Al llarg del mes de març i principis del mes d’abril d’aquest any l’epidèmia de COVID-19 es va transmetre de manera exponencial entre la població de Catalunya, amb un alentiment en dies posteriors possiblement associat a la implantació del confinament de la població.
Un fet rellevant per entendre l’evolució de la malaltia, però també per dissenyar quina hauria de ser l’estratègia més adequada per dur a terme el desconfinament, és la distribució geogràfica de la propagació de l’epidèmia. Com ha anat mostrant l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) utilitzant les dades del Registre COVID-19 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la taxa de casos positius acumulats varia substancialment entre Àrees Bàsiques de Salut (ABS) i entre municipis.
En diferents treballs, disponibles a la pàgina web del Grup d’Anàlisi Quantitativa Regional (AQR) de la Universitat de Barcelona, hem analitzat la possible associació entre la propagació territorial de la malaltia i diferents factors apuntats en l’estudi d’altres epidèmies prèvies. En aquest article es resumeixen els principals resultats obtinguts fins ara.
Densitat de població
En primer lloc, hi ha diversos motius pels quals la incidència de la COVID-19 pot ser més elevada en àrees densament poblades, motius que han justificat l’estratègia de confinament estricte adoptada al nostre país. Una major concentració de la població en el territori afavoreix la interacció i els contactes a la vida diària dels individus, cosa que resulta essencial per a la ràpida transmissió de la malaltia.
Així mateix, l’ús de transport públic pot haver estat determinant en la ràpida propagació de la COVID-19, i es dona una clara relació entre dotació i utilització de transport públic (accés a metro, trens de rodalia, servei d’autobús) i densitat de població.
Finalment, fins i tot la superfície dels habitatges podria tenir un paper en la propagació entre membres de la llar, ja que aquesta tendeix a ser menor en les àrees més poblades. Els resultats de la nostra anàlisi suggereixen que duplicar la densitat de població duu a un increment d’entre el 5% i el 10% en la taxa de casos de COVID-19, després de controlar per la influència d’altres factors. Aquest resultat pot ser particularment important tant per al seguiment de possibles onades futures de l’epidèmia, com per a l’organització del desconfinament de la població.
Condicions meteorològiques i contaminació atmosfèrica
Les dades internacionals han mostrat clarament una major expansió de la SARS-Cov-2 en un ampli corredor est-oest situat entre el paral·lel 30 N i el paral·lel 50 N, zones caracteritzades per tenir temperatures mitjanes situades entre els 5 °C i 11 °C i nivells d’humitat relativa entre el 50 i el 70%.
Els nostres resultats assenyalen la importància de les condicions meteorològiques durant la fase de contagi de la malaltia, com també han trobat altres estudis (aquí i aquí), si bé l’evidència internacional no és concloent.
En concret, en aquelles zones amb majors temperatures mitjanes i majors nivells d’humitat relativa s’observa una reducció de la taxa de contagi mantenint igual la resta dels factors. Així doncs, l’augment de temperatures durant els pròxims mesos podria ajudar a contenir l’expansió del coronavirus durant el període de desconfinament. Ara bé, el fet que la humitat relativa decreixi en les zones de l’interior a mesura que ens acostem al període estival podria compensar part de l’efecte associat a la temperatura.
Diferents estudis han mostrat també evidència sobre la influència de la contaminació atmosfèrica en la propagació i expansió d’epidèmies anteriors (per exemple, la SARS) i sobre la major mortalitat als Estats Units i Itàlia en el cas de la COVID-19. La nostra anàlisi també mostra una associació negativa entre els nivells de concentració de PM10 i N0₂ sobre la taxa de contagi.
En concret, un augment d’un 1% en la concentració d’aquests contaminants faria augmentar la taxa de contagi pràcticament la mateixa proporció. Tenint en compte que durant la fase de confinament els nivells de contaminació s’han reduït de manera considerable, la recuperació de nivells previs a causa de la reactivació econòmica podria representar un risc important per als habitants de les zones més exposades a aquests contaminants davant futurs rebrots de l’epidèmia.
Privació socioeconòmica
Finalment, diversos estudis (per exemple, aquí i aquí) també han mostrat com la variació espacial en la propagació i en l’impacte d’altres malalties infeccioses, com la grip espanyola de 1918, va estar relacionada amb el nivell de renda de cada territori, la seva taxa d’atur i el nivell educatiu de la seva població.
A tall d’exemple, es pot suposar que la malaltia es va estendre més ràpida i intensament en aquells llocs que concentren menys població de renda elevada, en què un nombre elevat de la població treballa en activitats on les interaccions amb altres persones són freqüents i intenses, i que a més tendeixen a utilitzar habitualment el transport públic. També es pot argumentar que les mesures d’auto prevenció i protecció podrien haver estat menys habituals allà on, en termes relatius, hi ha un percentatge de la població amb nivells educatius més baixos.
De fet, l’evidència que hem obtingut per a les Àrees Bàsiques de Salut a Catalunya (una unitat territorial amb un ampli detall per a zones urbanes) suggereix una associació positiva entre el nivell de privació socioeconòmic i la taxa de contagi, especialment quan aquesta última assoleix valors elevats. Aquest resultat és consistent amb els nivells molt elevats de propagació de la malaltia en les zones de l’àrea metropolitana de Barcelona que tradicionalment presenten poblacions amb un alt grau de privació socioeconòmica.
A favor d’un desconfinament asimètric
En síntesi, encara que es tracti d’una investigació encara en curs, els resultats obtinguts fins ara donen suport a dur a terme un desconfinament asimètric considerant tant les característiques dels diferents territoris com la influència que la tornada a la normalitat pot tenir sobre algun dels factors analitzats (per exemple, la contaminació atmosfèrica) i que hauria de ser tingut en compte a l’hora de dissenyar l’estratègia més adequada.
En tot cas, és important reconèixer la complexitat de l’asimetria territorial, atès que els desplaçaments per treball i estudis de persones que resideixen en zones amb, en principi, diferents nivells de vulnerabilitat podrien facilitar la transmissió generalitzada de rebrots de l’epidèmia.
En conseqüència, els fluxos habituals de persones entre les diferents zones haurien d’intervenir en l’equació, per exemple mitjançant la consideració de les àrees delimitades pels mercats de treball locals i no basant-se en delimitacions purament administratives.
Aquest article es va publicar originalment a The Conversation. Els autors són Raul Ramos Lobo, Alessia Matano, Alicia García, Antonio Di Paol, Enrique López Bazo, Ernest Pons Fanals, Jordi López-Tamayo, Jordi Suriñach, Josep Lluís Carrion-i-Silvestre, Rosina Moreno Serrano i Vicente Royuela,investigadors de la Universitat de Barcelona.
