Ja fa dies que el confinament i l’epidèmia segueix essent el centre de les nostres vides. Com molt bé em suggeria un amic i col·lega el tema de la informació és un tema cabdal. Què vol dir estar informat? Totes les informacions valen el mateix? És el mateix informar que desinformar? I com podem triar el gra de la palla? Com podem saber que el que en diuen informació ens fa saber quelcom d’interès per nosaltres o més aviat que serveix a interessos aliens als nostres com a persones i ciutadans?
A partir d’aquest detonant se m’han desplegat una col·lecció de preguntes que miraré de posar a treballar. Algun dels llocs comuns que aquesta pandèmia convoca és l’afirmació (sense poder saber amb claredat si hi ha raons veritablement fonamentades per sostenir tals asseveracions) que la societat canviarà per sempre més i que mai tornarem a la manera de viure que coneixíem. Tot i no saber encara en què ni com ho farà.
Un pot preguntar-se, en un atac d’innocència massa provocatiu per alguns, si ha de canviar alguna cosa o tot i, si hem de canviar, com ho fem per saber què canviar, perquè, per a què? Així doncs, apareix en escena, la qüestió qualitativa.
Sabem que la majoria d’estudis es plantegen sempre des del vessant quantitatiu de la qüestió a estudiar. La pregunta és si això serveix de debò per als humans? Si en pensar sobre la humana vida, no només sobre la vida humana, podem seguir amb aquest costum.
La majoria de les propostes, anàlisis, estudis i pronòstics que he pogut llegir des de l’article del MIT Technology Review de Massachussets del que us deixo l’enllaç, fins altres intervencions des de l’àmbit sanitari, biològic o global donen per fet el canvi. El que no acabo de trobar és una anàlisi rigorosa dels elements axiològics del canvi. És com si el que realment té o no té valor no ho sabem, creiem que no cal saber-ho, o més preocupant encara- no volem preguntar-(nos)-ho.
Si fa uns mesos algú hagués descrit en una obra de ficció just el que estem vivint ara els adjectius despectius haurien estat impressionants. Ara la realitat ens ha immergit dins la ficció inqualificable de cop. Aquest “viatge” no és més una declinació del que sempre ha estat la vida. Avui vivim i pensem d’una manera que després d’un esdeveniment (en el sentit més filosòfic i profund del terme) haurà canviat. El que el pensament té com a tasca inajornable des de sempre és preguntar-se per tot plegat.
Què és el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda?
Únicament la durada de la vida és el que hauria d’importar-nos? No ens caldria poder pensar sobre el que té valor per cadascú de nosaltres en particular abans de deixar-nos portar per aquesta mena de dictadura de la durada que fa que ningú dubti que la vida d’un jove té més valor que la d’un vell? (Al primer món. Perquè al que anomenem tercer mon o societats poc desenvolupades no ho viuen així. Allí la vida dels vells té molt de valor. Però com va dir algú, quan va caure el mur només va caure en una direcció, i la globalització ha fet que tot el que no és primer mon cada cop existeix menys, si és que alguna vegada ha existit gaire) I en aquests assumptes, ni que sigui el de la durabilitat de la vida, és una matèria que hem de deixar en mans de l’estat perquè la resolgui per nosaltres? O haurem de tornar, quin avorriment oi?, a la responsabilitat individual?
Aquests interrogants no són nous. No haurien de semblar nous per ningú. Des que els humans deixem registre de la nostra vida i del nostre pensament, aquestes són matèries subjectes de reflexió.
El que dóna per pensar és que just quan la pandèmia genera un munt de realitats que, tot i existir de sempre per molta gent, ara prenen el primer pla perquè afecta gairebé tothom és quan tornem a demanar que sigui el gran papa estat qui ens doni resposta a tot.
És evident que l’estat té una responsabilitat que no pot defugir, tot i que ho fa. I que en algun moment s’haurà de fer una crítica espero que ferotge dels criteris de prioritat que han construït la vida social. D’això vaig parlar-ne en altres articles i no vull redundar.
Però saber què és el que fa que sigui millor viure que ser mort? Què val més? Què m’ajuda més? Què és el que fa que la vida sigui més viva? No sé si són qüestions que puguem esperar que resolgui algú per nosaltres.
Adonar-nos que el nostre benestar passa inevitablement pel benestar de l’altre podria ser una de les coses que podríem aprendre amb aquesta pandèmia. Això té un vessant personal que crec, humilment, que és la que millor funciona; però té, inevitablement un vessant política, que no he sabut veure com la posen a treballar els governs, ni les institucions supranacionals. Ni tan sols les que tenen com a tasca vetllar per la salut del món.
Com expressà amb contundència Levinas al llarg de la seva proteica obra “un humain se présente par son visatge comme vulnerable, en tant qu’il va mourir”. Adonar-nos, ni que sigui des de l’angoixa que genera l’emergència d’una malaltia que posa la mort i la seva inevitabilitat en primer pla ens podria encoratjar a preguntar-nos perquè en la nostra quotidiana vida social (aquesta que diuen canviarà per sempre) la fragilitat, la malaltia, el dolor, la discapacitat (tots som discapacitats en alguna mesura i en alguna realitat) no ocupen un lloc de rellevància en les nostres prioritats.
Què ha fet que oblidem amb tanta lleugeresa que sols no som ningú? Que tots som l’altre i que l’altre som tots. O dit amb Dostoievski: “nosaltres som tots culpables de tot i de tots davant tots, i jo més que els altres”, que jo sóc responsable d’una responsabilitat total envers els altres, que per tal d’aconseguir el meu benestar he de treballar perquè tothom, per especials que siguin les seves necessitats, tingui un espai de confort, respecte i cura en el nostre espai comú: la societat.
No dic res nou si afirmo que aquesta terrible crisi podria ser una meravellosa oportunitat per qüestionar el nostre fer, el nostre viure, els nostres valors… Allò que sosté i justifica el nostre fer de cada dia. Que hauríem de poder mirar d’aprofundir en aquestes “realitats” que no són més que acords no explícits que fan que quelcom valgui més que una altra cosa. Veure el que fa que “comprem” sense preguntes els valors monolítics, irreals i estàtics que ens ven el poder sense gens d’esforç. Més clar i més senzill, crec fermament que en aquest dia a dia “pandèmic”, cada dia hi ha coses a pensar, a reflexionar, a proposar-se i a aprendre.
Seria una llàstima que després de tot el patiment, l’angoixa i el dolor que la pandèmia ens ha fet viure a tots (o a gairebé tots) no ens quedes cap empremta de tot el que tots (o gairebé tots) de ben segur hem pensat, proposat o après.
Un ja te una edat, i no puc deixar de recordar les experiències i els intents de vida altra que he viscut en directe o a través dels llibres. El dia a dia més proper, el que puc veure des de les finestres de casa meva. Els concerts improvisats des dels balcons del pati comú, les carreres diàries de l’avi al terrat, les mirades dels veïns, tot és nou… i tot és ple de potencialitats que estaria bé no malbaratar. Potser repensar tot plegat des d’una perspectiva més humil i oblidant-nos de l’èpica per una estona ens podria fer somriure una mica.
Seguim lluitant. Però que bé si a banda de mirar de retardar la mort aconseguim viure més.
Que la medicina no fos només la lluita contra la mort sinó un espai per fer viva la vida
Seguim…
