Malgrat no formar part del col·lectiu dels sanitaris, Laia Estrada i Xavier Milian fa anys que participen activament en col·lectius de defensa de la sanitat pública. Actualment formen part del Grup de Treball Nacional sobre la Sanitat de la CUP i, recentment, han publicat Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, editat per Tigre de Paper. El llibre fa una diagnosi del sistema sanitari català i dels motius que han provocat el seu col·lapse durant la crisi del coronavirus. Els autors defensen un sistema de salut català totalment públic per evitar que es torni a repetir el col·lapse.
Quin és, en la vostra opinió, l’estat actual del sistema de sanitat pública català?
Xavier Milian: El que ha passat ara no és res nou, si s’ha produït un col·lapse de la sanitat pública és perquè fa dècades que hi ha un desmantellament progressiu del sistema. Que en el moment originari, que és el que nosaltres li diem el ‘pecat original’, s’escollís un model publicoprivat és el motiu pel qual ha anat degenerant tan al llarg d’aquesta dècada. D’aquesta forma, és com està muntat tot el sistema de finançament d’aquest model el que ha provocat el col·lapse. El que plantegem és que, més enllà de la COVID-19 i de les retallades, aquí hi ha un pecat original que genera aquest model i que té unes conseqüències molt dures en les tres potes del sistema. Pel que fa a l’administració, es crea un espoli de diners públics i malversació. Des del punt de vista dels professionals, veiem que el personal té unes condicions laborals o unes altres depenent d’on treballin, quan tots participen en un mateix sistema i fan una mateixa tasca. I pel que fa als usuaris, veiem un sistema sanitari classista en el qual si vas amb la targeta CatSalut, tens un temps d’espera per una operació d’un any o dos però, en canvi, en aquest mateix centre vas amb la targeta d’una mútua i en dos mesos ho tens resol. Per tant, el que plantegem és que amb els diners públics estem fomentant un sistema sanitari en el qual es generen privilegis cap a una minoria de la població.
Que implica la privatització d’alguns serveis, com el de les ambulàncies o el de la neteja?
L: El llibre el titulem ‘Sortim de l’UCI’, en el sentit que estem avançant cap a un procés de privatització encobert a passes agegantades, des d’un model que ja és de cohabitació publicoprivada. Cada vegada s’estan externalitzant més serveis i, de fet, la fallida ‘Llei Aragonès’ el que feia era obrir la porta a més externalitzacions. Vam veure en plena pandèmia com les ambulàncies també patien tot el que era la manca de previsió per fer front a la COVID-19, faltaven EPIs, capacitat de desinfecció… El que veiem en tots aquests serveis auxiliars que estan externalitzats és que s’incrementa la precarització de les condicions laborals dels professionals i, alhora, hi ha una manca de control pel que fa a la gestió de recursos públics en aquests serveis auxiliars. Això també té conseqüències pels usuaris, perquè com pitjors són les condicions laborals, pitjor és la qualitat del servei. En definitiva, nosaltres fem una proposta per tal d’avançar cap a la construcció d’un model totalment públic pel que fa a la titularitat, gestió i aprovisionament, que inclogui tots aquests serveis que són ara mateix auxiliars. I, anant un pas més enllà, que inclogui també aquells serveis que ara estan exclosos de la cartera pública, com l’atenció bucodental, l’oftalmologia, la salut mental -gran part de la qual està externalitzada-, els sociosanitaris, les residències… per tal de poder pal·liar totes les conseqüències negatives que comporta aquest model publicoprivat.
Aquest model publicoprivat afavoreix la corrupció?
X: A partir dels anys noranta s’implanta la nova gestió pública i es comencen a gestionar els hospitals i els centres d’atenció primària com si fossin empreses, i això vol dir que per fer les contractacions no es segueix cap mena de concurs. D’aquesta manera, tenim casos com el Cas Innova o la fallida d’un munt de centres hospitalaris. El que diem és que si a l’administració pública, on hi ha uns concursos i uns protocols, de tant en tant també apareixen casos de corrupció, si nosaltres gestionem el 70% del pressupost sanitari a través de fundacions i empreses externes és evident que aquest model propicia la corrupció. Això pel que fa a la corrupció il·legal. Però després hi ha tot el tema de portes giratòries o els sous abismals que reben els directius d’alguns centres hospitalaris.
La pandèmia de quina manera ha empitjorat la situació? Hi ha hagut una major precarització del sector sanitari?
L: Amb la pandèmia hem vist el col·lapse d’una sanitat que prèviament ja havia estat desmantellada i afeblida. No només a partir de les retallades, que van ser l’estocada i s’inicien en l’últim any del tripartit -suposadament d’esquerres-, amb una davallada dràstica del pressupost executat. Més enllà d’això, el que hem vist amb la pandèmia és el col·lapse d’una sanitat que, des de l’inici del model, ja està pensada per atacar la part pública i minvar-la per tal d’afavorir que la part que és gestionada per uns tercers, per uns altres prestadors, cada vegada tingui més força. La gestió de la pandèmia la fem tenint en compte que hi ha una negligència per part de les forces polítiques, tan pel que fa al govern espanyol quan centralitza les competències com pel que fa a la Generalitat, i amb un sistema sanitari que està totalment afeblit, que no s’ha recuperat de les últimes retallades. Hospitals que encara tenen plantes senceres tancades i amb un personal que s’ha vist perjudicat arran de les retallades, són elements que juguen en contra per poder fer front a aquesta pandèmia.
El resultat és el que hem vist: una vulneració salvatge dels drets dels professionals que treballen en la sanitat, independentment de la funció que desenvolupen. Tot el personal d’hospitals, dels centres d’atenció primària i dels sociosanitaris ha vist vulnerats els seus drets més elementals. Han hagut de treballar de manera totalment desprotegida, amb canvis de protocols constants… la premsa internacional ha qualificat el nostre personal com a ‘kamikaze’ i no s’han depurat responsabilitats. I això no només ha estat un greuge cap al conjunt d’aquests professionals, sinó una temeritat pel que fa a la població, en general, perquè si no tenim ben protegit qui està a primera línia també s’està perjudicant i posant en perill la resta de la població. Aquesta ha estat la gestió de la pandèmia. I amb uns aplaudiments que permetien mostrar l’empatia cap aquell personal però alhora tenien un component molt pervers d’estar donant-li un missatge a totes aquestes persones de ‘vosaltres heu d’aguantar sigui com sigui’. Ja veurem què passarà quan al setembre aquests rebrots que estem veient s’aguditzin molt més, ja veurem si el personal, veient que no s’han depurat responsabilitats, aguanta com ha aguantat fins ara.
X: Un cop més també hem vist el que passa sempre. En el moment de la pandèmia, els hospitals públics i concertats estaven col·lapsats i mentrestant els privats estaven fent proves PCR a qui tingués diners per pagar-les i els mateixos professionals havien d’anar-se’n cap a casa perquè tenien símptomes, però no sabien si tenien la malaltia o no. Per tant, quan hi ha beneficis el sector privat s’hi llança de cap, però quan hi ha situacions com la pandèmia no sols es renten les mans, sinó que aprofiten per fer-hi negoci.
El tema de la vocació i heroïcitat dels professionals sanitaris pot servir per justificar certs abusos laborals?
L: Totalment. Evidentment que estem parlant d’un servei essencial i de persones que desenvolupen la seva funció motivats per la seva vocació, però això no és motiu que justifiqui que s’hagin vulnerat els seus drets de la manera que s’han vulnerat. El que es prima és que continuï funcionant el servei. Perquè el govern espanyol no va aprofitar el decret d’alarma per posar tot el teixit industrial al servei de la pandèmia per produir EPIs i proves PCR? Perquè no s’utilitzen veritablement tots els recursos de la sanitat privada? No ens podem quedar amb el fet que ningú sabia la magnitud que tindria aquesta crisi sanitària. No és una justificació, perquè la pandèmia ja havia arribat a Europa, ja estàvem veient el que havia passat a Itàlia i aquí no hi va haver una mobilització real de tot el que s’havia de produir. Ni tan sols quan la situació s’estabilitza l’Estat aprofita els recursos que té per posar tot el teixit industrial i farmacèutic per gestionar la pandèmia. Alemanya, per exemple, va posar tot el teixit farmacèutic a produir PCR. I això encara està passant, no s’estan practicant PCR de forma massiva, no tenim suficients rastrejadors per fer el seguiment, no estem veient que es garanteixi un descans a tot el personal que està profundament exhaust, part del qual ha patit estres posttraumàtic, no hi ha hagut una planificació a posteriori per prevenir els mateixos errors. Estem veient la mateixa negligència. El primer que va fer la generalitat quan va assumir la gestió de la pandèmia va ser assignar un contracte de 17 milions d’euros a Ferrovial. Aquest és el tarannà de la gestió.
Que caldria fer per millorar el sistema i revertir aquestes mancances?
X: L’element imprescindible per capgirar aquesta situació és la voluntat política. Precisament aquest model s’aguanta amb un consens fet als anys vuitanta amb totes les forces polítiques per mantenir-ho hermètic. Aquesta és la primera qüestió. La segona qüestió és que això no es pot fer d’un dia per l’altre. Hi ha dos objectius principals a assolir: el primer, que la propietat, la gestió i l’aprovisionament sigui 100% públic i el segon, una política que vagi més enllà de la sanitat i englobi tot el que és la salut. Amb això vull dir que s’acabi l’hospitalocentrisme, que es potenciï l’atenció primària i comunitària, les polítiques de salut pública, que són quasi inexistents, i que es treballi pels determinants socials de la salut. Perquè, a vegades, la millor política de la salut pot ser garantir l’accés a l’habitatge de totes les persones. Per tant, cal un gir de 180% de com s’ha estat gestionant la sanitat fins ara. El que s’ha de fer és que tots aquells concursos que caduquen, la Generalitat no els torni a treure en concurs, sinó que assumeixi la gestió directa i ho faci d’acord amb els instruments que ja té. També el que cal fer és aturar qualsevol llei que intenti privatitzar més el sistema sanitari. Entenem que hi ha un objectiu sobre el qual avançar i segons els recursos es poden adoptar polítiques que tendeixin cap a aquest model.
L: Hi ha models en altres estats que ens poden donar pistes per on avançar. Canadà, per exemple, sense ser un país anticapitalista, prohibeix la sanitat privada perquè entenen que no hi pot haver ànim de lucre en la prestació d’un servei tan elemental com és el de la salut. Nosaltres pensem que cal avançar cap a un model 100% públic centrat en prevenir les malalties i en mantenir el benestar de la població. Aquesta idea de ‘és millor prevenir que curar’ és possible si posem èmfasis en l’atenció primària i comunitària, en els determinants socials de la salut i si despleguem una bona estratègia de salut pública que actuï sobre la comunitat i no tant sobre la persona a títol individual. I després cal un sistema integral, que tingui en compte tots aquests serveis que dèiem abans que estan exclosos.
La ciutadania va sortir al balcó a aplaudir a les 20 hores durant moltes setmanes. Que creieu que hauria de fer ara? Com hem d’encarar el postcovid?
L: Hem vist que el personal ha estat capaç de sortir al carrer i pensem que la gent hauria de passar dels aplaudiments al balcó a baixar a les mobilitzacions al carrer. El personal hi és i falta que el conjunt d’usuaris veiem que és una lluita que també va amb nosaltres, que afecta a tothom. Durant anys, el que hem vist és que les lluites de la sanitat pública no han estat molt massives, ni han estat capaces d’aglutinar tan personal com usuaris. És com si el personal anés per una banda, reivindicant millores laborals, i els usuaris anessin per una altra, reivindicant una millor atenció. Sobretot amb temes com les llistes d’espera s’ha vist molt clarament. Aquí cal anar a l’una, i aquest creiem que és un dels principals reptes: poder organitzar una mobilització regular i sostinguda en la qual mostrem que necessitem un personal que pugui desenvolupar les seves funcions amb les millors condicions possibles i que això repercutirà de forma positiva en la resposta assistencial als usuaris. Hi ha un lema que s’ha recuperat i que és molt antic, que és el de ‘una sanitat, un conveni’. Hem d’avançar cap aquí, cap a un únic conveni que permeti que els treballadors desenvolupin la seva funció amb les millors condicions possibles. I s’ha d’aconseguir que aquesta lluita per la sanitat ocupi la centralitat política.
És el moment oportú per replantejar el sistema de salut pública actual?
X: A vegades sembla que la societat necessita moments de crisi per adonar-se de la situació. Quan comparem com s’ha gestionat la COVID-19 aquí, malgrat les crítiques que fem, amb com s’està gestionant als Estats Units, que no té un sistema de sanitat pública, jo crec que tothom s’adona de l’important que és tenir un sistema de sanitat pública. També ho hem vist amb l’educació; quan han tancat els col·legis, també la gent ha vist la importància d’aquesta tasca. El que passa és que a vegades tenim la memòria curta. Creiem que moments com el que estem vivint ara mateix han de servir per a reflexionar. Igual que amb la crisi del 2008, quan van començar a haver-hi desnonaments, la gent va veure la política de l’habitatge en la seva realitat més crua. Esperem que aquestes imatges de sanitaris que van vestits amb una bossa de brossa perquè no hi ha bates serveixin per veure que no ens podem permetre que el sistema sanitari funcioni així, que necessitem un sistema sanitari que tingui cura no només dels usuaris, sinó dels professionals. Un sistema en què tots tinguem unes millors condicions de vida i no un sistema classista en el qual la gent, en funció dels diners que té, tingui accés a una sanitat o no, perquè si no estaríem retrocedint en uns drets que històricament han costat molt de guanyar.
