El Sistema Sanitari Públic a Catalunya, com també a la resta de l’estat, estava ja en una crisi profunda, ara no valen declaracions genèriques dels que fins ara havien callat
Molts professionals i treballadores del Sistema estan decebuts i molt desmotivats degut a la disminució i paràlisi crònica de recursos i manca de polítiques series que han comportat pèrdues de personal i males condicions de treball amb poques perspectives de millora. Això, junt a la denunciada reiteradament corrupció, retallades i externalitzacions privades de diners públics del Sistema Públic de salut. Ha explotat i s’ha fet més evident per tothom amb la crisi sanitària.
Creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc), gestors i polítics fent una “política” a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes son multifactorials i de Sistema.
Tot això, junt a la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida tant per part de la majoria de la població com de molts professionals i d’interessos de negoci i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat creixent del Sistema, amb dèficits pressupostaris anuals sobre el 15% sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats.
Nosaltres creiem que per fer front a aquesta situació és imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema. Han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut, el món ha canviat, la demografia, la epidemiologia, els coneixements i els valors.
Ara aquesta crisi, que s’ha fet explosivament manifesta amb la pandèmia, ens urgeix a fer un anàlisi profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar i per això considerem que el primer serà prendre consciencia, tan política, ciutadana, com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors) passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada, al valor de la Salut integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la posada al dia i la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del Sistema, tan en recursos com en polítiques i gestió, a la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral.
Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquest nous valors, tan a nivell professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema. Ho venim dient des de fa anys:
- Cal canviar l’actual hegemonia del pensament neoliberal també en el terreny de la Salut
- Per un nou Sistema Públic de Salut
- Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut
- Per un nou Sistema Públic de Salut. Més pressupost però per fer què?
- Què fer amb aquesta sanitat?
Sobre el decàleg de propostes pel Sistema Sanitari post Covid-19:
- Nou pacte per la Sanitat. El decàleg proposa un nou pacte entre forces polítiques per millorar la sanitat. La intenció està bé, però és difícil de creure quan no es porten a terme els acords del Parlament, els plans estratègics i els programes de millora. Amb els polítics que ens han portat fins aquí, ho tenim malament.
- Més recursos econòmics. Demana 5.000 milions d’euros més cada any per sanitat (un augment del 55,5%). És una bona mesura, però cal pensar bé per què fer. Per donar més diners al negoci? Primer cal un nou model i uns objectius concrets.
- Millors condicions i recursos per als professionals de la salut. Es tracta d’una bona mesura, augmentant la implicació, participació i corresponsabilitat del personal en el sistema.
- Més recursos per a equipaments i infraestructures. Dependrà de per a quins equipaments i infraestructures es vulguin construir. Organització sanitària
- Organització sanitària. Calen canvis profunds: avaluació de resultats en salut, autonomia de gestió i flexibilitat i qualitat laboral.
- Coordinació entre àmbits assistencials. Està bé que l’atenció primària es posi al centre. Calen plans concrets i que es destini el 25% del pressupost de salut en l’atenció primària.
- Més accent social. Cal més integració entre els serveis sanitaris i socials. Per a fer-ho, calen plans i recursos.
- Per una Salut pública sòlida. Bona mesura, però calen plans, calendari i recursos.
- L’experiència de la COVID-19, una oportunitat
En conclusió, són mesures llargament necessitades i posades ja en estratègies i plans institucionals, semblen de sentit comú. Dites ara per algunes d’aquestes institucions, que han callat fins ara, em sonen a la estratègia de Lampedusa. Perquè el document no toca ni denuncia els principals problemes del Sistema, ni fa propostes de com anar cap aquests objectius.
El decàleg No toca
- La in-sostenibilitat del sistema. Si seguim centrats amb la malaltia a final de canonada: tecnologia sofisticada, hospital, fàrmacs, medicalització injustificada, iatrogènia, ineficiències, segueix dedicant-se a la malaltia i no fa el gir cap a la Salut i les cures.
- No es parla de com fer front a la burocràcia, centralismes, manca d’autonomia, manca de transparència, manca de governança participativa
- Encara avui el Sistema ha de solucionar la corrupció, portes giratòries, politització de càrrecs, interessos de lucre en la salut.
- Sistema no integral, no universal, confusió interessada del tema públic-privat, indefinició interessada de sense afany de lucre, tercer sector, convenis i concerts, etc. Cal una legislació clara.
- Perquè no podem subscriure aquest decàleg? Té una gran indefinició (brindis al sol) i mancances per fer front als problemes profunds del sistema. Jo crec també que per alguns dels signants i la seva trajectòria i interessos, altres signants segurament de bona fe, per les paraules boniques.
Haurem de recordar: “Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda” – Victor Hugo. Els miserables.
