Preguntar-se entre altres coses per la molt alta prevalença d’infectats per la COVID-19 entre els sanitaris ens anima a assetjar una reflexió no únicament sobre el lloc de la sanitat en la nostra societat sinó també sobre la societat en general, i els seus valors no sempre explícits. A data 14 d’abril de 2020, un 18,5 dels infectats o en condicions d’aïllament pendents de diagnòstic eren sanitaris a Espanya, és a dir: 1 de cada 5 infectats.
La majoria de les anàlisis, des de la dels “opinadors” professionals, fins a la d’experts en epidemiologia, salut pública o enginyeria biomèdica subratllen fins a l’èxtasi els adjectius: imprevisible, excepcional, única… Els qualificatius, sense faltar a la veritat, carreguen tota l’anàlisi (i a vegades tota la falta de reflexió) en què com és (una situació) excepcional no pot ser previsible.
Dit d’una manera més planera: no hi ha cap altre responsable de tot el què està passant més que la pandèmia. Com no hi ha altre responsable de l’abús que l’abusador. Cert. Però aquesta afirmació no enuncia més que la part més òbvia de la realitat; per definició sempre complexa i difícil de reduir a un algoritme o una anàlisi massa simple.
No cal aprofundir gaire per adonar-nos-en que el que sosté aquestes afirmacions és justament una concepció dels humans, de la societat i de la vida en el seu sentit més ampli (biològic, filosòfic, matemàtic, sociològic, etc.) com quelcom estable i estàtic.
Hom pot pensar que els dispositius de pensament són precaris (que en són) i que és per això que la realitat no es deixa pensar ni ens deixar pensar d’altra manera. O bé apuntar, una mica més agosaradament, a què el que hi ha darrere de la concepció actual de la vida a nivell social i polític (però no només) no és tant la impossibilitat de treballar amb la seva complexitat sinó l’esborrament (interessat o no, conscient o inconscient) d’aquelles qüestions vitals (mai millor dit) incòmodes com la precarietat, la imperfecció, la malaltia, la vellesa, la negació, la mort… En definitiva allò que la psicoanàlisi anomena la castració.
Realitat, certament, incòmoda i desagradable (no només) per tothom això dels límits. No obstant això, dubto que la incomoditat sigui la veritable raó per la qual se l’ha fet fora de moltes disciplines.
Fins i tot en l’àmbit mèdic, no em sembla exagerat afirmar que és gràcies a la bioètica que s’incorporen aquestes tangibilitats al discurs mèdic tant a l’acadèmic com a la seva pràctica diària. Però no només com a acceptació d’un fracàs o d’una manca d’èxit del dispositiu assistencial sinó com a realitat inqüestionable de la mateixa disciplina. No és un accident, o un cas especial sinó que constitueix el gruix del verb: tenir cura. I representa, per tant, el moll de l’os de la tasca mèdica.
Acceptar que la funció de la medicina no és únicament curar, verb que en sentit estricte i des de sempre es pot conjugar poques vegades, i que acompanyar, donar suport, trobar alternatives que no necessàriament ens portaran a la completesa forma part del saber i del bon fer mèdic ha portat i comporta molt d’esforç. Que l’altre tingui un lloc com a semblant no és tasca fàcil però just per això és irrenunciable. Algun dia haurem de pensar perquè la Bioètica és tan anglosaxona i deixa tan poc lloc per pensadors de la talla de Levinàs?
És qüestionable doncs que els “plans” assistencial i de prevenció segueixin armant-se sobre una imatge relativament idealitzada de la vida viva. No es tracta de fer una crítica ferotge dels estaments rectors de la sanitat sinó més aviat mirar d’obrir-nos a noves mirades que puguin enriquir la planificació, la prevenció i l’assistència.
En algun moment haurem de poder pensar, i això inevitablement vol dir ser capaços de posar en qüestió, de debatre obertament, quins són els criteris que es prioritzen a l’hora de prendre decisions en el camp de la salut. I quina és la ideologia que sosté els arguments “tècnics”.
Què és el que converteix en raonable, per exemple, reduir els llits dels hospitals, reduir el nombre de professionals, el model d’atenció a l’ancianitat centrat a ampliar places de residències geriàtriques enfront d’una òptima atenció a casa seva o deixar que any rere any disminueixi el seu poder adquisitiu? No oblidem que en una societat capitalista el preu assenyala el valor. Haurem d’acceptar que la cura de la salut no ha estat una prioritat, com no ho ha estat l’educació i per extensió el benestar dels educadors, el conreu de la terra, o tantes altres tasques vitals.
Tot plegat ens hauria de portar a poder “desemmascarar” afirmacions “fetitxe” com “el primer és la salut”… Entendre que darrere aquestes afirmacions no hi ha cap projecte, tret del buit més interessat. Un lloc comú que el capitalisme descàrrega de contingut. De la mateixa manera que “el més important és la persona humana” pot servir per deixar que la gent mori al mar i per castigar a qui vol ajudar.
Aquesta pandèmia podria ser un catalitzador per mirar de veure més enllà de l’imaginari que promou la cultura del poder. Qui no hi és no hi és comptat. Traduït: el que compta és qui fa moure els comptes. Haurem d’aconseguir deixar al descobert les vergonyes d’una política que ha dimitit per entregar-se, tota, al que entén que és el veritable valor: l’economia.
Dit així, tornem a caure en el parany: Convertir una decisió basada en els interessos que realment avalen la decisió (el plural potser és excessiu) en un concepte abstracte: l’economia. De fet no és un concepte. És l’empirisme més “xato” i més pla. Fa molts anys que hi va haver qui va afirmar la mort de la història, l’emergència del mercat com a regulador universal i va aparèixer (dins la democràcia) el pensament únic.
Del que parlen les decisions polítiques i econòmiques que s’han pres és del lloc que ocupa la persona i la cura de la mateixa en aquesta societat nostra que es ven de ser democràtica. Pobre “Marianne” com s’ha de veure…
L’estudi dels pressupostos de l’estat diuen alguna cosa d’allò que més es cuida? Tant en temps de crisi econòmica com en temps de crisi de vida (pandèmia)? Les prioritats algun dia s’hauran de poder anomenar amb paraules entenedores, no? Com ve deia el mestre Valverde, si no saps explicar quelcom perquè ho entengui un ignorant vol dir que no t’ho saps. No sé que ens hauria d’intranquil·litzar més: si pensar que hi ha coses que el poder no les sap, o pensar que no les explica perquè mai no ha considerat rellevant que la ciutadania les entengui.
En tot cas, i resumint-ho molt per poder anar acabant: ara o quan sigui, haurem de poder no obeir la crida a deixar de pensar i només acceptar les decisions del poder, del govern del tipus que sigui i a les seves derivades de mercadotècnia. Haurem de trobar la força per donar-nos un espai per desvetllar les veritables raons de les decisions que es prenen. I potser encara més important, descobrir què és el que veritablement emparen.
Els hi avanço una intuïció, potser només personal tot i que espero que no, el que realment està mostrant aquesta crisi, aquesta pandèmia, és el lloc que ocupem els ciutadans pel poder. El que realment està per pensar és el que la gent, el poble, la ciutadania… és capaç de fer perquè el pensament que encomana el poder no esdevingués l’única veritat possible.
Perquè del que no hi ha dubte és que el lloc que socialment ocupa l’art i/o la ciència de tenir cura és cada cop menys valorat si el comparem amb moltes professions menys bàsiques.
Perquè fins aquesta pandèmia ni pescadors, ni pagesos, ni transportistes, ni altres professions imprescindibles per la vida viva tenien cap ressò en els programes de notícies o de debat dels mitjans de formació de masses (com li agradava anomenar als mitjans de comunicació al filòsof Agustín Garcia Calvo).
Han hagut de passar bastants dies perquè el lloc del futbol, de la xafarderia com a eina social, i altres mil llocs comuns hagin donat pas a algunes preguntes més vives i alguns tons més calmats.
És evident que les mesures que es prenen parlen de les prioritats del sistema.
Caldrà compondre-se-les per tal que aquesta crisi ens permeti aprendre alguna cosa de la vida viva. Tots els canvis quotidians que dia a dia es veuen, que no ocupen ni una ratlla en els diaris, ni un minut en les emissores de ràdio, ni un segon en els telenotícies, han de poder ser un bon impuls per aconseguir que això que des del paradigma no es deixa pensar pugui ser pensat. Que la realitat sigui, si més no, menys monolítica i més propera a la vida, a la mort, a la malaltia, a l’alegria, a la solidaritat, al plaer, a l’humà, en definitiva. A tot allò que l’imaginari que promou el poder vol deixar fora.
Per afavorir a qui?
Aquestes i altres preguntes de ben segur que es desplegaran en un proper futur. Aconseguirem convertir-les amb eines al servei d’un futur més complex i més humà?
Seguim…?
