El confinament decretat el passat 14 de Març ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de la violència masclista. Les consultes al telèfon d’atenció a les víctimes (016) s’han incrementat un 47,3% entre l’1 i el 15 d’Abril respecte al mateix període de l’any anterior i les consultes on line un 650%. El recent feminicidi a Corbera de Llobregat (Barcelona) és el resultat més terrible de tancar a les dones amb els seus agressors.
No obstant això, l’increment d’aquesta violència era una situació que es podia preveure. L’excepcionalitat del confinament, on la convivència és permanent i forçosa i la mobilitat reduïda o nul·la, afavoreix les situacions de conflicte i de violència, amb l’agreujant de la dificultat per a buscar suport social, contactar amb familiars o persones de suport, professionals o serveis. No obstant això, el primer Estat d’Alarma no va contemplar aquests casos ni els va atorgar la importància necessària. No va ser fins al 31 de Març -quinze dies després de la declaració oficial de l’excepcionalitat- quan es va presentar el Pla de Contingència en referència a la violència de gènere. El nou Reial Decret considera essencials els serveis d’atenció a les víctimes i permet a les comunitats autònomes utilitzar determinats fons per a reforçar els serveis durant la crisi de la Covid-19.
Enfront d’aquesta situació, tant a nivell estatal com comunitari, s’han posat en marxa diverses mesures dirigides a garantir l’atenció a les dones en situació de violència. Algunes de les iniciatives han estat el reforç de les línies d’atenció telefònica, la intensificació de la difusió dels números, la implantació de la modalitat escrita a través del correu electrònic i l’obertura d’una línia de missatgeria immediata via whatsapp. Per part seva, associacions i col·lectius feministes locals han divulgat aquests serveis a través de les seves xarxes socials, posant l’accent principalment en la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. Ara, més que mai, hem d’apel·lar a la sororitat.
Però no es tracta, únicament, d’ampliar de manera simple els serveis i la seva divulgació. El ICD publica “L’estat de confinament derivat de la situació d’emergència sanitària per la Covid-19 provoca un impacte clar en les dones en situació de violència masclista i els seus fills i filles, especialment aquelles que pateixen situacions de risc”. Per tant, cal preguntar-se; quines són les situacions de més risc? Quines dones accedeixen a aquests serveis? Quines queden excloses i per quines raons? I, la més important; com s’entrecreuen els diferents eixos de desigualtat a les dones i amb quin impacte?
Encara que la llei catalana 5/2008 incorpora la paraula masclista al títol i a la definició de les violències que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho, el concepte ‘violència de gènere’ és l’utilitzat més extensament i la legislació estatal vigent ho interpreta d’una forma molt limitada i ho restringeix a les relacions de parella heterosexual i queda pràcticament circumscrit a l’àmbit domèstic. Aquest marc legal i jurídic exclou a moltes dones de ser reconegudes com a víctimes. I el més greu, durant aquest confinament, totes aquestes víctimes no reconegudes, no poden accedir a les ajudes i els reforços incorporats per les institucions per a pal·liar l’augment de les situacions de violència, tot i que el seu risc augmenta d’igual forma.
Les ocupacions de l’àmbit domèstic, social i de cures, altament precaritzats, han estat dels més castigats amb les retallades dels últims anys. Com a conseqüència, és un dels sectors on la pandèmia està afectant amb més força i empitjorant encara més les condicions laborals. Aquests llocs són ocupats en un 80% per dones. A més, el 70% del treball de cures es realitza sense contracte majoritàriament per dones migrades. Aquestes dones, que potser estan allunyades de les seves famílies i de les seves xarxes, poden trobar-se en situacions d’especial vulnerabilitat: situació administrativa irregular, dependre dels seus marits econòmicament o en forma de reagrupació familiar, entre altres. Si es troben, a més, en una situació de violència, recloses amb el seu agressor, el perill augmenta de manera exponencial. No obstant això, no són mereixedores dels recursos disponibles, i les seves múltiples situacions de violència seguiran més invisibilitzades que mai.
Aquests són només uns mínims exemples que ens permeten acostar-nos a la idea de la necessitat immediata d’incorporar una perspectiva interseccional per a l’abordatge de totes i cadascuna de les manifestacions de les violències masclistes. No hem d’acceptar que el mateix sistema ens posi en risc, sense a més, adjudicar cap responsabilitat als estats.
Parlar d’interseccionalitat significa assumir que existeixen altres matrius de dominació més enllà de les conseqüències del patriarcat. Deixar de costat el gènere com a únic eix de desigualtat i incorporar altres elements d’estratificació i identitat com poden ser la classe, la raça, l’ètnia, la identitat sexual o la diversitat funcional entre altres, que poden travessar a una sola dona en un moment determinat i que poden portar-la a una situació de vulnerabilitat important. En definitiva, tenir en compte els determinants socials de la salut.
Aquest canvi de paradigma inclou una visió més complexa i holística de les persones i pot ampliar la mirada cap a una perspectiva global, on les experiències individuals siguin considerades, i els condicionants que legitimin la situació de víctimes no vinguin determinats per estereotips arrelats en l’imaginari col·lectiu, estàndards de comportament, perfils socials o inclusions jurídiques i legals. Les estratègies polítiques interseccionals han de partir d’una anàlisi real i completa sobre les diverses formes i àmbits en els quals es pot produir violència masclista, tenint en compte situacions de pobresa, d’estrangeria, d’accés al mercat laboral, de salut… Han de ser crítiques amb l’essencialisme, incidir en la problemàtica estructural i institucional existent i fomentar l’autonomia i la responsabilitat de la víctima, emfatitzant la capacitat de recuperació i de transformació i evitant la revictimizació.
El confinament, provocat en aquest cas per la pandèmia, ens obliga a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals (associacions, veïnes, amistats..) a les quals algunes dones han de recórrer, ja que no són emparades pel nostre sistema polític i social. La situació actual posa en relleu la necessitat d’adequar les estratègies polítiques i jurídiques, així com les eines i l’ampliació dels recursos sota un paraigua més ampli on puguin entendre’s i protegir-se de manera real a totes les dones, moltes de les quals són travessades per diversos eixos d’opressió i de desigualtat, sense que s’hagin de veure limitades per cap motiu.
Agraeixo a Ana Martinez, la seva revisió, aportacions i per animar-me a escriure
