No volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, amb una societat feble i injusta. Tampoc volem caritat, ajudes ni subvencions, sinó drets i repartiment de la riquesa. Volem la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la cooperació, la capacitat crítica, la participació política, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.
“El poder ha substituït la justícia per la caritat”.
Ken Loach
Les mesures preses arran de la pandèmia, han deixat nues les realitats socials, les desigualtats i les conseqüències de la mercantilització de la salut i sanitat. S’imposa el confinament, es controla l’accés als aeroports, estacions de metro i caixers i ens adonem que aquest era l’espai per dormir de centenars de persones sense llar a les ciutats. No sabem com acollir a un dels col·lectius més vulnerables. Enviem les i els estudiants a casa a fer formació online i no totes tenen un ordinador ni accés a internet, ni tan sols un espai propi on estudiar. Es proposa fer teletreball i la majoria de la població té feines precàries o informals sense contracte que els permeti cobrar prestacions. Milers de petites empreses han de tancar durant el març perquè no poden sostenir la situació. Es posa en marxa el #JoEmQuedoACasa sense pensar que gran part de la població viu a infrahabitatges sense espai ni llum natural. Es prohibeix que els infants i adolescents surtin al carrer quan la majoria de països del món sempre han pogut sortir mínim 1 h al dia. Es tanca a dones maltractades amb els seus agressors, i no es pensa en la violència intrafamiliar i de gènere que pateixen moltes famílies. Es prohibeix als familiars estar al costat dels malalts en la fase final de vida -i es prohibeixen també els enterraments- deixant un buit i un dolor terrible per un dol no tancat.
A les residències per a la gent gran, avis i àvies comparteixen habitació entre 3 o 4. Es disposa de molt poc personal; amb contractes temporals, precaris i sous irrisoris. El resultat és que milers d’avis i àvies moren en soledat i sense l’atenció necessària. No estem pensant en la repercussió emocional d’aquest confinament. Tampoc en la relació entre les emocions i les malalties. Per primera vegada a la història, s’ha aïllat dràsticament a tota la població sana. Aquest confinament i les mesures d’insuficient suport social i econòmic, durà a una llarga llista de seqüeles psicològiques, emocionals, socials i econòmiques, sobre les que és urgent que parlem i reflexionem. Per saber els nombres reals haurem de sumar les morts per desigualtat i pobresa a les morts per la malaltia.
Mentrestant, el govern espanyol fa un maquillatge d’ajudes econòmiques. Ajudes per autònoms que no arriben. Microcrèdits pel lloguer que generaran més endeutament. Equipaments improvisats per a les persones sense llar en comptes d’habitatges. Decrets per a treballadores que les obliga a acumular un munt d’hores a retornar a l’empresa Totes aquestes ajudes serien innecessàries si tinguéssim plens drets. Dret a tenir una vida més conciliadora amb jornades laborals que possibilitin repartiment dels llocs de treball i mecanismes efectius que permetin compaginar la vida productiva que ens imposen amb la cura de les persones. Dret a la renda bàsica universal, com la d’Alaska (des del 1982) o la Renta de Garantia d’Ingressos (RGI) d’Euskadi. Disposar de tot el personal que ara es dedica a gestionar burocràcia -ajudes, prestacions, subvencions, beques-, per a l’atenció directa a les persones. Comptar amb professionals que ofereixin eines per millorar la convivència, per acompanyar filles i fills en els seus estudis, per rebre una reorientació professional, adquirir nous hàbits, cuidar a casa la mare que ja es fa gran, entendre la nòmina o conèixer els drets laborals. És urgent accedir al dret a l’habitatge. És molt necessari expropiar els béns comuns: aigua, gas, electricitat, internet, educació (també la superior) i per descomptat, la sanitat i la banca. Cal millorar les condicions de treball de sectors desemparats i precaris, gran part d’ells ocupats per dones que es dediquen a les tasques domèstiques i de cura, fent valdre la seva feina amb sous dignes, d’acord amb el valor de la vida. Dotar la inspecció del treball de prou personal per garantir que les grans corporacions i persones amb grans ingressos (grans empresaris, banquers, futbolistes) paguin rigorosament els impostos corresponents. Invertir en el control del frau de les grans corporacions. Hem d’exigir el retorn dels diners del rescat de la banca i per descomptat, mai més tornar-ho a fer. Posar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions, el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa, per davant de la importació. En definitiva, no volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, no volem la societat feble i injusta que deixa desemparada a gran part de la societat amb milers de morts. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la capacitat crítica, la participació política, la cooperació, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.
No volem caritat, no volem ajudes ni subvencions, volem drets i repartiment de la riquesa. Potser ara que els desemparats som més, i més visibles, tenim la força i la claredat necessària per reclamar la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques que qualsevol virus, crisi o bombolla, ens posi per davant.
