Opinió

La transparència en les relacions entre els professionals de la salut i la industria farmacèutica i de productes sanitaris

Hi ha tot un gènere dins la literatura mèdica sobre els conflictes d’interessos i les relacions, especialment financeres, entre la indústria i els professionals de la salut, específicament per aquells que prescriuen un fàrmac o indiquen un tipus de pròtesi o dispositiu i, més encara, per aquells, professionals de gran prestigi, anomenats líders d’opinió. Constitueix un tema molt vell, trillat, tot i que encara pot haver-hi professionals que neguin la influència en la seva pràctica dels regals o pagaments que reben de la indústria. Ningú acceptarà, sigui professional de la medicina o investigador, que la seva integritat professional pugui ser posada en dubte, tot i que són molt nombroses, el gènere literari que dèiem abans, les dades empíriques que recolzen aquesta influència. Respon a la simple reciprocitat, el quid pro quo que deien els antics i que obliga per qualsevol obsequi rebut. També per allò que s’acostuma a dir que, potser sí, els diners poden influir, però en els altres. Tothom reconeix la hipocresia o els prejudicis en els altres, mai en un mateix.

Recordem que aquests lligams entre la indústria i els professionals constitueix la base de la declaració dels conflictes d’interès – no pas sobre quanties- en els articles científics. Hi ha hagut escàndols majúsculs i sols cal recordar el cas d’un professional català de gran prestigi, que exercia als EUA, quan van sortir a la llum els pagaments que havia rebut de la indústria i que no havien estat declarats en les publicacions. Als EUA, on la despesa sanitària és la més alta del món, hi ha una regulació estricta sobre aquest tema (Physician Payments Sunshine Act del 2010) que obliga als fabricants de medicaments, productes sanitaris i de subministraments mèdics a fer públiques totes les relacions financeres amb professionals de la salut i els hospitals universitaris que impliquin els programes públics d’assistència sanitària (Medicare pels majors de 65 anys, Medicaid per aquells per sota el llindar de pobresa establert a cada estat). Constitueix un exercici de transparència extraordinari ben exemplificat en la pàgina web a disposició del públic i la facilitat per recavar les dades que puguin interessar. Hom pot fer l’exercici d’entrar i examinar les dades que facin referència a prohoms de la medicina catalana, que exerceixen o han exercit als EUA o sobre els pagaments generals rebuts per les grans figures i hospitals universitaris de la medicina americana.

La iniciativa aquesta de posar llum, de transparència, sobre aquestes relacions entre professionals de la salut i la indústria farmacèutica i el finançament per part d’aquesta de regals, honoraris per assessorament i per assistir a esdeveniment educatiu ha tingut seguiment en diversos països, tot i que els estàndards i exigències són desiguals. L’experiència australiana mostrava que encara que les despeses poguessin ser petites, cumulativament era alta, en especial en aquelles especialitats que prescriuen fàrmacs d’alt cost com els oncòlegs, endocrinòlegs i cardiòlegs.

Al nostre país i en el seu moment, la patronal de la indústria farmacèutica (Farmaindustria) va espitjar, encertadament per avançar-se a qualsevol legislació, per una model d’autoregulació d’acord amb un Codi de Bones Pràctiques (amb una unitat de supervisió deontològica) i deixant la publicació de les dades específiques de transparència (individus, institucions sanitàries, organitzacions de pacients) en mans de cada empresa farmacèutica. Això és així des del 2015 presentant-se dades específiques (persones i institucions) a partir del 2017. Constitueix un gran pas en la bona direcció. Es poden examinar aquestes dades, amb menor, major o extrema dificultat, en les webs respectives de cada empresa, bé sigui en l’apartat de transparència o, havent de remenar més, en l’apartat de compliment corporatiu o en la informació per professionals o pacients. Justament a finals de juny (2020) es presentaven les dades agregades corresponents al 2019 i que, comparativament amb altres anys recollits, es presenten en la taula adjunta. S’ha exclòs la despesa més important, la que és pròpiament d’R+D.

No hi ha cap dubte que aquesta despesa, que pot rebre diferents qualificatius (transferències de valor, inversió, etc.), genera una contrapartida, altrament la indústria, que vetlla pels seus marges, no la realitzaria. Repetidament s’ha qüestionat el paper de la indústria en la formació dels professionals, com cobrint un buit que l’administració sanitària no realitza o com si l’actualització de coneixements fos sols una obligació de l’ocupador i no una exigència ètica, un principi bàsic del professionalisme. John PA Ioannidis es preguntava també si els congressos mèdics tenien alguna utilitat i per a qui la tenien. Posats a preguntar, seria interessant esbrinar quan de sòlida és la formació a les facultats de ciències de la salut pel que fa a la lliçó més important (a l’escola i a la universitat), aprendre a aprendre al llarg de la vida professional, l’examen crític de la literatura científica i les fonts més fiables de coneixement, així com sobre els valors del professionalisme.

Amb retard, lluny encara de la transparència que està assolint la indústria farmacèutica, es troba el sector dels productes sanitaris on la seva patronal (FENIN) ha desenvolupat un segell ètic per les empreses que s’adhereixin voluntàriament al Codi Ètic de les Empreses de Tecnologia Sanitària (transposició del codi de la patronal europea Medtech). Hi ha també una Unitat d’ètica i compliment que porta a terme validacions d’esdeveniments. No ha d’estranyar que també hi hagi partides per aquests afers (assessorament, formació, donacions), ja que la sanitat és un sector productiu que mou molts diners. Torna a ser la reciprocitat que obliga i per això els Hare Krishma el primer que ofereixen és un dolç.

Moltes persones, polítics, jutges, investigadors, professionals, formats en valors d’imparcialitat i independència, poden sentir-se ferits si es suggereix que altres interessos (financers, de prestigi o carrera) puguin influir en el seu treball. Justament, persisteixen en aquesta negació per reduir la dissonància que els produeix els diferents estudis empírics que han mostrat que, sense ser del tots conscients -fora de ser un autèntic defraudador- la conducta acaba afavorint al patrocinador. Per això de les lleis de transparència, accés a la informació pública i bon govern que molts països volen implementar. Sens dubte que la comunicació pública dels pagaments i donacions que reben els professionals de la salut i les seves organitzacions per part de la indústria és un pas endavant, però cal seguir aprofundint en la transparència (i claredat). S’ha dit que l’únic obsequi o prebenda que un professional mèdic o investigador pot acceptar és aquell que pot confessar als seus pacients o subjectes d’estudi. Com en el cas de la política, la confiança de la ciutadania s’ha de guanyar i per això la necessitat de conèixer qualsevol influència o condicionant en les decisions mèdiques que no respongui als principis del professionalisme.

*Les opinions de l’autor són personals i no representen a l’empresa per la qual treballa.