Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Divendres del mes de març, 16 h, rebo una trucada de la planta de psicogeriatria: la Maria i la Núria han fet un vòmit, la Maria no té febre, la Núria està a 38 °C, totes dues comparteixen taula i habitació.
Donada la situació epidemiològica, la causa més probable és la virasi epidèmica. Es fa confinament a l’habitació i s’activen mesures de prevenció especials en contagi per contacte. La clínica que presenten no és la més freqüent a la qual fan referència els documents que coneixem, convoco a les meves col·legues de l’atenció intermèdia i coincidim en la sospita.
A partir del mateix divendres es posa en marxa la modificació organitzativa segons les recomanacions emeses pels organismes oficials. Tanmateix, cal assenyalar que els procediments i recomanacions s’han d’adaptar a cada realitat i, per fer-ho, s’activa un comitè de coordinació amb les direccions i professionals de l’atenció sociosanitària i la residència assistida. Més endavant s’incorporaran els professionals de l’atenció primària amb els quals s’estableix una dinàmica de treball col·laboratiu.
En el decurs d’aquests mesos els canvis han estat significatius, múltiples i habituals. Per fer-ne una descripció s’identifiquen quatre eixos: la metamorfosi d’entitat oberta a tancada; la medicalització del centre residencial; el marc de presa de decisions clíniques i l’ambient emocional en el qual hem estat immerses.
La metamorfosi d’entitat oberta a tancada
Fa uns dies s’ha declarat l’epidèmia per coronavirus, des de fa una setmana, segons les recomanacions, el centre de dia està tancat, no s’admeten les visites externes i no es fan ingressos a la residència. Es planteja el repte de mantenir la relació dels residents amb les famílies, facilitar informació continuada i apaivagar els efectes emocionals del confinament tant pels residents com per la família. Amb aquests objectius, es reestructuren les tasques de tot el personal no assistencial que estableixen un cronograma de trucades per vídeo i telèfon de forma periòdica. Quan apareixen símptomes o desestabilitzacions clíniques, la informació la donen les professionals sanitàries.
La medicalització del centre residencial
El dilluns es convoca de forma urgent i obligatòria una reunió informativa per a tot el personal sobre el procediment de treball en aquesta situació. Cal adequar les mesures a adoptar segons els perfils específics de psicogeriatria, fragilitat i dependència. Així, a la planta de psicogeriatria, amb les dificultats per mantenir l’aïllament només a l’habitació i no tenir disponibilitat per desplaçar a les persones amb clínica a un altre espai, es fa aïllament per cohort a planta a més de l’habitació sempre que és possible. A les plantes amb alta dependència i fragilitat es fa aïllament de planta i per habitació en tots els casos.
Els canvis modifiquen la funcionalitat de tot el centre. Afecten horaris, estructures, circuits, tasques, formes de relació, tractaments, suports tècnics, ús d’EPIs… Des del primer dia s’anul·len els dies de lleure del calendari laboral per tota la plantilla, s’allarga l’horari d’atenció d’infermeria, s’incorpora l’atenció mèdica diària, inclosos els caps de setmana. Val a dir que durant tot aquest període la plantilla ha estat al complet a pesar de les baixes, que s’han cobert totes. L’espai arquitectònic és inamovible, encara que la disposició de mobiliari i material accessori es revisa per afavorir espais lleugers i facilitar la higienització.
Els circuits per a la recollida i la distribució a les habitacions i zones comunes de plantes de roba, aliments, medicaments o deixalles també varien per mantenir àrees considerades netes distingides de les brutes. L’accés a les plantes que tenen dues entrades es diferencien per entrar i sortir. L’ordre per fer les higienes i les visites clíniques es fa segons criteris d’epidemiologia, que es revisen cada dia segons els casos confirmats, sospitosos amb clínica o sense clínica. Se sectoritza la distribució del personal, per plantes verdes, taronges i vermelles per evitar la contaminació creuada.
Els equips de protecció individual (EPI) canvien radicalment: bates impermeables, bates d’un sol ús, mascareta quirúrgica, ulleres o pantalles, guants, que s’han de canviar amb freqüència i que han de tenir un circuit de recollida especial. Gràcies a la col·laboració ciutadana que es va avocar a fer 350 bates impermeables rentables, i el suport del centre sociosanitari contigu, que ens va facilitar tot el material necessari, es van poder mantenir les mesures de prevenció.
Van emergir nous productes per desinfectar. Dispositius amb gel hidroalcohòlic es localitzen a les habitacions i a les àrees comunes i de pas. Els concentradors d’oxigen es multipliquen, des de farmàcia han de proveir un gran nombre de fàrmacs que no s’utilitzen habitualment. A més de la clínica respiratòria, hi ha casos amb clínica digestiva i també alteracions del comportament.
S’anul·len les visites programades a serveis d’especialitats i intervencions quirúrgiques, es recomana no utilitzar els serveis d’urgència si no és estrictament imprescindible. Tot plegat incrementa la necessitat d’atenció sanitària al mateix centre residencial.
El marc de presa de decisions clíniques
Els dies previs al cas sentinella s’ha previst el pla de contingència en el que es contempla la possibilitat de fer derivacions a l’atenció intermèdia quan pel control clínic fos necessària una atenció més intensiva. També s’adapta l’algoritme per derivacions a centres hospitalaris de referència.
Una de les situacions en què els professionals sanitaris hem sentit més pressió ha estat quan s’han hagut de prendre decisions sobre quin recurs assistencial és el més adequat per a cada persona. Tot i tenir una sèrie de recomanacions clíniques, tots podem entendre que es tracta de guies que a l’hora d’aplicar sempre s’han de personalitzar. En tots els casos es va considerar el factor humà i si bé és cert que el grup de persones que resideixen al centre d’acollida tenen unes condicions de fragilitat, les decisions sobre l’actitud terapèutica sempre van ser consensuades amb la mateixa persona i la família segons la possibilitat de resposta i a l’objectiu de garantir els seus criteris de qualitat de vida.
Entre les moltes coses que hem après, potser algunes ja les sabíem i ara se’ns han fet evidents, ha estat que la relació de confiança i el coneixement mutu ha facilitat la presa de decisions difícils i l’acompanyament en moments vitals únics com la mort d’un ésser estimat en una situació adversa per a tots, família i cuidadores. En aquestes circumstàncies l’ètica de tenir cura dels altres ha estat present i ha sigut un punt de fortalesa per a l’equip i un bri de consol per a les famílies.
El fet d’haver treballat amb antelació en el comitè d’ètica assistencial de referència els procediments per a la planificació anticipada de decisions i la seva implementació a l’activitat assistencial ens va donar experiència i evidències que han estat clau a l’hora de prendre decisions sobre les mesures terapèutiques i de cures.
Un altre punt de tensió tant per a la família com pels professionals ha estat el moment de la mort. Des de l’atenció pal·liativa s’està avesat a acompanyar l’aflicció dels dies previs que viuen els familiars fent-los costat, amb el suport de la mirada, del tacte. En les circumstàncies actuals, la comunicació ha estat a través de la veu i tot i facilitar el comiat als familiars, sempre s’ha vist condicionat i això revertirà en el procés de dol de les famílies i dels mateixos cuidadors.
L’ambient emocional en el qual hem estat immerses
Aquesta qüestió dona per un article complet, aquí només es fa una pinzellada. Hem sentit por, esgotament, ràbia, també escalf de les companyes, la confiança de les famílies, l’estima de les persones que cuidem. Hem transitat per un terreny ignot, sense mapa, canviant i hem posat en marxa la capacitat d’adaptació, la flexibilitat, amb serenitat i amor. Hem teixit coneixement, sensibilitat, rigor i compassió entre totes.
Gràcies al treball interdisciplinari coordinat, diligent i professional de totes les persones que han estat actores d’aquest episodi, cuineres, bugaderes, recepcionistes, netejadores, personal de la funerària, mossos, personal de manteniment, de farmàcia, cuidadores auxiliars, infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, treballadores socials, psicòlogues, personal mèdic, d’administració i de direcció.
De la reflexió sobre el que hem viscut hi ha alguns aspectes sobre els quals proposo fer una deliberació ciutadana pausada i respectuosa.
En primer lloc, el rol social que tenen les residències en la nostra societat. Un valor que no s’ha sentit cuidat per les administracions públiques quan no s’han tingut presents les seves reivindicacions i per això s’ha portat al límit la seva capacitat de resposta en situacions de crisi. Tanmateix, la majoria de famílies han reconegut la tasca i han fet costat a les treballadores. Potser com a societat hem de ser més participatius a l’hora de planificar l’atenció a la vellesa i la dependència.
Una de les lliçons apreses ha estat la compensació d’estar amatent a qualsevol eventualitat que es pugui donar en l’àmbit biomèdic en les persones. Es tractaria de ser proactius a l’hora de preveure possibles escenaris especialment quan la fragilitat determina la condició humana i treballar des de la planificació de decisions compartides o de voluntats anticipades.
Durant aquestes setmanes hem fet front a una major presència de la mort en els centres. En aquests moments en què no era possible curar ha tingut una major rellevància el valor de la cura i l’acompanyament en les situacions de final de vida, amb totes les connotacions ètiques, emocionals i antropològiques que suposa. En una societat que li costa acceptar la mort, parlar-ne com un fet natural i ineludible, sempre escaient a la trajectòria vital de la persona, afavoreix viure l’etapa final. Ens ha de poder fer sentir solidaris amb la vida, respectuosos amb les vivències i compassius amb la fragilitat.
Com a societat tenim un gran potencial humà, les condicions ètiques i legals, les possibilitats de desenvolupar-les i la motivació per participar en la valoració de què ha passat i el perquè ha passat i com reorganitzar un sistema més adequat. Ens hem de preguntar pels desafiaments que implica viure amb incerteses i preparar-nos.
