En temps líquids i ràpids, s’agraeix la mirada històrica, rigorosa i profunda de Borja de Riquer. Ha impartit una conferència sobre Salut Pública i Pandèmies a l’Espanya Contemporània, dins el cicle de xerrades on streaming de l’Escola Europea d’Humanitats, amb seu al Palau Macaya de la Fundació ‘La Caixa’. Si per comprendre el present, cal mirar el passat, parlem amb el savi historiador de com s’ha anat forjant allò que en diem Estat del Benestar, dels perills que assetgen la democràcia i sobretot, d’ensenyament i sanitat, dos pilars que en els últims anys han patit greus retallades. Una mica d’història per saber com hem arribat fins aquí.
Durant molt de temps, la sanitat pública no s’ha considerat un dret a l’Estat Espanyol. S’ha d’emmarcar aquest fet dins el retard general d’Espanya respecte als altres països europeus veïns?
Sí, en un retard tant econòmic com polític en termes de democratització. Si el comparem amb altres països europeus, el trànsit espanyol cap a la democràcia ha estat llarg. La sanitat pública i universal és una peça bàsica de l’Estat del Benestar, que només apareix a Europa. Abans de la II Guerra Mundial, però, alguns països ja l’assagen, com Suècia i Dinamarca. Ara bé, la majoria de països europeus conceben la sanitat pública com un dret dels ciutadans després de 1945. Però, aquí, la democràcia no arriba fins a finals dels 70.
I quines són les causes per no concebre la sanitat com un dret bàsic?
Hi ha uns governants que no la consideren. De fet, en els pressupostos de l’Estat s’hi dedicaven molt pocs diners i recursos a la salut pública, perquè la salut no era una obligació de l’Estat, sinó una petita atenció que calia procurar. Però res més. Serà amb la democràcia quan la salut esdevindrà un dret dels ciutadans i un compromís polític per part dels governants.
Ha comentat que amb liberalisme va haver-hi un retrocés en matèria de salut. Sembla contradictori, si s’entén el liberalisme com un factor de modernitat.
La filosofia del liberalisme promou que cadascú s’ha d’espavilar en funció dels seus recursos. Ser pobre o ric era responsabilitat teva, i l’Estat no tenia cap obligació ni de pagar-te un sou ni d’atendre’t. Les persones que tenien treball s’ho havien de procurar pel seu compte.
La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític
Existia una cultura de la beneficència?
Sí. I la beneficència per qui era? Com es deia, ‘para los pobres de solemnidad’. Ara bé, l’Estat no tenia cap obligació d’atendre la gent. I això què implicava? Que l’atenció pública s’incrementarà a poc a poc, de manera reduïda, mentre que les classes altes i mitjanes amb recursos rebran una atenció mèdica privada i hospitalària.
No és el mateix beneficència que atenció pública.
No, no ho és. La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític
Resulta evident, doncs, que la idea de sanitat pública és intrínseca a la cultura democràtica.
Sí. De fet, apareix en el procés de democratització de la societat, quan els partits democràtics, normalment progressistes, pressionen les administracions públiques a favor dels drets dels ciutadans per una sanitat gratuïta i universal. I passa el mateix amb l’educació.
Durant la conferència al Palau Macaya de ‘La Caixa’, ha explicat també com la desamortització dels béns de l’Església i la municipal de Madoz l’any 1855, repercuteixen en el deteriorament de la cultura de la beneficència.
Sí, perquè moltes propietats eren de certes ordres religioses, d’hospitals o de centres caritatius. I amb les desamortitzacions, aquests centres es perden o romanen amb pocs recursos. Gran part d’aquesta atenció de beneficència anava a càrrec de l’església des de l’Edat Mitjana. Tota aquesta xarxa queda desmantellada perquè perden les seves propietats. En conclusió: la beneficència es deteriora.
I l’Estat no la substitueix?
No. Aquí no comencem a construir hospitals públics fins molt tard. A Barcelona, l’Hospital Clínic, s’inaugura l’any 1906, però el projecte és de l’any 1870. Són 30 anys per construir-lo. De fet, quan inauguren el Clínic, els estudiants de medicina, indignats pel retard, organitzen una mena de carnaval amb pancartes per queixar-se per la desatenció.
I quan ens equiparem a la resta de països europeus?
L’any 1986 amb la Llei de Bases de la Sanitat que estableix la sanitat com un dret universal i gratuït. És la llei de l’Ernest Lluch. A partir d’aquí, tothom té dret a una assistència sanitària i gratuïta. Costarà aplicar-la i exigirà molts recursos. No serà fins a l’any 1990 i principis de segle, que Espanya s’aproparà a la mitjana europea. Sempre per sota, però relativament a prop.
I amb les retallades de l’any 2010?
Torna a produir-se un distanciament notable. Perdem pistonada.
La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari
La sanitat pública era la joia de la corona de l’Estat de Benestar.
Ho era. Però l’hem deteriorada amb les polítiques de precarietat dels anys 2009 i 2010, tant a Madrid com a Barcelona. Els governs del PP i de CiU van fer unes retallades notables en sanitat i ensenyament. Que ho manava la UE? Certament, però ells ho van acceptar.
De fet, creu que una de les raons del fort impacte de la pandèmia aquí rau en aquestes retallades del sistema sanitari?
Sí. La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari. Només cal anar a l’hospital i parlar amb els professionals de la salut. S’ha reduït personal, les jubilacions no s’han cobert, no s’han renovat instal·lacions, les llistes d’espera s’han incrementat, etc.
Ha comentat com durant el franquisme, no interessava el pressupost en sanitat. En quin any de la història espanyola, el pressupost en sanitat serà la primera partida pressupostària?
L’any 1984.
Què haurà canviat?
El govern és progressista. Malgrat la crisi, reformen i prioritzen dues o tres qüestions importants: la reforma de l’ensenyament i la llei de sanitat, per exemple. Com això requerirà recursos, s’aprofundirà en la reforma fiscal, que ja havia començat l’UCD.
El retard de la sanitat pública té a veure també amb el desenvolupament del sector privat?
Sí, perquè el sector privat es beneficia. Si l’atenció en un centre públic és difícil, els sectors amb recursos, classes mitjanes i altes, sobretot en les ciutats, paguen quotes per gaudir d’una atenció mèdica i hospitalària. El desenvolupament del sector privat, tant a l’ensenyament com a la sanitat, és resultat de la insuficiència de l’oferta pública. Com aquesta absència perdura, el sector privat es consolida. De fet, un dels grans problemes de la reforma de l’Ernest Lluch són els pactes i concerts entre la privada i la publica.
Aquests concerts varien bastant per Comunitats Autònomes?
Sí. El sector privat a Catalunya és molt més important que, per exemple, a Andalusia; perquè l’any 86, ja la privada era molt forta aquí. A Catalunya la gestació la fa CiU, que tendeix al pacte amb el sector privat.
Sanitat i ensenyament són dos béns indiscutibles de l’Estat del Benestar. De fet, el franquisme va desatendre la sanitat. Però l’educació pública, també.
Cal recordar que durant la República es van crear noves escoles primàries i, sobretot, instituts de segon ensenyament. De fet, la República crea el doble d’Instituts a Espanya només en 5 o 6 anys. Mentre que el franquisme, entre els anys 1939 i 1940, tanca 102 instituts a tot l’estat. A Catalunya, en concret, 25 instituts. El franquisme deixa l’ensenyament en mans del sector privat i sobretot, en mans de l’Església, que era el pacte que Franco havia acordat amb l’església.
Tornem a les retallades en sanitat de 2010. Si tenim en compte l’economia del país, en quina situació ens trobem ara?
En termes reals, tenim un 30% menys en recursos, tant en personal com en disponibilitat de material pels hospitals. I tot això es tradueix en la mateixa atenció sanitària. Però això ha passat en altres sectors públics.
Cal posar més recursos econòmics, fet que implica recaptar més impostos
Com en l’ensenyament.
Sí, tant en el primari com en el secundari. A la universitat ha passat el mateix i la degradació és notable: precarietat en els nous professors, que cobren sous baixíssims per fer la mateixa feina que es feia abans, jove professorat sobreexplotat per cobrar una quarta o cinquena part del que es cobrava abans. I més.
Què cal fer?
Posar més recursos econòmics, que implica recaptar més. No sóc expert en fiscalitat, però he llegit articles que descriuen Espanya com un dels estats europeus on es recapta menys, i on hi ha, d’altra banda, més frau fiscal. Si hi hagués l’eficàcia de la fiscalitat d’Alemanya, cada any recaptaríem 50.000 milions d’euros. Si fos així, totes les administracions anirien molt bé.
Com valora la situació actual?
Em preocupa la fragilitat del mateix sistema democràtic. Des de posicions autoritàries, consideren que el sistema hauria de privilegiar a les elits, i que per això cal una política d’ordre per beneficiar una renovació econòmica. Els més progressistes, en canvi, que veuen les febleses de la democràcia, han d’intentar plantejar què s’hauria de reformar, perquè molta gent considera insatisfactori el sistema actual. Cal reformar-lo.
Com s’hauria d’enfocar aquesta reforma?
Caldria atendre més les pautes d’igualtat social i de solidaritat, més control des de baix de la política. Hi ha un gran desafecció dels polítics i dels partits perquè se sent que s’han apartat dels interessos de la gent. I en part és cert. Els polítics tenen por i són molt reticents a fer reformes. I caldria fer-les abans que això es podreixi més del que ja ho està.
Perilla la democràcia?
Està sent atacada per tot arreu. Hi ha sectors que intenten desprestigiar-la. Si no fem un bon diagnòstic de quins són els problemes del funcionament d’aquest sistema i d’allò que hauríem de reformar, tindrem més problemes. Per exemple, és evident que la Constitució Espanyola està obsoleta. Ara bé, si s’han de posar d’acord el PP i el PSOE, ho veig molt difícil.
Sí, hi ha molta tensió. A més, hi ha pel mig el conflicte català.
Sí, encara ho agreuja més. Però em preocupa el funcionament mateix de la política. Com és que pràcticament el 60 % dels casos de corrupció ja dictaminats pels jutges, els beneficiats fossin partits polítics? Hi ha d’haver una nova llei sobre com s’han de finançar els partits polítics. Ara bé, això no s’atreveix a tocar-ho cap gran partit dels que manen? Aquest és el problema.
Hauríem de ser més exigents encara.
Si no hi ha una important pressió social, una opinió pública majoritària que exigeixi canvis profunds, patirem. No cal demanar-los de manera radical i immediata, però si exigir canvis profunds, que impliquin tocar una sèrie de peces sobre com funciona el sistema polític. Ara amb l’excusa de la crisi diran que no és urgent, allò de l”ara no toca’. Però superar la crisi amb aquests instruments tan qüestionats, no és la millor opció.
Creu que els independentistes s’haurien de sumar per renovar el pacte del 78?
És un pacte que s’ha de replantejar. La qüestió és si l’Estat Espanyol de forma seriosa, ofereix una via de reforma profunda tractant els gran temes que funcionen malament. I l’independentisme hauria d’entrar en aquest debat i ser-hi dins, i plantejar quines formes pot trobar per avançar en els seus projectes. Perquè és evident que l’independentisme català no té prou força per seguir la via pròpia cap a la independència. Si la desitja, només la pot aconseguir pactant-la. Tot el que sigui una reforma seriosa sobre com funciona la política espanyola, interessa ser-hi, no inhibir-se.
I a una Catalunya independent s’hagués fet millor la gestió de la crisi, com va declarar la consellera Budó?
Això és una ximpleria que no té sentit. Aquest tipus d’especulació interessada està fora de lloc.
Com veu el panorama europeu?
Dins Europa hi ha moltes diferències. La majoria de països tenen un sistema sanitari relativament eficaç, com el danès, el suec o l’alemany. Altres, com el nostre i l’italià, ha tingut problemes. Però hi ha països que estan pitjor. Sorprèn el cas grec, que s’ha sortit prou bé, més per les mesures polítiques preses que per l’eficàcia del seu sistema de salut, bastant deteriorat.
I el Regne Unit?
Té el record europeu en víctimes. I també té un servei sanitari bastant tocat per les retallades aplicades.
Cal reformar el sistema democràtic europeu, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra va ser l’estat del benestar. I això no ho podem perdre
Creu que hi ha un avenç dels models autoritaris?
Sí, de formes autoritàries, encavalcades, descarades en el cas de Bolsonaro i Trump. També, els règims d’Hongria i Polònia. Són forces que ataquen i s’aprofiten de la democràcia, que volen aprimar el joc democràtic i excloure importants sectors del joc polític. És un perill real. Per tant, cal reformar de fons el sistema democràtic que tenim a Europa, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra a l’Europa occidental va ser la construcció de l’Estat del Benestar. I això no ho podem perdre.
El cas de Bolsonaro i Trump sorprèn. No tenen penalització política.
Això és el que preocupa en una societat com la nord-americana, que un polític com Trump digui aquestes barbaritats. I que no se’l castigui políticament. Obliga a reflexionar sobre el tipus de societat, sobre com funcionen els missatges polítics en el món de la comunicació radial tan excepcional que vivim. Estem pagant els costos de la globalització.
Si cal defensar l’Estat del Benestar, hem d’aprendre a parlar de salut i ensenyament alhora?
Sí, i també de medi ambient, una altra assignatura pendent. Si no intervenim ara, ens podem trobar amb uns efectes tan greus com la pandèmia actual. A més, la qüestió del medi ambient pot ser irreversible. L’única forma d’abordar tot això seriosament és modificant notablement les formes de funcionament democràtic. Si no ho fem així, jo ho veig impossible.
No valen nyaps.
No. Si no s’aborden amb serietat els problemes greus que tenen les societats avançades del segle XXI, jo ho veig impossible.
Vostè té un gran bagatge, una llarga experiència. Està perplex amb aquesta pandèmia? Era inimaginable?
Sí. Ens els últims anys, no acabo de tenir sorpreses a nivell polític. Fa 20 anys, el moviment independentista català, era una novetat política impensable. I la pandèmia també ho és, que es produís un col·lapse tan total i veloç, en 3 mesos, a nivell global. És veritablement excepcional.
