“Ens hem hagut de tragar moltes llàgrimes quan algú ens deia que no el deixéssim morir sol”. Així expressava Aroa López, infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital Vall d’Hebron, un dels moments més durs de la pandèmia. López va ser la persona encarregada de fer el discurs en representació de tots els professionals sanitaris espanyols durant l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 del passat 16 de juliol. Un discurs altament emotiu en el qual va voler expressar els sentiments i les emocions dels professionals sanitaris durant la crisi sanitària. Parlem amb ella sobre com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’hospital més gran de Catalunya i de com marcarà aquest episodi en les vides dels professionals sanitaris.
Va fer un discurs en representació de tots els sanitaris durant l’acte d’Homenatge a les víctimes de la covid-19? Què va significar per vostè?
Va significar un honor i una responsabilitat, perquè anava en representació de tots els professionals sanitaris de tota Espanya i havia de sortir bé.
El Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya. Com va ser la transformació d’un hospital d’alt nivell d’aquestes característiques?
Va ser una reconversió i remodelació ràpida i segura. Tot l’Hospital es va transformar sencer, des de les plantes d’hospitalització fins a les UCIs. Els professionals no ens ho imaginàvem que seria així, però de mica en mica es va anar transformant tot i es va anar convertint tot sencer en un hospital de covid. Impacta molt.
Com va viure l’inici de la pandèmia? Era un virus nou, no en sabíem res.
Des del servei de malalties infeccioses es van establir circuits diferenciats en col·laboració amb hospitalització i UCI per tal de donar una atenció de qualitat i segura als pacients. Sobre la marxa es van anar readaptant, perquè hi havia situacions que requerien una modificació al moment d’aquest circuit i aquests protocols. Hi havia molta incertesa. Treballàvem sobre la marxa cada dia, adaptant-nos a la situació.
Que és el que els hi feia més por?
La incertesa de no saber exactament la dimensió que tindria la pandèmia. I que els professionals estiguessin en les millors condicions possibles per atendre als pacients. Van donar el millor de si mateixos, es van esforçar molt i van estar al peu del canó. Penso que és important donar suport a aquests professionals que eren, al cap i a la fi, els que estaven donant l’atenció directa als pacients.
Una de les frases més conegudes de la seva intervenció és aquella que us heu hagut de tragar les llàgrimes en moltes ocasions. Què és el que ha sigut el més dur?
Quan et venia la gent gran, que havia vist les notícies i l’evolució que estava tenint la pandèmia. No podien estar acompanyats dels seus familiars per riscos epidemiològics, estaven sols i els únics que tenien a prop eren els professionals sanitaris. Era dur veure la por que tenien a morir. A morir sols.
Els professionals van actuar gairebé com a familiars d’aquests pacients.
Exacte. Quan hi ha un final de vida nosaltres acompanyem a la família i al pacient, però en aquest cas estàvem plenament integrats en el procés, érem els seus acompanyants directes. I clar, es viu d’una altra manera. Quan estàs amb el pacient, però hi ha la seva família, tu estàs al seu costat, però respectes la intimitat d’aquest comiat. Allà estaven sols. Només amb nosaltres.
Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes. Que una persona et digui que no vol morir sola et toca molt.
La ciutadania ha considerat als sanitaris com a autèntics herois. Que en pensa d’això?
Realment nosaltres vam fer un sobreesforç, és cert. Tots els professionals sanitaris i no sanitaris que treballàvem a l’Hospital i als altres centres hospitalaris, residències i atenció primària vam fer un sobreesforç per poder atendre a tots els malalts que arribaven. Però no som herois. És la tasca que hem fet sempre, el que passa és que s’ha magnificat per la situació de la pandèmia. Som persones. Al cap i a la fi, és el que vaig dir en el discurs que vaig fer. Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes i arribàvem a casa amb les nostres famílies, amb el risc de contagi que podíem tenir. Que una persona et digui que no vol morir sola, per molt professional que siguis, vivint la situació que estaves vivint, et toca. Et toca molt.
En aquest sentit, com ha afectat emocionalment als professionals sanitaris la pandèmia?
Hi ha professionals que estan molt tocats, perquè tenen por que hi hagi un segon pic de la pandèmia i tenen por a no estar preparats. En aquell moment es va donar tot i la gent no es va plantejar res, era donar una atenció de qualitat i segura i estar al peu del canó. Ara, amb el temps, la gent té por que torni a passar i reviure aquesta situació. De fet, ara, hem tornat a tenir un increment de pacients, perquè en teníem zero, i ara que està sortint algun positiu, la gent comença a reviure el que es va viure al març i a abril, i té por.
A vegades la baixada emocional ve després.
Exacte. És el que va passar. Els professionals van donar el millor de si mateixos per donar l’atenció als pacients de coronavirus. Quan la corba va començar a baixar és quan comences a prendre consciència de tota la situació que has viscut i de tot el que has donat.
En la seva intervenció demanava que es vetllés per la salut dels professionals. Creu que no se’ls ha cuidat prou durant la pandèmia i durant els darrers anys?
Jo crec que els sanitaris han d’estar ben cuidats, perquè la salut és primordial i és la base de l’estat del benestar. Podríem estar més ben cuidats, sí.
Durant la pandèmia han sorgit moltes veus que es queixaven de la falta de material. A més, Espanya és un dels països amb més contagis entre el personal sanitari. Creu que el que ha passat servirà perquè hi hagi un replantejament en el sistema i s’inverteixi més en sanitat pública?
Nosaltres no vam tenir falta d’EPIs, però som conscients que hi ha moltes coses que es podrien haver fet millor i que s’haurien de millorar de cara a una nova onada del virus. Perquè la sanitat pública és la base i se l’ha de cuidar. Ara, per això, crec que estem més preparats, tenim l’experiència, el coneixement, els circuits establerts, els dispositius muntats… i estem en alerta del que pugui passar. Que esperem que no arribi.
Creu que és una experiència que marcarà als professionals?
Sí, i tant. Ha estat una experiència molt dura. Als centres hospitalaris, i suposo que a les residències i centres d’atenció primària ha passat el mateix, ha estat una experiència que ens marcarà de per vida. No saps si això acabarà, com, quan acabarà, l’evolució que tindrà… el pacient que teníem abans no és el mateix que el pacient de covid-19 que tenim ara. Abans afectava moltíssim a la gent gran i tenia una evolució en pacient crític en moltes ocasions súper rapida. Ara és gent més jove i l’evolució és més lleu.
Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos al dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes
Quins creu que són els aprenentatges que es poden extraure de la crisi? Se’n pot extraure alguna cosa positiva de tot això?
Aquesta crisi ens ha unit a tots els professionals, ens vam bolcar tots, de l’especialitat que fos. Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes moltes vegades, perquè el principal era l’atenció al pacient. Això és el positiu que es pot extreure de la pandèmia. Tot el treball que es va fer d’equip, tota la readaptació súper ràpida que es va fer.
Moltes vegades el paper de la infermeria passa desapercebut. Creu que la pandèmia ha fet que s’hagi revaloritzat la tasca de les infermeres?
Sí, i tant. Tothom qui ha tingut una infermera a prop, perquè estàvem les 24 hores al costat dels pacients els set dies a la setmana, sap el que fa una infermera. Sap del valor de la nostra professió. I amb la pandèmia s’ha vist encara més la tasca de cura que fem, que moltes vegades és invisible.
Aquestes darreres setmanes han augmentat els casos de COVID-19. Quina és la situació a l’Hospital Vall d’Hebron?
Ara mateix, veníem d’unes setmanes que teníem zero casos positius, ara tenim algun positiu. La situació no és ni de bon tros com la que teníem en el pic de la pandèmia i en ascens de la corba al març i abril, però l’evolució és més lleu, el pacient no es posa tan crític. Estem una mica en sobrealerta.
Amb relació a aquests rebrots, creu que la gent en general ha sigut suficientment responsable?
Veníem d’un confinament. La gent estava tocada i el confinament ha sigut molt dur per tots, per la gent que té criatures, que ha hagut d’estar tancada a casa, per la gent gran que ha estat sola… tots tenim ganes de sortir de casa, i més ara que és estiu. Potser ens hem relaxat una mica i més amb les vacances i amb la mobilitat que això genera. No obstant això, jo crec que, en general, hem estat responsables, però només que hi hagi un petit col·lectiu que no respecte a les normes de seguretat pot contagiar a la resta.
Arran de la seva projecció pública, s’ha conegut que va passar una dura grip A el 2016. Com ho va viure?
Aquell any va ser molt violenta i es va centrar en la gent jove que no tenia patologies de base ni una cronicitat o era pluripatològica. Va haver-hi molta gent jove ingressada a l’UCI perquè feia una insuficiència respiratòria fulminant i havia d’estar intubada a l’UCI. Va ser molt dur. En ser pacient, passes de la posició vertical a l’horitzontal, valores molt la feina dels teus companys. De fet, jo estic aquí per la feina que van fer tots ells.
