Des de fa setmanes, en el context generat per la pandèmia de la COVID-19, estem comprovant, estupefactes, com milers de persones grans, residents en centres geriàtrics, han estat les principals víctimes de la pandèmia de la COVID-19. Moltes famílies han denunciat la manca de recursos de les residències de gent gran i també la poca sensibilitat que han mostrat alguns – no tots – professionals.
A partir del que ja resultava més que evident, l’Administració es va posar les piles i va prendre cartes en l’afer. No es podien tolerar més discriminacions, més maltractaments, més negligències i això ha portat a prendre decisions tendents a dotar de millors recursos els centres, sobretot pel que fa al personal sanitari, molt deficitari durant anys.
Semblaria que tota la societat ha pres consciència de la necessitat d’acabar amb el tracte denigrant que han rebut i encara reben moltes persones grans. Semblaria que a partir d’ara les coses seran diferents i, per tant, les àvies i els avis rebran el tracte digne que es mereixen. Fa uns dies, una catedràtica de microbiologia ens recordava el deute que totes i tots tenim vers aquelles persones, al cap i a la fi, d’elles i ells hem heretat el món que ara tenim. Elles i ells varen patir una guerra civil i una terrible postguerra; elles i ells varen sobreviure a unes èpoques espantoses. No solament això, varen seguir lluitant per crear el que ara podem gaudir. Aquest és el deute que tenim amb elles i ells. I això implica, entre moltes altres coses, procurar generar les condicions de benestar en els darrers anys de la seva vida.
Perfecte! Tothom ho té clar. La vida de les persones grans també té valor, i no sembla que posar un número sigui la millor manera de fer justícia, de mostrar una actitud ètica. La vida de qualsevol ésser humà és valuosa, independentment de l’edat, gènere o condició social. Hem après la lliçó, la pandèmia de la COVID-19 ens ha ensenyat moltes coses, entre d’elles, que hem de tractar millor les persones grans.
Ah, però sembla que no tothom ho ha entès així. El dia 28 de maig, vaig rebre la notícia de què un bloc de pisos del carrer Eugeni d’Ors de Sant Feliu de Llobregat havia perdut la comunicació telefònica. Avisada la companyia – Movistar – un tècnic va inspeccionar la instal·lació i va descobrir que uns operaris d’una obra propera havien tallat – potser accidentalment – el cablejat de telefonia. D’acord, acceptem que va ser un accident però és obvi que en els temps que corren un problema com aquest ha de ser resolt en qüestió d’hores. Doncs no! Han passat quatre dies i ningú de la companyia s’ha adreçat al carrer Eugeni d’Ors per arreglar el problema.
I potser algú es preguntarà què té a veure aquest incident amb la gent gran i la pandèmia de la COVID-19. Ben senzill, en aquest bloc hi viuen diverses persones de més de vuitanta anys, la més gran en té noranta-nou! He parlat amb aquesta persona i m’ha explicat que arran de “l’avaria” s’ha quedat incomunicada. No pot fer ni rebre trucades i tampoc pot fer ús del servei de teleassistència que té contractat. Ni ella ni cap de les àvies que viuen en el mateix bloc.
Les trucades fetes a la companyia de telefonia no han donat cap resultat. En conclusió: Movistar ha mostrat un menyspreu absolut per totes les persones afectades i no ha tingut en compte que algunes d’aquestes persones tenen una forta dependència del telèfon a causa de la seva avançada edat.
Negligència professional? Incompetència? Menyspreu?
S’ha enviat un correu electrònic a l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat explicant-li el que està passant i demanant-li que l’Ajuntament prengui mesures. I també s’ha advertit a la companyia de la gravetat de la seva negligència i de les conseqüències que se’n poden derivar.
Esperem les respostes. Però, el que es desprèn de tot això és que malgrat les proclames de les administracions i malgrat les declaracions d’intencions, les persones grans segueixen sent víctimes de maltractaments i abusos i no sempre els culpables són els familiars, els coneguts o els professionals de les residències. També hi ha altres culpables, que menyspreen els “vells” sense tenir en compte que elles i ells també es podran trobar, d’aquí a uns anys, davant dels mateixos problemes i davant dels mateixos menyspreus.
