa manera que nosaltres hem cuidat a la població quan ho ha necessitat, sense dubtar-ho. Crec que el que volem és que no s’oblidin de nosaltres quan tothom hagi tornat a la seva normalitat. Donem-li una volta tots i no oblidem que hem d’estar units.
Gràcies per sempre estar, tant com puc.
