Catalunya, així com molts països del nostre entorn ha experimentat una alta mortalitat per COVID-19 a les residències geriàtriques. La pandèmia ha fet sentir-nos culpables d’haver pensat que n’hi havia prou en pagar “una bona residència” als nostres grans mentre seguíem atrafegats amb la nostra petita quotidianitat sense mirar que passava dins d’aquestes institucions. El Catsalut és responsable d’haver permès que cada residència privada pagués el seu metge i de fer un conveni laboral a la baixa pel sector sociosanitari, i l’atenció primària de limitar-se a prescriure receptes a uns pacients que no coneixia. Hem estat més preocupats en estalviar en personal i farmàcia que en donar un bon servei als nostres majors institucionalitzats. La tensió provocada per la pandèmia ha destapat dramàticament la precarietat d’aquests arranjaments.
Quan les autoritats sanitàries van veure que quasi la meitat dels deu mil morts que ha produït la COVID-19 a Catalunya eren persones ingressades en residències geriàtriques van comprendre que calia fer alguna cosa. La decisió inicial durant la fase àlgida de la pandèmia va ser transferir la responsabilitat assistencial als Equips d’Atenció Primària que, arribant molt tard, han fet un cribratge poblacional de les persones institucionalitzades i dels seus cuidadors, han organitzat els circuits dins dels centres, han procedit als aïllaments necessaris i han tractat als malalts. Una vegada superada la fase d’urgència no queda gens clar com es concretarà l’atenció a les persones institucionalitzades per part de l’atenció primària.
Donada la precarietat crònica de la sanitat catalana, és probable que com sempre el Catsalut es limiti a transferir la responsabilitat de l’atenció sanitària de les residències geriàtriques públiques o privades als Equips d’Atenció Primària sense adjuntar el pressupost corresponent. És capaç de limitar-se a fixar uns objectius d’atenció específics dins del marc de la direcció per objectius. Aquesta estratègia precaritzaria encara més l’Atenció Primària, especialment en aquells territoris amb molta població anciana institucionalitzada. A la pràctica no produiria cap canvi rellevant en la salut de la població de les residències.
Una segona possibilitat és que el Catsalut creï un equip específic per fer aquesta tasca. És l’estratègia que segueix quan vol mostrar a la societat que realitza una activitat determinada. Tradicionalment ha desconfiat dels Equips d’Atenció Primària, especialment dels públics gestionats per l’Institut Català de la Salut (ICS) i ha atorgat els serveis de nova creació a empreses del sector concertat properes al partit del govern amb l’argument que els Equips de l’ICS al ser administració pública no podien contractar ni ser contractats. La conversió de l’ICS en una empresa pública no ha modificat aquest prejudici molt arrelat en les estructures de gestió sanitària. Seguir aquest camí seria repetir l’error de contractar empreses com Mutuam, que justament ja feia aquesta tasca a Barcelona fins a veure’s desbordada per la pandèmia. Aquesta és una entitat, molt representativa del model català de salut. Està regida pel dret privat malgrat treballar exclusivament pel sector públic. Compta amb un ampli quadre directiu de persones molt significatives dels partits de govern que contrasta amb una plantilla molt justa que percep les baixes retribucions del sector sociosanitari. Apostar per aquesta via suposa reobrir la porta giratòria i entropessar en la mateixa pedra.
Després de veure que el Catsalut acaba de fer un contracte milionari amb Ferrovial pel seguiment dels contactes dels pacients amb COVID-19 dins del 061, és molt probable que es plantegi repetir l’operació amb les residències geriàtriques. Aquestes grans empreses especialistes en subrogar i precaritzar el personal, habitualment de neteja, són una opció molt temptadora pels polítics que dirigeixen el Catsalut. S’avenen a cobrar més endavant i s’ofereixen a realitzar les inversions que calen a curt termini. Els directius pensen que quedaran bé perquè faran la feina deixant la factura milionària pel proper que ocupi la seva posició. Al meu entendre aquesta via suposaria un desastre encara més gros. Ressorgirien els fantasmes del Palau de la Música i cauria dramàticament la qualitat assistencial en atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica dels nostres pares a unes organitzacions amb poca experiència sanitària que busquen el lucre pels seus inversors.
No m’atreveixo a apuntar la possibilitat que ho cedeixin als hospitals comarcals com ja van fer amb els serveis sociosanitaris i els equips d’atenció primària. Aquesta seria una opció cara, que reduiria el poder del Catsalut en el territori, reforçaria encara més els oligopolis territorials en mans d’alguns ajuntaments i medicalitzaria terriblement la població anciana institucionalitzada. Afortunadament, la limitada capacitat d’endeutament d’aquestes entitats que li atorga la legislació Europea limita l’atractiu d’aquesta via.
En definitiva, l’única alternativa que suposaria un canvi qualitatiu positiu per la salut de les persones grans ingressades en les residències és revertir l’error inicial de la reforma de l’Atenció Primària catalana i efectivament atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica als Equips d’Atenció Primària. D’aquesta manera les persones institucionalitzades tindrien el mateix servei que les que viuen a casa seva en el mateix territori. Gaudirien de la mateixa facilitat d’accés a la resta de serveis de salut i es beneficiarien de la continuïtat assistencial. Perquè això sigui possible cal una inversió en infermeres i en metges pels equips d’atenció primària proporcional a la càrrega de treball que suposa la nova tasca. Afortunadament comptem amb l’experiència positiva que l’actual govern atorgués amb èxit la gestió de l’atenció continuada dels pacients crònics de Barcelona a l’ICS. Només cal seguir aquest camí per millorar en servei i qualitat.
Els polítics tenen la possibilitat d’introduir una reforma que efectivament tingui un impacte en la salut de la població institucionalitzada en residències geriàtriques. Desitjo que no la desaprofitin.
