A mesura que la pandèmia causada pel SARS-CoV-2 es va controlant des del punt de vista assistencial, ajustant la demanda de llits d’hospitalització i d’UCIs a les possibilitats de la xarxa sanitària pública de Catalunya, va quedant al descobert la necessitat d’atendre tota l’activitat mèdica que ha quedat paralitzada des de la segona setmana del març passat. Les xifres del que no s’ha atès o s’ha ajornat són de tal envergadura que els responsables de Servei Català de la Salut (CatSalut) ja han llançat els primers missatges sobre el que, en les setmanes immediates, seran les seves prioritats. Al mateix temps, han deixat entreveure que es troben davant l’oportunitat d’orientar el sistema cap a uns criteris, antics però mai executats, sobre el que segons la seva opinió ha de constituir, i atendre, un sistema sanitari públic.
Adrià Comella, director de CatSalut va exposar fa uns dies en roda de premsa el criteri que els ciutadans han d’assumir: la necessitat de fer “un bon ús dels recursos” disponibles. Va anunciar que hauran de suportar demores “incòmodes”. També va avançar que l’actual crisi sanitària els permetrà renovar protocols assistencials esbossats en anys anteriors, que ara seran imperatius. Traduït, això significa, segons va concretar Comella, que la Generalitat se centrarà en els mesos vinents -en paral·lel a l’atenció de la Covid-19- a atendre les demores acumulades en els processos mèdics considerats vitals -la inassistència posa en risc la vida-, entre els quals ha citat els de caràcter oncològic, la cirurgia cardíaca o cardiovascular, les afectacions neurològiques i els cribratges poblacionals. Algunes malalties osteoarticulars importants, que alteren greument la funcionalitat de les persones, també podrien incloure’s.
Tota la resta, entre el que s’inclou milers i milers de proves diagnòstiques, anàlisis sanguinis i visites especialitzades de control periòdic que tenien per objecte desenvolupar una medicina preventiva que en els últims decennis s’ha demostrat altament eficaç -gràcies a ella ha anat augmentant l’esperança de vida de la població-, quedarà relegat, ajornat sense data d’execució o subjecte a unes demores tan dilatades que convertiran aquests controls en un projecte sanitari fallit.
La doctora Teresa Maristany, presidenta de l’Associació de Radiòlegs de Catalunya, va afirmar el passat 30 d’abril que “moltes ecografies de ronyó, bufeta urinària o d’altres tipus que es feien fins ara són prescindibles; es feien per inèrcia”. Fonts del mateix sector han afegit que “moltes” de les ressonàncies magnètiques, ecografies o radiografies que han estat ajornades a causa de la crisi de la Covid-19 “no s’arribaran a fer mai”. És a dir, molts dels pacients que van ser avisats de l’ajornament d’una prova per causa del coronavirus no seran citats de nou.
Hi ha una antiga concepció del que ha o no ha d’atendre un sistema sanitari públic, segons la qual l’assistència finançada per la Generalitat només ha de cobrir la patologia greu o de risc vital, i que per a la resta ja existeixen les asseguradores privades. Aquesta posició, rebatuda sens dubte pels responsables sanitaris procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ha estat defensada històricament per convergents i postconvergents, que mai van trobar l’oportunitat d’aplicar-la sense que suposés un risc electoral. Artur Mas va experimentar les conseqüències d’aquest intent després de les seves retallades, poc abans d’orientar-se cap a l’independentisme.
Abans que aparegués el virus SARS-CoV-2, la sanitat pública de Catalunya acumulava unes llistes d’espera quirúrgiques, de proves diagnòstiques i de visites a metge especialista que superaven àmpliament a les que havien tancat l’anterior legislatura, que ja eren preocupants. La presidència de Quim Torra estava resultant nefasta per a l’assistència sanitària pública, encara que no era un assumpte que els ciutadans recriminessin, o no en públic i de forma massiva, ja que tot l’espectre polític estava absorbit pel procés independentista.
El fet és que durant el Govern de Torra s’havien incrementat les esperes quirúrgiques, que el febrer del 2019 afectaven 177.976 persones, xifra un 10% superior a l’heretada del període en què Toni Comín va dirigir la Conselleria de Salut. Un total de 145.877 pacients esperaven una prova diagnòstica tecnològica (colonoscòpies, mamografies, ressonàncies magnètiques, TAC, entre elles), un 23,5% més que quan es va iniciar la legislatura. I altres 454.098 persones esperaven accedir a un metge especialista hospitalari.
Aquestes esperes, molt superiors a la mitjana registrada en el conjunt d’Espanya, eren encara conseqüència de les retallades pressupostàries aplicades al sector sanitari públic durant el primer govern d’Artur Mas, que va eliminar 1.500 milions d’euros de la partida de Salut. Durant la vicepresidència d’Oriol Junqueras, supervisor dels comptes de Comín, el sistema sanitari va recuperar 57 milions per a un pla de xoc quirúrgic que es va executar i va reduir lleugerament les llistes. Junqueras tenia previst injectar 400 milions més a la sanitat pública, cosa que no va succeir perquè mai es van aprovar nous pressupostos per a la Generalitat.
Aquest és el panorama amb què es va trobar l’assistència sanitària de Catalunya quan va irrompre la Covid-19. El passat 20 de març la Conselleria de Salut va enumerar a la seva pàgina web les esperes per accedir a una prova diagnòstica que acumulaven les deu determinacions més sol·licitades pels metges -només deu-, que afectaven 118.450 persones. Entre elles destacaven 35.118 pacients que esperaven una ressonància magnètica durant una mitjana de 86 dies, que en molts casos superaven l’any de demora; 16.607 a l’espera d’una colonoscòpia o 27.644 que necessitaven un TAC.
Durant la pandèmia de la Covid-19, segons ha informat Comella, els hospitals han estat sobreocupats pels malalts de coronavirus, però han realitzat 34.000 intervencions quirúrgiques inajornables, oncològiques o cardíaques fonamentalment, i han realitzat 49.000 proves diagnòstiques.
