Opinió

La COVID-19 i la mascareta urbi et orbe

Mig any després de l’inici de la tragèdia i més de tres mesos des de la declaració del primer estat d’alarma que va permetre l’adopció de les mesures preventives més dràstiques que mai s’havien pres davant un problema de salut -gairebé per aclamació popular, tot s’ha de dir- ens trobem amb el que, des d’una perspectiva epidemiològica, era probable que passés: la presentació de nous brots, rebrots com diuen ara, de la viriasi.

El cas és que la por, com a element decisiu de tot aquest enrenou, juntament amb una notòria incapacitat per gestionar la incertesa i per afrontar els infortunis, segueix tenint un gran protagonisme, a més del virus, al còctel diabòlic entre els mitjans de comunicació, els biaixos dels experts, l’infantilisme de les xarxes socials i el poc coratge de les autoritats, que opten per l’alternativa menys conflictiva a curt termini i l’aprofiten per establir novament mesures molt visibles, l’espectacularitat de les quals fa ben palès que els que manen actuen. També faciliten el reconeixement dels infractors de manera que les sancions exerceixen la seva influència coercitiva, la qual cosa encara fomenta més la por i fa més dòcil la població malgrat que també estimuli els vigilants de l’ordre i de l’ortodoxia, emparats ara per una hipotètica solidaritat. Una solidaritat que sovint ha estat la coartada dels règims totalitaris per aconseguir la necessària complicitat de la gent.

Una complicitat que potser s’escardi una mica ateses les inconsistències de la utilització obligatòria de la mascareta en general, que sembla que per una banda afecta els espais públics, inclosos els ben airejats i on sigui possible fins i tot mantenir les distàncies que disminueixen ostensiblement la probabilitat del contacte amb partícules virals procedents de fonts d’infecció actives, però que per una altra no calen si vas corrent o fent esport.

Una iniciativa aquesta de la mascareta que, com el suggeriment inicial del confinament és primerament catalana, però que tenint en compte els avantatges immediats que pot significar per a les autoritats, no han trigat gens a emular les de les Balears, l’Aragó i, perquè no hi hagi sospites de pancatalanisme, Extremadura i també Castella-La Manxa. Aplicant la coneguda “teoria” del dòmino segons la qual si alguna comunitat autònoma adopta una mesura sanitària, és molt probable que la resta la segueixin no sigui cosa que algú els hi pugui retreure que no han fet tot el que d’altres si han fet, encara que no sigui necessari o fins i tot que pugui ser potencialment inefectiu.

No ens cansarem, doncs, de reclamar que s’intenti dimensionar adequadament la pandèmia en el context del conjunt dels problemes de salut afrontats per la nostra espècie durant la història i de demanar – encara que sigui de forma minoritària, més serenitat i sensatesa en l’anàlisi política i tècnica d’aquest problema sanitari, sense dubte important, però que, també amb les nostres reaccions, veu incrementades les seves conseqüències negatives, tant indirectes (econòmiques, culturals, socials i polítiques) com directes ( desatenció d’altres problemes, inadequació d’algunes mesures i intervencions, etc), efectes que ens podríem estalviar quan menys en part, si no continuéssim alimentant un estat d’opinió de pànic i moviments desordenats, inútils i contraproduents.

Però com que, a més d’evitar en el que sigui possible els efectes adversos de les mesures preventives, cal fer alguna cosa més, aprofitem per proposar a les autoritats que són les que estan legitimades per això, que les iniciatives protectores siguin el menys disruptives i intrusives possibles i el màxim de sensates, proporcionades, raonades i ben explicades, però que també es dictin pensant en el demà i en el demà passat.

El primer que convindria fer, doncs, fora dimensionar adequadament els “rebrots” que com era d’esperar s’estan esdevenint i que tan amatents com estem reconeixem de seguida, valorant però que no tots tenen la mateixa rellevància epidemiològica. Caldria, doncs, concentrar-se en unes recomanacions clares i el més proporcionades possible. Si el que pretenem és endarrerir la propagació, evitar les concentracions en llocs tancats sembla que seria la mesura més adient. Posar l’èmfasi en l’ús urbi et orbe de la mascareta pot proporcionar una falsa sensació de seguretat i fomentar la intolerància i el control repressiu.

No s’ha d’oblidar la importància d’adequar els criteris assistencials, una actitud que sovint te l’avantatge de fer innecessari el racionament dels recursos sanitaris; sobretot en absència d’un tractament específic: Morir-se boca terrosa amb un respirador és una experiència tràgica i, com que tots ens hem de morir, els més vells i malalts crònics segurament més aviat que els més joves i menys malalts, cal continuar tenint present la necessitat d’evitar l’acarnissament terapèutic i promoure, com sempre s’hauria de fer, el “bé morir” dels nostres congèneres.

Però no hauríem de desaprofitar l’oportunitat de dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini, no solament per afrontar aquesta mena de problemes que requereixen gestionar millor la incertesa i reforçar la resiliència, sinó també per transformar el model sociosanitari amb un enfocament més salubrista i intersectorial, i potenciador de la responsabilitat individual i col·lectiva en l’àmbit de la salut, benestar i qualitat de vida a partir de polítiques transparents i participatives. Cal fugir de la tendència a l’infantilisme personal i poblacional que promouen les actuals. Per altra banda, la visualització per la ciutadania d’aquest tipus d’iniciatives polítiques pot injectar-li una dosi suplementària d’esperança en un futur més positiu i amb major capacitat de resiliència personal i col·lectiva.

Sembla obvi que la complexitat de la situació necessita solucions i abordatges multifocals i intersectorials que no poden néixer exclusivament dels experts de l’àmbit sanitari. Calen visions i projectes polítics amb mirada de llarg termini. Fer protagonista a la mascareta és una simplificació absurda i, per tant, inacceptable.