Opinió

La Infermera de Família una imprescindible desvalorada en aquesta lluita de crisi sanitària

La Infermera de Família i Comunitària és una especialitat que poques persones coneixen si no formes part del gremi sanitari però ha estat, és i serà una figura essencial en la cura de les persones i la comunitat durant la pandèmia de la COVID-19 i els efectes col·laterals que aportarà després d’ella.

Els centres d’Atenció Primària (AP) són el recurs més pròxim i fonamental que té la població per a les seves cures de salut sent la Infermera la figura essencial en la promoció de la mateixa i en la prevenció i el control de les patologies cròniques existents en la comunitat.

Durant aquesta crisi, la tasca realitzada en els Centres de Salut ha estat infatigable i tenaç i poc o res s’ha parlat sobre això. Els mitjans de comunicació ens han obviat i per al govern hem estat inexistents. Només ha existit una preocupació, el col·lapse de les UCIS als Hospitals. Justificada queda tal intranquil·litat en observar com companys i col·legues han treballat i lluitat diàriament sotmesos a estrès físic i emocional amb horaris interminables i amb roba que menys que carregosa i pesada.

Però el desenfrenament existent en l’Atenció Especialitzada s’ha vist atenuat gràcies a l’AP la qual ha realitzat una contenció exemplar filtrant quins pacients havien de ser atesos a l’Hospital i quins podien ser controlats en els seus domicilis o en els mateixos centres de salut. Gràcies a la seva dedicació s’ha evitat la saturació d’aquests Hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 mitjançant atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. A més, durant aquesta crisi pandèmica hem assumit al sector sociosanitari més vulnerable de l’estrat sanitari, les residències.

La Infermera de Família, al costat sempre del pacient i juntament amb el seu equip multidisciplinari de treball, està realitzant un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant de pacients com de familiars aportant no sols els seus coneixements i experiències com a professional sinó també com a persona i ésser humà.
És per tot això que com a mínim m’incomoda que tant el govern estatal com l’autonòmic estigui desvalorant el paper de l’AP i amb ella la figura de la Infermera de Família quan és i ha estat imprescindible en aquesta lluita de crisi sanitària.

Igual que han succeït als Hospitals, en els Centres de Salut també hi ha hagut i continua havent-hi professionals sanitaris contagiats i en comptes de cobrir i reforçar la plantilla han enviat als “no contagiats” a Hospitals de Campanya. La falta d’equips de protecció individual (EPIS), de recursos humans i el nombre de persones en aïllament és indicatiu de la falta de resposta per a millorar la situació en les àrees bàsiques de salut. De fet, s’han tancat molts CAP amb l’excusa de la Covid-19 desprestigiant així l’AP. Si continuen desmantellant els Centres de Salut i els professionals realitzant les seves cures en altres àrees sanitàries, la prevenció de les malalties i el seguiment de les patologies cròniques es pot veure com a mínim desbordada.

La Infermera d’Atenció Primària està especialitzada en unes cures molt diferents de les infermeres que treballen a l’Hospital. En els centres de Salut, la Infermera de Família realitza un abordatge integral especialment en promoció i prevenció de la salut tant individual com de manera col·lectiva i durant tots els cicles i etapes de la vida; és per això que aquestes cures no poden ser eludits i molt menys poden ser assumits en cap concepte per l’Hospital. Si no s’haguessin realitzat tantes retallades en sanitat en els últims anys, possiblement aquesta situació excepcional que hem viscut no ens hauria sobrepassat i la Infermera d’Atenció Primària hagués pogut continuar desenvolupant la seva professió en els Centres de Salut. La poca importància i falta de valor que atorga l’estat als processos de salut, a la promoció d’entorns saludables i als professionals sanitaris que la fomenten ha posat en risc la nostra vida. I igual que ha passat als Hospitals o altres centres sanitaris hem viscut de la caritat i la solidaritat de les persones i del poble que s’han bolcat molt especialment amb nosaltres col·laborant en temes de material i voluntariat. Molt agraïts ens sentim encara que em temo que aquesta fraternitat és un pegat que legitimarà que els que ostenten el poder continuïn mantenint la seva supremacia.

Els professionals dels Centres de Salut hem respost a les exigències de l’estat d’alarma amb tota la nostra empenta augmentant al màxim la nostra capacitat de treball amb total compromís moral i ètic; però em temo que el més difícil està per arribar i d’això poc parlen els mitjans de comunicació i el govern en general. Les conseqüències de la Covid-19 posaran a prova de nou l’Atenció Primària i amb ella a la figura més rellevant en la cura, la Infermera de Família.

Durant aquestes setmanes el sentiment de por ha estat un denominador comú en cadascun de nosaltres. En més o menys mesurada tots hem viscut una situació única i estressant com a ésser humà. Una realitat sense precedents en la nostra societat que no serà gratuït per a la nostra salut.

Aquesta sensació de paüra juntament amb les setmanes d’aïllament pot comportar a un augment de patologies mentals i desajustaments psicològics en persones amb o sense antecedents. El tancament és devastador per al nostre sistema immunitari i la falta de temps per a construir vincles reals desencadena sofriment i conclou en malaltia. Aquesta existència s’empitjora en persones que han viscut moments esquinçadors i ruïnosos en la seva vida com la defunció d’algun familiar en plena pandèmia sense poder permetre’s el luxe d’un comiat digne.

L’ansietat i la depressió juntament amb patologies cròniques com la insuficiència cardíaca o altres malalties relacionades amb l’alimentació i l’estil de vida, com són l’obesitat, la hipertensió o la diabetis col·lapsaran, aquesta vegada sí, la nostra primera porta d’entrada al sistema Sanitari, l’Atenció Primària.

Els professionals que treballen en els Centres de Salut tindran dificultats per a abordar aquestes malalties i les comorbilitats que elles generen en la població. La col·lectivització de la salut i l’apoderament d’aquesta, labor essencial de la Infermera de Família, serà missió impossible. Què farem front a aquesta nova pandèmia? Com gestionaran els que ostenten el poder aquesta pròxima etapa sanitària per a l’Atenció primària? Estem els professionals de la salut preparats per a una segona recessió?
Preguntes sense resposta que obliguen a la reflexió tant del poble com del govern. A la comunitat a fer costat a aquelles gestions governamentals que defensin la sanitat pública i als quals posseeixen la potestat per a posar-les en pràctica a no retallar pressupostos en temes sanitaris.

Mentrestant quedem-nos amb l’innegable; l’aprenentatge obtingut gràcies a aquesta crisi sanitària i que el poble organitzat és molt més potent que un estat. Encara que això ja ho sabíem i no érem conscients.